Quatre anys

Avui fa quatre anys que vam marxar de casa pensant-nos que seria només per uns quants mesos, i després vam descobrir l’aluminosi quan ja no hi podíem tornar perquè ho havíem enderrocat tot, i llavors ja havíem begut oli. Ara, només ara, comencem a veure la llum al final del túnel.

Quatre anys! Es diu ràpid, eh? Tot aquest bloc l’he escrit després, durant la travessa del desert! I tantes coses més, que he anat fent sense casa pròpia (aquella tampoc no és meva, però ja m’enteneu). Deunidó la capacitat d'adaptació de l’ésser humà, ens emmotllem a qualsevol cosa.

I a més, per ací dalt ens queixem per vici: què faríem, si visquéssim a l’Iraq i ens hagués esclatat una bomba a casa, una bomba d’aquelles que esclaten cada dia de cada dia des que els americans, els britànics i els espanyols van envair el país? Què faríem si no haguéssim tingut mai casa pròpia? Què faríem si ens hagués enderrocat casa nostra la inundació de la Xina? O el terratrèmol del Japó? Què faríem a Darfur? Llavors sí que tindria raó de queixar-me, però ara, que falten tan pocs mesos per tornar al meu cau, de què em puc queixar?


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)