dissabte, 1 d’agost del 2009

Hitler i l’alta societat

Ja fa setmanes que vaig acabar el llibre de Fabrice d’Almeida sobre la captació de les elits alemanyes pels nazis i els fonaments del nazisme: High Society in the Third Reich (t.o.: La vie mondaine sous le nazisme, 2006). El llibre explica els «motius que van dur tantes persones instruïdes a seguir el Führer i la manera com aquestes persones van acceptar fer part d’un règim criminal».

Parla especialment de la preparació de tot plegat, de les ambicions i projectes dels anys previs, a partir de 1924-25 i fins a l’esclat internacional final, els anys 1938-39, quan la bèstia s’havia fet tan grossa que ja era imparable, dins i fora d’Alemanya, fins i tot per als que havien contribuït a crear-la, que s’adonaven que havien estat només uns ximples útils. El que passa després ja no és tan important des d’aquest punt de vista: és simplement la conseqüència lògica de tot l’anterior.

La conclusió que jo n’he tret: Hitler hauria sigut un demagog emprenyador però segurament inofensiu si no hagués estat per la complicitat estreta de les elits del país –les excepcions, que n’hi ha, no són nombroses–, que es deixaren entabanar primer per despit amb Europa, amb la idea d’aixecar el país fos com fos després de la Gran Guerra; després, per ambició. Segona idea, extrapolable a altres escenaris: un dictador, per mantenir-se en el poder, necessita moltes complicitats.

Conceptes extrets durant la lectura, que donen una idea dels temes que tracta l’autor i de la manera com ha organitzat la informació disponible –la majoria, ja coneguda per altres fonts– per confegir aquesta perspectiva particular del fenomen nazi:

- Estructura piramidal: tothom queda implicat en qualsevol decisió, encara que no en sàpiga les raons ni com encaixa el seu paper en el conjunt; esperit de cos: en el propi àmbit sectorial i en l’àmbit general (a través del NSDAP).
- Sobrietat i exemplaritat social del Führer: no té parella sexual (oficialment), és vegetarià, afecta modèstia, és convidat a fer de padrí de baptisme de fills de nobles.
- Atenció exquisida als ambaixadors i cònsols dels països que es volen com a amics: «La recepció solemne del cos diplomàtic el 12 de setembre de 1934 constitueix una etapa clau [del III Reich], en part perquè confirma Hitler com a interlocutor totpoderós davant el cos diplomàtic i en part perquè exporta enllà de la frontera alemanya la imatge d’un Führer cerimoniós, legítim i confortant, fidel a les tradicions protocol·làries.»
- Les ajudes del banquer Kurt Schröder, dels propietaris de les empreses Thyssen (acer; fins al 1939), Krupp (acerers també), Porsche (automòbils), Daimler-Benz (automòbils), Heinkel (avions), IG (metal·lúrgia), AEG (electrodomèstics), Henkel (sabó Persil i altres), Allianz (assegurances), Reemstsma (tabac), Siemens (maquinària pesada)...
- Cerimònia, ritu, estètica, cortesia, etiqueta, manuals de bones maneres, higiene i neteja, urbanitat, codis i salutacions específiques, afany de superació i d’emulació, posicionaments públics, selecció a tots els nivells i exàmens d’ortodòxia, invitacions, cultura de l’afalac, favors i regals, cercles concèntrics d’influència, enveges, comparances, aspiracions, títols, ordes militars medievals, condecoracions, gratificacions i recompenses, fidelitats personals, cartes de recomanació, competència pels favors del líder (a tots els nivells), burocràcia i protocols, diplomàcia, «bon gust», festes, ostentació, faroneria (casament «imperial» de Göring*), recepcions, inauguracions, fires, aniversaris, exposicions, congressos (els del NSDAP com a paradigma).
- Luxe, xalets, grans mansions, habitacions de convidats, servei domèstic abundant (discreció, confidencialitat, fidelitat), rusticitat falsa (precedents del fenomen BoBo: burgesos bohemis), nostàlgia imperial.
- Les elits se sorprenen per la vehemència i simplicitat de les arengues nazis i per l’entusiasme que causen, i són incapaces de prendre-se-les seriosament (fins que ja va ser massa tard); n’hi ha que es pensen que tot plegat acabara en no res (qui amenaça no pega, com diu el refrany) i continuaren dient-ho fins l’any 43, o més enllà i tot. «Ni el saqueig d’Europa ni el genocidi de jueus i gitanos ni la guerra mateixa impedeixen les partides de caça, els balls i els grans tiberis.»
- Culte al cos: Jocs Olímpics, culturisme, esports d’elit (caça: el Consell Internacional de Caça nomena Göring president honorari), vela, esquí, pesca, boxa, concursos de velocitat (Mercedes vs. AutoUnion), masculinitat, virilitat, paternalisme, militarisme, verticalisme, delació de sospitosos, foment de l’orgull femení de ser abnegada, la dona com a trofeu que s’adapta a les necessitats de l’home (Eva Braun sap que el seu paper és un secret durant molts anys, fins i tot per als més propers, i l’accepta de gust).
- Control de la vida privada i la sexualitat, excepte de les elits (el règim ho sap tot de tothom, però a les elits les deixa fer), clubs exclusius, persecució de l’homosexualitat en el poble (posa en perill la continuïtat de la raça).
- Foment d’una moda pròpia (molts uniformes), sense menysprear l’estrangera si té «classe».
- Art: passió de nous rics per la pintura, l’escultura, el cine (Riefenstahl com a paradigma), l’arquitectura, el monumentalisme, les estrenes mundials (teatre i òpera); regalen art com si canviessin cromos.
- Música: família Wagner; dansa (vals); el jazz és perseguit («Negermusik»), igual com el swing, la rumba, la trompeta...
- Cultura gastronòmica (bons productes), guia Baedeker, enologia (vins, cerveses, sidres).
- Recerca de cavalls de pura raça (i intents amb vaques i bisons); precedents d’anorèxia en els joqueis (a la recerca del mínim pes); cultura d’hipòdrom, apostes.

Una citació de Bellow crec que va bé ací: «Tresors d’intel·ligència poden posar-se al servei de la ignorància si la necessitat d’il·lusió és profunda» (Saul Bellow, premi Nobel de Literatura 1976, citat per Emili Teixidor, Avui 30 maig 2009)

* La descripció del disseny, dels preparatius i del desenvolupament del «casament d’estat» de Hermann Göring, número 2 del règim (10 d’abril del 1935), fa pensar molt en un altre «casament d’estat» que hi va haver a Espanya, a El Escorial, el 5 de setembre del 2002.