Guardians de l'statu quo

Us vaig explicar la meva aventura galdosa en un gran magatzem. Vaig denunciar-los, com us vaig dir, a l’Oficina Municipal d’Informació al Consumidor (OMIC). Al cap d’uns dies vaig rebre una carta de l’OMIC que em deia que ja havien «trames» (sic) la meva queixa al magatzem en qüestió i que esperaven que els responsables de l’entitat es posarien en contacte amb mi. I la carta incloïa tot seguit la frase següent: «Si una vegada transcorregut [sic] dos meses [sic] de la tramesa d’aquesta carta no s’arribat [sic] a una solució agrairem ens [sic] ho comuniqui per tal de continuar els tràmits. En cas que no ens comuniqui res entendrem que el problema s’ha solucionat i arxivarem la reclamació.»

Bé, han passat els dos mesos. He escrit a l’OMIC la carta següent:

«Barcelona, 21 de març de 2007

OMIC - Barcelona
Rda. S. Pau 43-45
08015 Barcelona

Senyors,

Estic molt i molt perplex. Vostès, un cop que el ciutadà fa una denúncia formal per un mal comportament d’una entitat, si no és el mateix ciutadà el qui els torna a repetir la denúncia, donen per descomptat que el cas queda tancat. És a dir, el consumidor ha de continuar pagant amb temps i dedicació el que ha estat una mala praxi comercial d’una entitat, davant uns quants testimonis, sense que vostès hagin de fer res més que esperar que el ciutadà no torni a queixar-se en el termini de dos mesos. Si no es queixa una altra vegada, el cas queda tancat. Molt bonic. Il·lustratiu.

A on cal queixar-se del comportament menfotista de l’Oficina Municipal d’Informació al Consumidor de Barcelona?

En fi. Els comunico que a hores d’ara no he rebut cap mena de comunicació d’aquests senyors sobre la qüestió a la qual feia referència en la meva queixa oficial del 17 de gener del 2007, amb registre d’entrada a l’OMIC 76189. I els aviso abans que transcorrin els dos mesos des de la seva comunicació del 25 de gener per evitar que tanquin l’expedient basant-se en aquesta mena de protocol automàtic que tenen establert i que sens dubte penalitza el ciutadà indefens.

La càrrega de provar que hi ha hagut contacte entre l’empresa denunciada i el denunciant hauria de ser per a l’empresa denunciada; no és el ciutadà qui ha de molestar-se un altre cop. I si el ciutadà no diu res, vostès no haurien de pensar que l’afer ja està resolt, sinó al contrari, que encara no està resolt. Per saber si un conflicte d’aquesta mena ha quedat resolt, l’empresa denunciada hauria d’adreçar-se a vostès amb proves concloents que s’ha posat en contacte amb mi o que ha intentat fer-ho. Són ELLS els que ho han de fer, no pas jo. La víctima he estat JO, no ells.

Però no sé per què m’esforço a explicar obvietats que són de sentit comú. No s’amoïnin, que no els tornaré a molestar, un cop comprovat que vostès defensen, sobretot, l’statu quo imperant i els comerciants prepotents.

La conclusió és clara. L’Ajuntament de Barcelona no protegeix els ciutadans. Només els ciutadans que tinguin molt de temps per perdre en aquesta gimcana de denúncies, recursos, fotocòpies i cartes trobaran en vostès, potser, alguna defensa. Jo ja he gastat prou energies. He intentat ajudar i el que he trobat és una paret burocràtica insalvable.

I després tots els polítics es queixen que la gent no vota. Que els vagi bé. Siguin feliços i, sobretot, no posin en perill les seves butaques.


[signatura]»


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)