La padrina no la vaig conèixer gaire, potser ens hem vist quatre o cinc vegades a la vida, però me l’estimava. I m’agradava que sempre que ens vèiem ella em deia que l’havia d’acompanyar, ara a Angola, ara a Rússia, ara a qui sap a on. La padrina era la filla de la germana gran del meu pare. O sigui, era cosina meva.
Era la meva padrina però només ho era de càrrec, no d’obligacions oneroses. O sigui, no em feia mona o si me la feia no me’n recordo, perquè ella sempre era fora, lluny, molt lluny. Sí que recordo que la seva mare, quan jo era petit, alguna vegada em regalava la mona “de part de la padrina”. Però potser la padrina ni ho sabia, allò, i jo ho notava.
És per això que vaig estar enfadat amb la padrina uns quants anys, perquè s’havia oblidat de mi. L’emprenyamenta em va durar més o menys fins que vaig ser adolescent, que jo també em vaig començar a oblidar de les meves obligacions com a padrí. Perquè jo també tinc una fillola. Llavors, quan vaig deixar de fer de padrí en aquest punt, diguem-ne, material –la mona–, em vaig oblidar de la meva padrina. Només hi tornava a pensar quan, un cop cada mil anys, la padrina venia a casa i xerràvem una estona.
M’agradava la seva conversa. Apuntava amunt. Volia que anés amb ella, que l’acompanyés, i m’ho deia amb molta convicció, com si jo li hagués de dir que sí. Jo de vegades li deia que no, que altra feina tenia, que tenia obligacions familiars, però de vegades no era capaç de dir-li que no i li deia que m’ho pensaria, més que res per treure-me-la del damunt fins al pròxim viatge. Però després de cada conversa i de dir-li que no i de treure-me-la del damunt sempre pensava que aquella xerrada m’havia agradat i que en realitat no m’havia resultat molesta, em donava autoestima, ella em valorava... sense conèixer-me gaire.
La meva padrina era monja. L’últim dia que vam parlar, el 22 de desembre, feia molt bona veu. Només vam poder parlar per telèfon, ella era a l’estranger, tot i que en un país proper. Ja feia sis anys que arrossegava un càncer que a la fi ha estat terminal, i en tots aquests anys no he sigut capaç d’anar a veure-la. No me’n puc penedir, senzillament va anar així, no vaig ser capaç d’agafar un avió o un tren i anar-hi ni seria capaç de fer-ho ara. Viatjar em supera des de fa anys, si no és estrictament imprescindible, i vaig pensar que ella ho entendria.
Li ho vaig dir, mira Clara –es deia Clara– no he sigut capaç de venir a veure’t, sempre em dic quan vagis a X aniràs a veure la Clara, i no he vingut a X de manera que no ens hem vist, i m’hauria agradat veure’t i parlar però m’imagino que tampoc hauríem pogut enraonar molta estona perquè justament tot aquest temps que has estat malalta tu no devies estar gaire per a xerrameques, però t’hauria explicat coses si bé reconec que el que em faria il·lusió seria conèixer la teva vida d’aventures perque la meva és ben grisa.
Més o menys això li vaig dir, i crec que a ella li va agradar. Em va fer tot seguit unes consideracions religioses, com les que jo sempre havia valorat molt d’ella, i ens vam acomiadar per sempre. Tots dos sabíem que no tornaríem a parlar.
Se m’ha mort la padrina i ara trobaré a faltar les seves mones espirituals.
