dilluns, 5 de gener de 2015

La Festa Major d'Igualada 2015

(Foto: InfoAnoia)
Vinc d’Igualada. La festa major d’Igualada, la dels Reis. També podria escriure la Festa Major, encara que oficialment no ho és... Perquè ho és, i tant si ho és.

Ara feia anys que no hi anava. Entre unes coses i altres, allò d’estar fora de joc o fora de combat o de cobertura, o fora de la circulació o de la civilització, digueu-ne com vulgueu. Feia anys. Una bona colla d’anys, no em feu dir quants perquè no ho sé.

M’han avisat: mira que han canviat coses, que no tinguis un desengany. O un trauma, qui ho ha dit que els traumes infantils només es poden tenir a cinc o vuit o deu anys?

No, no hi he notat canvis essencials. Sí que les carrosses eren diferents, galàctiques, la del blanc amb un pop d’aquells fastigosos de moltes potes de l’estil dels pirates del Carib. Ja passarà la moda. I la del ros amb tot de planetes. I la del negre –quin goig, el negre, quina festassa al seu voltant– amb un altre planeta però més gros, que no he sabut endevinar si era la Terra o la Lluna o... Però si tu només mires el rei! T’és igual si van amb una carrossa o una altra, l’important és que vagin a la carrossa.

I l’estrella del davant, la que guia els Reis, era la de sempre. Quan dic la de sempre vull dir la de sempre, no la de fa uns anys. L’estrella de quan es va inventar la electricitat a bord, devia ser. Allà era, potser amb unes quantes puntes més, al damunt del jeep.

I quin munt de jeeps!, jo diria que no n’hi havia hagut mai tants!

I l’estol dels patges negres al darrere –uns quants de rossos i de blancs, també, però pocs, aquests dos reis no deuen tenir gaire bon predicament al seu regne o bé són conscients que a Igualada els reis dels patges són els patges negres–, i les escales de colors per enfilar-se a les cases. I la pluja de caramels, i que bons, diu tothom –jo no, no els puc tastar.

La llàstima, quina ràbia! és que hem arribat uns minuts tard i no hem vist passar la columna de camions que aniran a tots els barris tocant el clàxon per obrir-se pas –no els costarà gaire que els obrin pas, no, avui– i que els patges pugin els paquets a cada casa, a cada planta, a cada pis.

A més a més, al racó de sempre, allà on ens em hem situat tota la vida la gran família –la materna, en aquest cas–, sota el portal de cals pares la dissenyadora famosa, gairebé davant per davant de la Soledat, s’hi ha aturat un moment aquell patge ja grandet, ara deu rondar la setantena però vés a saber –amb els patges no se sap mai–, que ens fa iŀlusió que s’hi aturi perquè s’assembla tant a un amic de la parentela, i ens fa allò d’acostar-nos a la cara els punys negres tancats i: «Bufa», diu amb un somriure, i bufes allà dins i es produeix el miracle: dels punys closos en surt una moneda d’or. Només pots bufar una vegada, però sembla que tothom qui el cridi amb prou dolcesa i encert –«patge, patge, que som aquí!»– hi pot bufar. Diuen –diuen– que és el patge que fa més anys que ve a Igualada, unes quaranta-cinc vegades. I no se’n cansa.

Quina meravella. Fins i tot m’han preguntat si havia fet bondat aquest any. No m’han sortit les paraules, però volia dir que sí, que havia ajudat a parar taula, que m’havia acabat el plat, que no havia dit mentides, que no m’havia barallat amb els germans. Que havia cregut els pares.

Tornes a casa amb les galtes enceses i els ulls plens d’estels lluminosos.

I encara no s’acaben les emocions sinó que comencen, perquè arribes a casa i els Reis ja hi han passat, són rapidíssims, i ens han deixat l’entrada atapeïda de regals.

Acabo d’escriure i me’n vaig corrents a jugar.

La nit de reis a Igualada. La nostra Festa Major.