Avui, Divendres Sant, a Espanya no hi havia diaris –fins fa pocs anys– i ahir els periodistes feien festa; en canvi avui, Divendres Sant, a Catalunya sí que hi havia diaris* –fins l’any 2005 inclòs– perquè Dijous Sant ací no és festiu sinó feiner. Certament, no és un feiner com qualsevol altre, es nota que hi ha menys activitat del compte, però ahir mateix la majoria de les botigues eren obertes i a l’autobús, a l’hora de pujar cap al despatx, hi érem si fa no fa els de cada dia, tret de les mares i els pares que porten criatures a escola, ja que les escoles sí que tota la Setmana Santa fan vacances. En canvi demà, Dissabte de Glòria, a Catalunya no hi havia diaris i a Espanya sí. L’any 2006, com deia, els distribuïdors de premsa catalans (o els distribuïdors de Catalunya, que potser no és ben bé el mateix) van decidir fer com havien fet sempre els col·legues de l’Estat, però es veu que llavors a l’Estat van dir que ells distribuirien diaris Divendres Sant i no Dissabte de Glòria. En fi, no sé si va ser abans l’ou o la gallina, qui va prendre la primera decisió de canviar, però sigui com sigui continua el fet diferencial.*Quan he mirat de documentar aquesta dada m’ha costat força contrastar-la. La gent a la qual li ho he demanat em deia que els sonava que anava així, o a l’inrevés. O sigui, que hi havia un fet diferencial català en la confecció i distribució de la premsa per Setmana Santa, però no recordaven com anava exactament la cosa o no n’estaven segurs. S’entén la vacil·lació pels canvis que hi ha hagut els darrers anys. La manera de comprovar-ho amb seguretat ha estat finalment l’hemeroteca. I efectivament, el Divendres Sant del 2005 hi hagué diaris a Catalunya, i a Espanya no, i avui hi ha diaris a Espanya, i a Catalunya no.
Això passa encara cada any una altra volta, el dia de Nadal. Per Nadal qui res no estrena res no val i tot això, però a més per Nadal, el dia de Nadal, fins ara a Catalunya hi ha hagut diaris i a Espanya no. Perquè ells celebren molt la vigília, la cena de nochebuena i tota la pesca, i el gremi de la premsa també, mentre que a Catalunya es manté la tradició simbòlica que fins a la Missa del Gall antany era temps de penitència i, per tant, el dia 24 es feinejava i al capvespre se sopava normal, i els periodistes catalans –només els periodistes, la premsa tan bescantada, pobreta!– mantenen la flama encesa i encara ens recorden la tradició l’endemà, el dia de Nadal, perquè tens el diari a la bústia o pots comprar-lo al quiosc, cosa que no poden fer a Madrid i rodalia encara que tinguin tota la resta de poders del món: per Nadal no tenen diari. En canvi, és per la diada de Sant Esteve que a Catalunya no hi ha diaris i a Espanya sí. Fins al Nadal del 2009, almenys, açò ha anat d’aquesta manera, veurem què passarà el Nadal vinent. Potser acabarem desitjant-nos feliços nadals, com per allà a l’oest.
Ja que hi som, posats a relacionar Nadal i Pasqua, hi ha uns quants refranys que en parlen. Potser alguns no els coneixíeu (el primer segur que sí):
- Per Pasqua i per Nadal, cada ovella al seu corral.
- Per Nadal calor i per Pasqua fred fan l’any bo i dret.
- Per Nadal s’indiot, per Pasco es xot (o: Per Pasqua carn de corder, per Nadal de galliner).
- Amoretes de gener, per Pasqua són muller i per Nadal bolquer (aquest no em direu que no és divertit); o, si voleu, amb la perspectiva de gènere canviada: Pel gener verb florit, per Pasqua marit i per Nadal pit.
- Si per Nadal fa estiu, per Pasqua prop del caliu; Si per Nadal s’espardanyeja, per Pasqua s’esclopeja; Per Pasqua al recer, per Nadal al carrer; A Nadal es jocs, a Pasco es focs; Qui per Nadal juga a bitlles, per Pasqua escalfa els talons; Qui per Nadal s’assolella, per Pasqua s’atorreia... (Tots volen dir que si per Nadal fa bo, per Pasqua farà fred, i viceversa; atorreiar-se, que significa ‘torrar-se [a la vora de la llar de foc]’, és un verb popular que només es conserva viu en aquest refrany.)
Els he tret del DCVB, d’El refranyer de Joan Viladot (a cura de Mercè Biosca i Maria-Pau Cornadó, Pagès Editors, Lleida 2003) i un del Diccionari de refranys d’Anna Parés (Edicions 62, Barcelona 1997). La versió del verb florit, el marit i el pit és meua.
* * *
Afegitó del 6 abril 2010. Miquel Navarro, expert en la qüestió, m’escriu el següent:
«Atenció:
»No faria gaire cas del que diuen les capçaleres del diari.
»Jo em fiaria del dies de festa que fan els quiosquers. Els editors no prepararan exemplars que no tinguin sortida comercial. El meu pare, quiosquer, qualificava de “gana” el col·lega que obria els dies que eren festius per al col·lectiu (el mateix passa per Nadal i per Cap d’Any). Eren mal vistos.
»I a Catalunya els quiosquers tanquen el Divendres Sant, i a la resta d’Espanya –tinc entès– el dissabte. Com per Nadal el quiosquers tanquen el dia de Sant Esteve mentre els de la resta d’Espanya el dia de Nadal, ja que per a ells el dinar gran es fa la vigília i no s’aixecaran unes poques hores després de fer un gran sopar per obrir el quiosc.
»No crec que aquest col·lectiu hagi canviat el dia de tancament, ja què això seria molt complicat. Des que jo tinc us de raó, a Catalunya sempre s’ha fet així.
»Jo més aviat crec que els últims anys s’ha produït el fet que alguns diaris –els grans– fan edicions que s’imprimeixen fora de la rotativa habitual. Quan els diaris grans no s’imprimien fora de la seva rotativa habitual, suposo que les empreses donaven per perdudes les vendes allà on el quiosquer no obria.
»I et reitero que no facis cas del que diuen les capçaleres de les planes. Es fa trampa. De la mateixa manera que a l’hora de redactar informacions, per a aquestes edicions en concret, no posem adverbis de temps (ahir, demà, etc.) ja què no serveixen més que per a una part de la tirada, però no per al total. [...]
»Si vols algun aclariment no dubtis a trucar-me.
»I ET REITERO: no hi ha hagut cap canvi en el dia de tancament dels quioscos. Són els diaris que s’imprimeixen en més d’una àrea geogràfica els que s’han adaptat al dia d’obertura dels quiosquers.»
* * *
Aclarit, doncs. Hi ha fet diferencial i sempre n’hi ha hagut, però no és exactament el que jo explicava. O més ben dit, no hi ha hagut canvis fa uns anys, sinó que aquest fet diferencial sempre ha estat el mateix.
