Primera censura

Jo diria que el vigilant del far no és sectari, ni mentider. De vegades pot ser un pèl exagerat, i fins i tot desagradable, o almenys poc diplomàtic. I és contradictori, això segur. Però m’agradaria, ja ho vaig dir, que em consideressin inclassificable. En aquests quatre anys i escaig he rebut crítiques i aplaudiments –no gaires– de totes bandes. Fins ara, les crítiques crec que no havien pretès mai fer-me modificar la meva manera de pensar.

Ara he tingut un problema, per una cosa que he escrit i que es veu que algú ha descobert i li ha molestat. M’han pressionat. Són gent que té poder sobre meu. M’he donat. He esborrat el que molestava. Demano disculpes als lectors per ser tan feble, però tinc gent a casa que haig d’alimentar i el bloc no és més que un divertiment amb el qual no he pensat mai a guanyar-me la vida. Un divertiment i també un eixidiu, un desguàs. No sé si els règims absolutistes van triomfar per això, per gent que es donava. Hi ha gent en aquest país que ha perdut la feina pel que escrivia al seu bloc (almenys en conec un). Jo, si puc evitar que em passi, ho evitaré.

Ara, em dono però no callo. Escric aquesta nota perquè voldria que en quedés algun rastre. I no penso autocontrolar-me més del que ho he fet fins ara. Si algú em vol renyar, ho haurà de fer a posteriori. I llavors, si entenc que les conseqüències d’haver fet enfadar aquelles persones poderoses poden ser desproporcionades, eliminaré allò que els hagi pogut molestar. Però ho faré després d’haver-ho escrit i publicat, no abans. Continuaré, doncs, repartint a tort a a dret si mai em vaga fer-ho, amb la prudència amb què em sembla que he actuat sempre fins ara. I continuaré lloant també indiscriminadament, si em plau, allò que em paregui que convé lloar, o que em vingui de gust lloar, de la dreta i de l’esquerra o del mig.

Chi può capire, capisca. I qui no, és que no li convé.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)