Ho deia l’altre dia l’Albert Pla Nualart, en un dels seus magnífics catalans a la terrasseta: «La norma diu que el plural de li és els [...], però això només és cert en valencià; en els altres dialectes és els hi. I TV3 ja ho admet en registre col·loquial. Si a un els personal hi afegim un hi de destinació (hi anem), en surt un datiu, que és, justament, destinació personal (els hi dono el llibre).» (Avui, 9 setembre 2009)
És fantàstic. El català, com qualsevol altra llengua, té mecanismes per corrompre’s (per evolucionar, em penso que hauríem de dir en aquest cas) que ixen d’ella mateixa, sense interferències. I en aquest cas, vet ací la paradoxa, és un invent que complica la llengua, aparentment no la fa més senzilla sinó més complexa. Als que aprenen català se’ls fa (se’ls hi fa) molt difícil entendre aquest hi que diem de manera gairebé inexplicable. I quan els expliques (els hi expliques) que allò que han sentit tantes vegades –potser fins i tot ho diu la mateixa persona que els fa classes (els hi fa classes)– en realitat és una corruptela i que no ho han de tenir en compte, respiren alleujats. Perquè els han explicat (els hi han explicat) que cada pronom correspon a un nom (persona, animal, objecte, lloc, manera, origen, propietat...) i no sabien veure de cap manera a què podia correspondre aquell hi.
Caldria dir, doncs, segons la normativa, els dono el llibre, porta’ls el llibre, demana’ls el llibre, i en canvi diem, tot contents, els hi dono el llibre, porta’ls-hi el llibre i demana’ls-hi el llibre. No sé si l’explicació que dóna Pla Nualart és la correcta, perquè jo d’això no en sé, però no em digueu que no sorprèn aquest els hi, tan allunyat en aquest cas del les castellà, que sol ser la font de moltes de les nostres corrupteles lingüístiques.
No, aquesta és nostra, ve de dins.
I d’on surt aquest hi? Potser està pres de l’hi, que alhora és també derivació (incorrecta, de moment, segons la normativa actual) de la hi i li ho?
Si us interessen els detalls tècnics sobre la forma els hi podeu consultar el capítol de morfologia d’Eulàlia Bonet de la Gramàtica del català contemporani (Joan Solà i altres, Empúries 2002, M 10.3.3.4). També convé precisar, com deia Pla Nualart, que l’Ésadir, de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), accepta (n. 3) aquesta forma espúria (?) no sols en l’ús col·loquial, com diu Pla, sinó també en l’ús formal espontani.
Ara, convé tenir present que hi ha un els hi perfectament correcte, eh?, ara no ens despistem. És quan els representa un complement directe i hi un complement circumstancial real. Com ara:
–Portarem els infants a Port Aventura - Els hi portarem (els = els infants; hi = a Port Aventura)
–Van vestir els nens de mariners / Van vestir els nens a corre-cuita - Els hi vestiren (els = els nens; hi = de mariners / a corre-cuita).
Déu crida Moisès des del Sinaí
Fa 5 anys
