Corrípies de la setmana

El funicular amb els departaments i els seients de fusta, l’estació modernista del senyor Conill, la història que s’explicava del vell senyor Miralles que havia estat l’últim alcalde del poble abans de ser absorbit per Sarrià –i abans que Sarrià fos absorbit per Barcelona, no cal dir-ho– i que molts anys després però igualment ja feia molt de temps va acollir mossèn Cinto a la Vil·la Joana i tots n’havíem d’estar prou orgullosos, el pantano, el restaurant Montserrat, les primeres comunions, la Vil·la Maria, les quatre gallines a les quals curiosament no se’ls havia de donar geranis per menjar, el senyor Pere, els Baró, les palmeres, els dàtils que calia escombrar cada matí i les escombres que queien de les mateixes palmeres, la Carmen, la Mari Carmen i la Carmen gallega, la Paquita que es va acomiadar a crits i tots plorant, els antimosquits elèctrics que fregien tota mena de bestioles i les mosquiteres que sempre tenien un forat, el Josete i l’Antonio que cridava la veïna, La Corda, el Biscúter vermell que va costar tres mil pessetes i que quan ja no li funcionava el motor jo mateix vaig recomprar per mil peles –tots els meus estalvis–, les pujades empenyent i per etapes, les baixades apoteòsiques, «el rècord van ser catorze», la goitibera, la Velo-Solex, el Crysler, la Rubia B-303232, el Dauphine, el primer sis-cents B-775324 –també anomenat «el Rolls»–, la tenda de campanya, els patins, l’sky-ski, la trompada contra la columna i la lesió crònica del coxis, la cistella de bàsquet penjada a la barana de la terrassa, les hortènsies, les dàlies, el nesprer i la figuera i el cirerer, La Magnòlia i l’ametller, les formigues i les erugues, saltar la corda, tocar i parar, jugar a amagar i pies quietos, els cossis de plàstic per baixar les escales i per remullar-nos, la manguera, l’Eva que vivia al carrer Caponata, l’Eulàlia i la seva germana, el senyor Urdeix, el senyor Plans, el senyor Machicot, la barra que tenia el Tom –la seva mare, en canvi, que va venir dels EUA uns mesos després, era encantadora–, el bar Paradís, Cal Trampa, l’antic hotel Panorama on hi havia un altre Biscúter platejat, el gaspatxo, les sardanes del dimecres, aprendre a ballar modern de manera espasmòdica, les curses, les gimcanes, les piules i els coets i les rodes de foc, la coca, les truites de patates, Lohengrin pertot, la senyoreta Viñas i el seu oncle famós, els avis Viñas que et miraven fixament des dels seus retrats et posessis on et posessis, els deures, les classes particulars entre germans, els acudits de Mingote, els discs d’en Capri i els de l’Aretha Franklin i els de Paul Mauriac i els primers d’en Serrat, el piano desafinat, els Matoses i el seu Ford negre, els del despatx, el senyor Bassas, la Ramona, el senyor Isidre, l’Amàlia, la banyera, el safareig, el sabó Lagarto, el paper de vàter Elefante, els fregalls i la pedra pómez, els crispis i els cornsfleics, la carrabina de balins, els tricicles i les bicicletes, el fre que se li va clavar a la cuixa i corrents a posar-li el tètanus, el plínton, el ping-pong, la gravadora de Londres, les majorets de la festa major i una que somreia tant –la molt pocavergonya–, el pa amb oli i ametlles crues, els pinyons, les cagarines, el doctor Ferrer Pi, «estava amb la panxa inflada com aquells nens de Biafra i si un dia feia caca vint-i-vuit vegades l’endemà eren trenta-cinc», els contes de Calleja, els tebeos de Pinocchio, les caminades i les bicicletades al Tibidabo, les expedicions a Can Massana passant per la Creu d’Olorda i el Papiol, els encàrrecs, l’avi que dormia al sofà-llit del passadís perquè jo estava malalt, les escales des del tren –la Drecera– que si les pujaves a peu t’estalviaves una pesseta amb la qual podies comprar deu regalèssies o dos xiclets, la pastisseria Oliva (que acaba de tancar), rentar el cotxe amb galleda i baieta i paper de diari per als vidres, els Puig, els Roig, els Morillo, la font de la Budellera, l’hotel on es concentraven els del Barça, les Ray-Ban del Rexach, el germà del Cambó que plorava a missa, el Sagrat Cor, l’enigmàtica Actriz Tubau, el lloro del carrer Navarro i Reverter –que era, és clar, el carrer del Lloro–, la granja, els gelats de tutti frutti i els de tres gustos i les galetes de gelat que no tenien sucre, els gats de la casa de sota, l’Ideal Pavillon, les pel·lícules de Fantomas i una que es deia Rompecabezas chino: ¡Judoka! o una cosa així i que la van fer a la plaça Pep Ventura i hi havia centenars de xiquets i xiquetes i tot de mares al voltant cridant-los esgarrifades perquè deien que era per a adults i els nens i les nenes s’amagaven sota les cadires perquè no els trobessin, la Conxita que saludava el conductor del funicular, la néta o filla o neboda misteriosa del conductor del funicular de la qual jo estava secretament enamorat i no em vaig atrevir a dir-li-ho però un dia em vaig convidar tímidament a anar a la cabina amb ells i el pare o oncle o avi em va dir que sí i vaig fer una baixada i una pujada amb tots dos i jo estava més pendent dels ulls de la nena morena i del seu pentinat que del cable greixós del funicular i de les rodes de politja com continuaven girant per la inèrcia.

Són records, imatges i noms que m’han anat venint al cap aquests dies des d’avui en fa vuit. No tots tenen a veure exactament amb el lloc concret on es va començar a desfermar dissabte passat la cataracta o les corrípies de totes aquestes vivències recuperades, però una cosa ha portat l’altra com les cireres del cirerer que he esmentat tot passant. Disculpes per l’allau de dades inconnexes, però tenia la necessitat d’escriure-les, de fixar-les, de conservar-les. Hi aniré afegint altres paraules clau i records sintètics, a mesura que em vinguin al cap, i així sabré on trobar totes aquestes coses el dia que em calgui repassar-les amb més calma.

Vallvidrera, 1958-1972, el paradís perdut de la infància i la preadolescència.