»En un primer moment, l’absència de la figura paterna potser es va percebre com un alliberament, si el pare era vist com el “padre-padrone”, com el representant d’una llei que s’imposa des de fora, el pare censor de la felicitat dels fills i obstacle per a l’emancipació i l’autonomia dels joves.
»Potser en el passat hi havia autoritarisme a les cases, i en alguns casos a més a més domini: progenitors que tractaven els fills com a servents i no respectaven les exigències personals de la progressiva maduresa; pares que no els ajudaven a triar el propi camí amb llibertat –ara: no és fàcil educar en llibertat–; pares que no ajudaven a assumir les pròpies responsabilitats per construir el propi futur i el futur de la societat.
»Això, sens dubte, no era bo. Però, com passa sovint, anem d’un extrem a l’altre. El problema dels nostres dies no sembla que sigui la presència invasiva del pare sinó més aviat l’absència, la inacció. El pare està tan concentrat en si mateix i en la seva feina i potser en la seva realització personal que s’oblida de la família. I deixen sols tant les criatures com el jovent. [...] “És que no paro, tinc tanta feina...” I el pare és absent del fill que creix, no hi juga, no perd el temps amb ell.»
(Francesc, 28 gener 2015)
Penso que hi ha moltes coses que diu Francesc, el papa de Roma, que són perles, però ja les sol destacar la premsa. Jo m’he fixat en aquesta perquè no l’he vista recollida enlloc (fins ara), i em sembla prou interessant que això ho digui el cap de l’Església catòlica.
