A París

He rumiat aquests dies sobre si, i com, hauria de solidaritzar-me amb les víctimes de la matança de París i amb les seves famílies.

Al final m’he dit que sí, que podia provar-ho.

Com que he escrit, criticant-los, sobre la feina que feien –o, més ben dit, sobre les conseqüències globals, mundials, de la feina que feien–, i no sols una vegada sinó almenys quatre, no podia dir simplement que condemnava l’atemptat amb totes les meves forces. Segur que hi hauria algú que pensaria que això és d’«hipòcrites».

Jo crec que no té res a veure amb la hipocresia, però bé, no hi puc fer res.

També podria dir: «Condemno tots els assassinats», o bé «Condemno totes les matances d’innocents», o bé «Condemno aquests assassinats i també aquells altres». Però ara no parlem en general sinó que parlem de París i d’aquesta revista.

Només se m’acut, finalment, això: condemno la matança de París, em sap greu, voldria que no hagués passat.

I voldria afegir encara, si de cas, el desig que no fos per la por de la violència i de la mort, o per autocensura imposada, que no fos per aquestes raons que les persones que parlen, que escriuen, que dibuixen a Europa es continguessin –una mica–, sinó perquè s’adonessin que el seu paper, imprescindible en qualsevol societat democràtica sana, té uns matisos nous quan s’exerceix davant els ulls de tot el món, en una societat global.

Si humoristes, periodistes, gent del món de la comunicació, canviessin el criteri només per instint de supervivència, per por, per noves lleis de censura, llavors haurien guanyat les metralladores, i les metralladores, encoratjades per la victòria, continuarien metrallant.

I no és això, no és això el que jo demano.