«La nuova colonia catalana d’Alghero [...] vi è definitivamente fissata nel 1372, quando Don Pietro ingiunge ai Sardi, abitanti in Alghero, di uscirne e vendere le loro possessioni, con di vieto perpetuo di più abitare in essa città o possedervi beni stabili. Diventò da allora Alghero la prediletta dei Catalani, che la tennero come importante punto d’appoggio per le loro relazioni con la Sardegna e col regno di Napoli. E non solo il linguaggio sardo, ma anche l’italiano vi fu interdetto, e non é dunque meraviglia che ess’abbia finora conservato quasi intatto il parlare dei nuovo coloni.»P. E. Guarnerio, «Il dialetto catalano d’Alghero (saggio)», dins G.I. Ascoli, Archivio glottologico italiano, vol. IX, ed. Ermanno Loescher, Roma-Torí-Milà (1886), p. 267*
(Traducció: «La nova colònia catalana de l’Alguer [...] va establir-s’hi de manera definitiva l’any 1372, quan [el rei] En Pere [III el Cerimoniós] obligà els sards, habitants de l’Alguer, a eixir-ne i a vendre llurs possessions, amb la prohibició perpètua de tornar a viure en aquella ciutat o de posseir-hi béns estables. Des d’aleshores, l’Alguer va esdevenir la predilecta dels catalans, que la tenien com a punt de suport important per a les seves relacions amb Sardenya i amb el regne de Nàpols. I no sols el llenguatge sard, sinó també l’italià, hi foren prohibits, de manera que no és estrany que la parla dels nous colons s’hi hagi conservat quasi intacta fins avui.»)
Així funcionaven les coses el segle XIV, i no ens n’hem d’escandalitzar. El que ens ha d’escandalitzar és que en el segle XXI hi hagi encara estats com Espanya o França, i unions d’estats (la Unió Europea) que posin pals a les rodes dels parlants que, dins d’aquests estats i d’aquestes unions d’estats, tenen una llengua pròpia, materna o adquirida, que només es parla en aquell indret. S’hagi esdevingut el que s’hagi esdevingut en els segles passats, hi ha ciutadans dels estats esmentats que ara, al segle XXI, tenen dificultats per usar la seva llengua amb normalitat fins i tot dins els llocs de naixença d’aquesta mateixa llengua, per la pressió contínua i omnímoda de les respectives llengües estatals. Això és el que és escandalós. Que els nostres avantpassats europeus, catalans o no, fossin uns bèsties, no pot ser una excusa –«Mireu, vosaltres al segle XIV fèieu el mateix!»– perquè uns coetanis nostres es comportin de la mateixa manera bàrbara amb nosaltres. I ho fan. Són, doncs, medievals.
*Dec aquesta citació excepcional al col·lega Jordi Minguell Roselló, que va distribuir un facsímil d’aquest llibre a través de la llista Migjorn, 4 març 2010.
