dimecres, 27 de juliol de 2011

150 anys del primer mestre en gai saber

El 1832, a Madrid estant, Bonaventura Carles Aribau publica Oda a la pàtria, escrit que es considera el tret de sortida de la Renaixença, per bé que Aribau no era gens catalanista.

El 1838 Pere Labèrnia comença a publicar el seu diccionari. A partir de l’any següent, 1839, els esdeveniments seran trepidants. De primer, Joaquim Rubió i Ors, animat per Joan Cortada i Sala –periodista, historiador i autor de teatre que amb la seva obra Il regio imeneo havia d’inaugurar la seu del Liceu a la rambla dels Caputxins, l’any 1847–, tramet els primers versos en català al Diario de Barcelona, que aleshores s’editava en castellà, amb el pseudònim Lo gayter del Llobregat. El diari li publica fins a dinou poemes entre 1839 i 1840, col·laboracions que susciten una àmplia expectació.

Aviat apareixen a les mateixes pàgines del Brusi, com un eco del gaiter, altres pseudònims: Una nineta del port i La niña barcelonesa. I en pocs mesos es multipliquen pels diaris els anomenats per Lluís Nicolau d’Olwer «poetes de riu»: Lo cantor del Ter (Albert de Quintana), Lo tamboriner del Fluvià, (Pere Estorch i Siqués), Lo cantor del Francolí (Francesc Morera), Lo timbaler del Besòs (Eusebi Pasqual), Lo cantor d’Egara (Pere A. Ventalló), Lo trobador de l’Onyar (Enric Claudi Girbal), Lo fluvioler del Ter (Andreu Pastells). Els autors més coneguts també s’aficionen als pseudònims: Lo coblejador de Montcada (Antoni de Bofarull), L’almogàver del Montseny (Josep Subirana), Lo trobador del Penedès (Manuel Milà i Fontanals), Lo trobador de Montserrat (Víctor Balaguer), Lo cançoner de Vilatort (Francesc Muns)...

Dins d’aquesta atmosfera d’entusiasme, Rubió, Cortada i altres comencen a parlar de restaurar a Barcelona la festa dels Jocs Florals, que a l’antiga Roma –des del 173 aC– se celebraven amb el nom de Ludi Florales entre el final d’abril i el començament de maig de cada any. La restauració que pretenien ja havia tingut un precedent a Catalunya mateix al final del segle XIV: els Jocs Florals o de la Gaia Ciència instituïts pel rei Joan I l’any 1393.

El 1841 l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona organitza un certamen literari que es considera com una mena d’assaig general abans de la resurrecció triomfal de la Gaia Festa. El premi el guanya Rubió amb Roudor de Llobregat, o sia los catalans en Grècia.

El mateix any 1841 l’omnipresent Rubió ja ha enviat també a la impremta un recull dels poemes publicats, amb un pròleg en què fa una crida a la dignificació de la llengua catalana, pròleg que és considerat una mena de manifest programàtic de la Renaixença específicament catalana –l’Oda a la pàtria d’Aribau parlava de llemosí. Rubió fa acusacions dures als seus conciutadans, als quals considera culpables d’haver menyspreat l’idioma dels trobadors, i afegeix que la seva gaita «callarà tan prest se deixen sentir los preludis d’una lira catalana».

Però el projecte dels jocs s’atura perquè Rubió, que n’era el principal impulsor, obté la càtedra de literatura de Valladolid el 1847 i se n’hi va. (Cal recordar que a Barcelona, des del 1714 i fins feia quatre dies, que s’havia començat a reprendre de mica en mica, no hi havia universitat ni, per tant, catedràtics.) Rubió hagué de romandre a Valladolid fins a mitjan anys 50, en què aconsegueix retornar com a titular de la càtedra d’història universal de la Universitat de Barcelona.

El mes de març del 1859, Joan Cortada, Joaquim Rubió i Ors, Víctor Balaguer, Antoni de Bofarull, Manuel Milà i Fontanals, Josep Lluís Pons i Gallarza i Miquel Victorià Amer sol·liciten formalment a l’ajuntament de Barcelona que empari la festa literària. Dos mesos després, el primer diumenge de maig, es restauren finalment els Jocs Florals.

I el 1861, fa tot just cent cinquanta anys –em penso que ningú no n’ha dit res fins ara, per això en parlo jo–, Víctor Balaguer fou proclamat primer mestre en gai saber pels III Jochs Florals de Barcelona, ja que en només aquells tres anys havia guanyat els tres premis principals dels jocs: l’Englantina d'or (amb Lo cap d’Armengol d’Urgell, 1861), la Flor natural i la Viola d’or i argent. (Rubió i Ors fou el segon mestre, l’any 1863.)

Però igual com Aribau havia escrit l’Oda a la pàtria a Madrid, Balaguer acabaria també els seus dies a Madrid l’any 1901.

(Cf., per a l’esquelet d’aquest article, Josep Melià, Informe sobre la lengua catalana, Emesa, Madrid 1970; i, entre altres fonts consultades, Rafael Tasis, La Renaixença catalana, Bruguera, Barcelona 1967, l’Enciclopèdia catalana, el web de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i la Viquipèdia.)