dilluns, 24 de desembre de 2012

Déu, home de les cavernes


 Frontal de l’altar de Santa Maria d’Avià (s. XI). Al fons, un bou i un ruc

«La història humana va començar en una cova, aquella cova que la ciència popular associa a l’home de les cavernes i on els descobridors pràctics van trobar arcaiques pintures d’animals.

»La segona part de la història humana, que va ser com una nova creació del món, comença també en una cova. I com una ombra d’aquesta suposició, els animals tornen a ser-hi presents.* Aquesta cova era utilitzada com a establia pels muntanyesos dels altiplans de Betlem, que encara ara menen els ramats per aquests forats i cavernes en la foscor de la nit.

»Allà va ser, sota la penya, on una parella sense sostre buscà recer al costat de les bèsties, quan va trobar que eren tancades les portes de l’atapeït caravanserrall. I allí, per les mateixes senderes dels passavolants, en una morada fosca del sòl del món, va néixer Jesucrist.

»Aquesta segona creació estava simbòlicament arrelada en la mateixa roca primitiva o en l’esbós d’aquelles banyes del ramat prehistòric. Déu era igualment un home de les cavernes i, com ell, havia esbossat també la forma d’unes criatures estranyes, curiosament acolorides damunt la roca d’aquest món nostre. Però en aquest cas les pintures havien adquirit vida.

»Un fons de llegenda i literatura, que creix contínuament i mai no s’acabarà, ha repetit i ha fet ressonar amb tota mena de variants aquesta paradoxa singular: que les mans que havien fet el sol i les estrelles eren massa petites per arribar a tocar els caps enormes dels animals. Al damunt d’aquesta paradoxa, gairebé podríem dir al damunt d’aquesta broma, es fonamenta tota la literatura de la nostra fe.»

(Gilbert K. Chesterton, The Everlasting Man, 1925, II part, cap. 1)

* * *

* Després de totes les bromes, potser també és important conèixer la veritat. És emprenyador que t’enganyin, encara que la facècia sigui molt divertida.
« La mangiatoia si riferisce – come è stato detto – a degli animali, per i quali essa è il luogo del nutrimento. Nel Vangelo non si parla di animali, a questo proposito. Ma la meditazione accompagnata dalla fede ha colmato molto presto questo buco, richiamandosi a Is 1,3: “Il bue conosce il suo padrone, e l’asino la mangiatoia del suo signore; Israele invece non conosce, il mio popolo non comprende”. [...] I due animali emergono ora come rappresentazione dell’umanità sprovveduta, che giunge alla conoscenza davanti al Bambino, davanti all’umile manifestazione di Dio nella stalla, ed accoglie nella povertà di questa nascita l’epifania che insegna a tutti a vedere. L’iconografia cristiana s’è già da presto appropriata di questo motivo. Nessuna rappresentazione della mangiatoia sarà privata del bue e dell’asinello ».

(Joseph Ratzinger, L’infanzia di Gesù, ed. Rizzoli, Milà 2012, p. 78-79)

* * *

Doncs això, bon Nadal.