«No és ni la pròpia voluntat, ni la negació dels altres, el que fa que siguem més o menys nodrits de saba catalana. Segurament convé, per a una acció política concreta, amputar els membres gangrenats de la nostra societat. Però no convé una semblant actitud, en fer història o traçar un simple panorama d’un moment. Si ens acarnissem a podar, per raons de vegades dubtoses, el nostre arbre pairal i el deixem amb les branques massa esclarides, n’oferirem una imatge poc real i segurament molt menys bella del que és. Catalunya és Catalunya, fins amb els seus traïdors. ¿I sabem sempre tansols [
sic], exactament, qui són els que han traït, els que han pecat i pequen contra Catalunya?... Els criteris, en considerar-ho, ni entre els exiliats mateixos són unànimes.»
Domènec Guansé, des de l’exili, a
Retrats literaris, Edicions Catalònia, Mèxic 1947, p. 16
