Paranoic (i 2)

No vaig poder acabar i per això vaig posar-hi un 1.

O sigui, el problema no és que et diguin paranoic, neuròtic, esquizofrènic, ciclotímic, dislèctic, epilèptic, sinó que et tractin com a tal habitualment quan potser el teu problema, com el de molta gent, hagi estat només una cosa puntual –si és que hi ha hagut problema. Això sí que m’hauria de preocupar: que et tractin com un discapacitat crònic si no ho ets. O potser no m’hauria de preocupar, però em preocupa.

Per tant, en principi no m’he d’emprenyar amb qui em digui paranoic, perquè ha tingut prou confiança amb mi per dir-m’ho. En canvi, hi ha gent que potser no em diu paranoic, però que en realitat ho creuen i actuen d’acord amb aquesta creença: es pensen que ho sóc i per això no m’ho diuen, perquè creuen que, com que sóc paranoic, no reaccionaria bé o m’ho prendria massa a la valenta. I això és realment molest, perquè te n’adones. Per una banda no et tenen prou confiança com per dir-te les coses, i per l’altra es pensen que en saben més que els que et coneixen i que els que t’estimen i que tu mateix, i que no podràs superar el fet de saber la veritat. Dic això perquè hi ha gent que no m’ha dit mai paranoic i a vegades em fa l’efecte que em tracten com si estiguessin convençuts que ho sóc. (I suposo que ja he demostrat prou clarament que sí que sóc paranoic, o que en tinc rampells de tant en tant, posant per cas avui.)

Anant per una altra banda. No em fa mal que em diguin o que em recordin aquestes coses perquè pensi que no tinc o que no hagi tingut, almenys parcialment, símptomes evidents de totes aquestes disfuncions (disfuncions, suposo), sinó que em fa mal quan aquesta mena de retrets es diuen amb especial mala idea: quan es diuen amb la voluntat de fer mal. O sigui, no com quan et diuen «fill de puuuutaaaa» després de fer una malifeta, sinó quan et diuen paranoic o neuròtic de veritat, havent-ho rumiat. En realitat, aquests retrets són insultants per a tot el col·lectiu de malalts mentals. És com allò de dir en to de reny «subnormal» a algú, «mongòlic» o «discapacitat» o «handicapat» (que totes són iguals: només que hi ha moments que són moda o que resulten més políticament correctes uns o altres apel·latius; tots, crec, s’haurien de poder fer servir, perquè tots han viscut la seva etapa gloriosa en què eren considerats eufemismes). Però quin mal gust tot plegat, dir aquestes coses com insults, i quina falta d’humanitat i d’imaginació, fer servir les mancances o les característiques físiques com retrets. És com un retorn de decennis enrere: com allò de dir «quatreülls» als que duem ulleres o «tarongera» a qui comença a tenir cel·lulitis.

Ramon Folch i Camarasa ha escrit a la seva darrera obra –que no us puc recomanar: és una mica plom, comparada amb Testa de vell en bronze i sobretot amb aquella delícia de Bon dia, pare– una frase que fa més o menys referència a l’assumpte: «És curiós el que passa amb certes malalties, que poden ser tan greus o més que d’altres i tanmateix sovint els que les pateixen són objecte de mofa o protagonitzen acudits o escenes còmiques en el teatre i el cinema» (Contra el silenci, 2006, p. 119).

Perquè, a veure, què té de dolent ser mongòlic, esquizofrènic o paranoic?

I amb tot això, que encara no sé si sóc paranoic a temps complet o parcial. Però deixem-ho aquí, almenys avui.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)