Una pel·lícula estranya

Ahir vaig estar amb uns amics veient en versió original subtitulada la darrera pel·lícula del finès Aki Kaurismäki, Laitakaupungin valot (Llums del capvespre, més o menys), i és tota una experiència. Quina gent més peculiar, la d’allà al nord, quina història més llunyana, quina lentitud en cada pla… i alhora quina gran capacitat de fer transcórrer els temps i els espais amb imatges nues. A vegades penses en Dreyer, també en el primer Bergman, per la planificació de les escenes, per la parsimònia, per les mirades inquietants. Però Kaurismäki va encara més enllà en el despullament humà i ens mostra la seva veritat sense concedir ni un bri de peixet als sentiments.

No us la recomano perquè és estranya, tret del cas que us interessi una història atapeïda de fum i d’alcohol –companys omnipresents de tots els personatges perdedors d’aquesta història i, per tant, de gairebé tots els personatges llevat de tres, si m’hi vaig fixar bé– i de missatges sobre la incomunicació, la prepotència, la fredor d’una societat bòrnia i muda de la qual potser no estem tan lluny com ens pensem, l’aïllament, el fi que justifica els mitjans, l’egoisme, la soledat, la fatalitat del destí, la ingenuïtat dels innocents, la inutilitat dels projectes, l’amor no correspost, l’amor interessat, l’amor traïdorenc, la desesperança, la futilitat de la vida, la ceguesa de la justícia, la fredor dels vincles humans, els convencionalismes buits, la burocràcia com a arma per a l’anorreament, el domini dels poderosos... i alhora la lleialtat d’una pobra xurrera (salsitxera, n’hauríem de dir?), d’un noi negre i d’un gos abandonat. Una fidelitat, però, a la nòrdica –això ho suposo, perquè de fet no sé com són, si és que es pot dir que tot un col·lectiu humà és de tal manera... que no, que no es pot dir. Però, vaja, quan parlo de fidelitat no penseu en ensucraments embafadors: és un gest i prou.

S’ha parlat d’homenatge a Chaplin i la comparació està ben trobada, sens dubte. El Chaplin primer, el rodamon perdedor: Charlot.

I tot, en una hora i encara no vint minuts.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)