dimarts, 28 de desembre de 2010

Tòpics desemmascarats (2): «Que hagi dit això no vol dir que ho pensi»

No sé qui va ser que va dir aquesta frase fa no gaire temps, algú famós del món de l’espectacle o de l’esport o de la política. Sí que recordo que tothom se’n va rifar.

Doncs jo avui vull defensar aquesta afirmació, perquè l’entenc, i vull denunciar el tòpic subjacent en la crítica segons la qual la frase és absurda o almenys contradictòria.

És moda, o mania, o potser s’ha fet sempre, que en les converses i sobretot en les discussions ens fixem més en la forma que en el fons, com si no volguéssim conèixer el que pensa l’altre de debò o el que ens vol dir. Vivim en temps de titulars, o de com més rodona sigui la frase millor, encara que no respongui a l’esperit del que volia dir aquella persona.

Ens fixem més en allò que suposem que l’altre amaga, en els lapsus, en els implícits, en les formes d’expressió, en les reaccions... De vegades sembla com si escoltéssim volent trobar pegues i no vies d’entesa. I n’hi ha que es recorden mesos i anys d’una expressió aïllada, d’un parell de paraules que vas deixar anar en una conversa d’hores, i t’ho retreuen al cap del temps, descontextualitzat. En la vida pública, hi ha gent que per una vegada que va dir o va fer una (suposada) bestiesa han quedat marcats per a tota la vida. Tothom se’n recorda: «Ah, aquest és el que va dir allò...», «Aquesta no és la que un dia...?».

«Que la realitat no et faci malbé un bon reportatge» és un lema poca-solta que corre des de fa temps i que s’atribueix a un director de diari que ara tampoc no recordo. Segurament deu ser també un tòpic. Però de fet funciona, ho fem tots: construïm estereotips a partir de dades soltes –que poden ser veritables, però no són la veritat– i ens fem un tip d’encasellar el personal, només per comoditat i prou. Les caselles van molt bé per sentenciar i per fer veure que en saps molt.

D’aquesta mena d’anècdotes viuen alguns o molts mitjans de comunicació, per no dir tots, i pel que es veu amb les filtracions de Wikileaks també molts ambaixadors, cònsols i governs, que semblen tots plegats un col·lectiu de porters manefles. Suposo que és part de la cultura de l’efímer, o líquida, en expressió –rumiada i encertada, ara sí– de Zygmunt Bauman.