No sabia si escriure això, sobretot perquè V. ho llegirà i el que jo diré pot afectar la seva modèstia o el seu sentit d’intimitat, però finalment he decidit que no ve d’aquí si ho llegeix o no, tinc necessitat d’escriure-ho i ho escric. (A més, ja he trobat algú que es pensava que jo duia una mena de vida misantròpica, sempre pel meu compte, i que per tant les vacances les feia entotsolat amb mi i prou, i vull desmentir-ho. No, els que em coneixeu més sabeu que no és així. Ho confesso: em fa l’efecte que no sabria anar sol per la vida gaire més enllà de les primeres 24 o 48 hores, que segurament podria sobreviure com qualsevol adolescent quan s’escapa de casa i s’embafa de cocacoles, entrepans de formatge amb quètxup, crispetes, danups i cinema de centre comercial. Després, com a la majoria dels mateixos adolescents, m’hauríeu de recollir amb pala. Ara exagero, sí, però val més que toquem de peus a terra, que toquem ferro i que toquem tot el que calgui tocar.)V. és una persona fora de sèrie amb la qual he compartit aquestes vacances d’estiu. Ha fet enguany els quaranta i viu amb una bomba atòmica al bell mig del cap. Ho sap. Té un càncer al capdamunt de la columna vertebral, tan arrelat que no es pot operar. Si no passa alguna cosa excepcional, V. es morirà aviat. No hi ha res a fer.
Conec V. des de fa molt de temps i encara no me’n sé avenir.
V. va cada quinze dies a l’hospital i li inoculen productes químics durant tres o quatre hores per mirar de controlar el creixement del tumor. Hi va amb una mica de prevenció, perquè la quimioteràpia l’afecta força, i en torna, efectivament, amb mareigs i basques, cansament profund, tot el cos alterat. Però V. no es fica al llit, diu que no hi està bé –no està bé enlloc–, i tant per tant s’estima més viure i morir dempeus. Al cap de dos dies de la quimio és el pitjor moment. Però llavors passen dos o tres dies més i diu que ja torna a estar «normal».
La feina l’apassionava, però ja no pot treballar. Durant hores, seu en una butaca i llegeix. A poc a poc. Entre pàgina i pàgina de llibre, mira i reposa i medita sobre la vida. La vida. De tant en tant s’adorm lleugerament. Tampoc no aguanta gaire estona de conversa continuada, es cansa. Sí que li agrada escoltar música, però que no cridin. Després d’anar provant-ho tot, ha arribat a la clàssica: Bach, Chopin, Vivaldi, Beethoven.
V. camina com si fos un autòmat, et recorda C-3PO però amb més rodoneses. No controla els moviments facials, per això els sons li surten que sembla com si li faltés un bull. Ha d’anar amb compte de no mossegar-se la llengua. La vista se li creua, de manera que duu sempre un ull tapat. Un dia vam anar a la piscina i es va estar a la part poc fonda, cap problema, però va voler-se remullar el cap i gairebé s’ofega perquè es va equivocar: va inspirar en comptes d’espirar. Si recordes la seva figura d’abans, alta, forta, contundent, fins i tot dominadora, el que veus ara no hi té gaire relació. Però de seguida li descobreixes l’ànima, i llavors t’oblides completament de com era el cos fa només un any i mig.
No té gaire gana, però menjar menja de tot. Beure no, només aigua i llet. Ni cafè, ni alcohol, ni altres coses que li serien doblement tòxiques.
V. no diu bestieses, no parla per parlar. Però les poques coses que diu, les justes, tenen sempre trellat. Habitualment és optimista, alegre. Quan li expliques qualsevol bajanada que se t’ha acudit, diu «molt bé» o «és clar que sí». Continua essent molt intel·ligent, com sempre: ràpid de reflexos racionals, punyent, profund. Viu.
Pot mirar la tele, si el mareig que té de manera habitual no és absolut. És per això que ens hem empassat junts tota la sèrie de Planet Earth, de la BBC, amb locució de Richard Attemborough, i hem gaudit d’allò més amb el desenrotllament prodigiós de les plantes i els arbres, dels animals coneguts i desconeguts, de la natura sàvia i a vegades esquerpa i cruel, de la vida filmada arran. També ens hem mirat les tres pel·lícules de Bourne: The Bourne Identity, The Bourne Supremacy, The Bourne Ultimatum. Bourne sempre se’n surt, per difícil que sigui. Bourne sobreviu. Ja les havíem vistes però ens van tornar a enganxar. Jo vaig dir que m’agradaven molt perquè els malvats són tots homes, no hi ha dones dolentes: les dones (Franka Potente [Marie], Julia Stiles [Nicky], Joan Allen [Pam Landy]) són amigues de Jason Bourne, el protagonista, o almenys miren d’ajudar-lo. És clar que per a les dones, vaig afegir en un rampell mascloproteccionista (s’ha d’escriure així, suposo) segurament incorrecte, deu ser complicat no ser amigues de Matt Damon, perquè Damon, a més a més de ser un bon actor, i atractiu, és una gran persona –en això vam coincidir tots dos–, tal com es demostra en els continguts extres dels devedés, que també ens vam mirar.
V. té un compte obert a Facebook i se’l mira cada setmana o cada quinze dies si fa no fa. Allà explica de manera molt continguda i sòbria, sense gaires detalls, les seves aventures casolanes, mèdiques i hospitalàries, i rep dotzenes de missatges de tota mena de gent que l’admira, perquè la valentia i la serenor davant les contrarietats –i quines contrarietats!– sempre són admirables.
V., jo també t’admiro. M’has ajudat molt. Gràcies per tot. I perdona’m si he parlat més del compte. Em calia explicar que havia passat unes vacances extraordinàries.
(Afegitó del 22 febrer 2010: V. s’ha mort aquest matí. Ha estat conscient fins ben poques hores abans. Et trobaré a faltar. Un bon cel. Reserva-m’hi lloc.)
