dissabte, 4 d’agost de 2012

Històries dels Saumell (10): Hipòtesis sobre l’origen dels Saumell (2)

Torre oval del castell de Font-rubí (foto: Ricard Ballo, 2010)

Hipòtesi segona: una família d’origen noble pren el cognom «Selmella» perquè vol amagar un passat vergonyós. La hipòtesi situa l’origen de l’antropònim Saumell a cavall dels segles XVI-XVII.

Els Saumell podrien procedir de la branca noble dels Alemany de Cervelló, subbranca Selmella i Font-rubí, i aquesta seria l’explicació de l’origen de les Cases d’en Saumell que encara hi ha a Font-rubí. Aquests Saumell d’origen noble podrien procedir, fins i tot, de la família Saumella que hi havia precisament a Font-rúbia (Font-rubí) segons el cens del 1379, tal com vaig explicar, i llavors l'origen dels Saumell es remuntaria al segle XIV. El fet que aquests Saumella no apareguessin en els censos posteriors s’hauria d’atribuir, segons aquesta hipòtesi, no a l’extinció de la nissaga amb Guillem de Selmella i els seus acostats, sinó a errors dels mateixos censos –cosa no tan difícil, tot s’ha de dir.

Font-rubí era una més de les antigues possessions dels senyors de Selmella. «El territori fou conquerit per Ansulf (+990), senyor de Gurb (Osona) i repoblador de l’alt Gaià, que va arribar a ser senyor de Montagut, Querol, Pinyana, Selmella, Santa Perpètua de Gaià i Font-rubí», diuen les cròniques.

(Manca una dada cabdal en aquesta hipòtesi: les Cases d’en Saumell de Font-rubí no les he pogut documentar abans del segle XIX. Les primeres dades que en tinc són poc anteriors al 1800. I doncs, seria més raonable que aquell Saumell de Font-rubí, abans Font-rúbia, fos algú de la família pagesa –vassalla, vull dir, no noble–, que hi va fer fortuna en algun moment del segle XVIII, o poc temps abans.)

Font-rubí (foto: Ajuntament de Font-rubí)

Dades que donen suport (feble) a la hipòtesi de l’origen noble dels Saumell (o d’una part dels Saumell):

- Hi hagué un Carles Alemany [de Cervelló?], noble, «amb un historial criminal que es remuntava a 1594, i el més conegut falsificador de moneda del Principat», que «va defugir la justícia durant vint anys vivint en cases tocant a les esglésies, dins les quals podia desaparèixer quan els perseguidors s’acostaven massa» (cf. Arxiu Corona d’Aragó, Consell d’Aragó, llig. 370, «Virrei al rei», 24 de juny 1623; citat per J.H. Elliott a La revolta catalana, Vicens Vives, Barcelona 1966, p. 92). Si aquest Alemany era de la família propietària de Selmella fins al segle XV-XVI, podria tenir un bon motiu per canviar de cognom i adoptar el del poble que havia sigut de la seva família fins feia un segle.

- La idea anterior potser enllaça amb aquesta altra dada: «Pel Llibre de Canaler de 1571 ens enterem d'un fet, que devia tenir lloc el dia de Sant Vicenc, 22 de gener, en el qual anant un grup d'homes amb el Veguer, amb sometent contra els bandolers, devien ser sorpresos per aquests, en el terme de Salmella, ja que les baixes que sofriren els homes del Veguer foren en nombre de vint-i-una mentre que dels bandolers tan sols en moriren un parell. Deixem constancia dels tres textos dels quals n'extreiem la notícia: [1] “Dilluns a XXVIIII [29] de dit (gener) feren cos present, misses i capdany del senyor en Frasquet, vedrier de la present vila [Vilafranca], lo qual anant ab lo senyor Veguer ab somatent contra bandolers l'han mort ab vint-i-u de la companyia del senyor Veguer i soterrats tots en lo cementiri de Çolmella [sic] perque tingueren la brega en dita parroquia i de dits bandolers no n'hi han morts sinó dos homes.” [2] “Dimarts a XXX [30] de dit (gener) hi hagué misses i capdany de Pau Balle, menor de dies, ferrer de la present vila, lo qual també és mort i soterrat en lo mateix lloc anant ab lo senyor Veguer segons esta especificat a la contrasenta carta.” [3] “Dissabte a XXVIII [28] de dit (abril) hi hagué missa de Nostra Senyora per lo senyor en Montserrat Colomer, teixidor de lli qº, lo qual mataren lo dia de Sant Vicenc anant ab lo somatent contra los bandolers a Solmella [sic].”» (Antoni Massanell i Esclassans, Retalls per a una historia vilafranquina (segles XVI i XVII), p. 168-169, 1979; deixo la redacció i l’ortografia com l’he trobada a l’original; només he fet notar expressament amb uns [sic] la peculiar manera de grafiar Selmella –«Çolmella» i «Solmella»– per part de la crònica reproduïda per Massanell, senyal, potser, que llavors no devia ser un indret gaire conegut. Aquesta citació pot no tenir res a veure amb el delinqüent de la família Alemany esmentat a l’ítem anterior, però com que parla de Selmella...)

- En qualsevol cas, els problemes venien de lluny a cals Alemany d’aquella contrada, perquè consta a l’Arxiu Històric Comarcal de Cervera que ja l’any 1380 aquesta ciutat (Cervera), amb «balestes e bombardes de tro», s’afegeix a altres forces municipals al servei del rei «per anar ab les hosts en la excequció de justícia la qual lo molt alt senyor rey feye contra lo noble mossèn* Ramon Alemany de Cervelló en lo loch de Querol**». (cf. Flocel Sabaté, El sometent a la Catalunya medieval, R. Dalmau Editor 2007).
*«Mossèn» no vol dir «capellà», aquí, sinó «mon senyor», tractament de noblesa.

**Querol és a pocs quilòmetres de Selmella, baixant cap al sud-est.

La hipòtesi que hem explicat aquí significaria que «els Saumell» van començar la seva història un segle després del primer despoblament de Selmella i que serien descendents, com hem dit, d’un exnoble anomenat Alemany, falsificador de moneda i fugitiu de la justícia. Una hipòtesi força interessant, segurament, per als Saumell actuals més joves –els pot fer gràcia això de provenir de malfactors–, però poc versemblant, perquè el cognom Saumell modern –«Salmell», primer– ja ha aparegut a Solivella, com vam explicar, l’any 1553.

Una branca dels Alemany nobles van voler recuperar el títol nobiliari de part d’aquelles terres l’any 1930, segles després d’haver-lo perdut a mans dels Armengol, el domini moral dels quals sobre el territori s’allargà fins al final del segle XIX: «El 1747, Antoni d’Armengol i d’Aimeric, baró de Calabuig, obtingué la confirmació, com a títol del regne, de la baronia de Rocafort de Queralt. La seva filla Gertrudis es casà amb Ramon de Peguera, marquès de Foix, la família del qual posseí la baronia fins el 1881. El 1930 el títol fou rehabilitat per Ferran d’Alemany i de Milà i restà vacant a la seva mort, el 1954.» (Enciclopèdia Catalana, entrada «Rocafort de Queralt»). Selmella pertanyia aleshores a la baronia de Rocafort.