dilluns, 30 d’abril de 2007

Gràcies, Montilla (i 2)

He rebut més de vint comentaris sobre aquest article. Aclariments telegràfics enmig d’aquest mig pont –jo sóc al despatx, però–: si algú hi ha vist una lloança a José Montilla, s’equivoca, potser perquè no m’he explicat prou bé; si algú es pensa que això és una justificació del tripartit, comet una errada greu, tal vegada per culpa meva; però si algú pensa que m’he begut l’enteniment en dir que m’estimo més Montilla que Mas, segurament no s’equivoca pel que fa a l’enteniment meu, però si us plau, que torni a llegir l’article amb atenció.

El nucli d’aquest article és constatar el final d’una ingenuïtat, que potser no és exactament la meva ingenuïtat, perquè jo ja fa temps que vaig deixar de creure en aquesta casta partitocràtica que ens domina, sinó el desencís “definitiu” sobre la via autonomista que he pogut constatar al meu voltant, en molta gent. Dir que prefereixo que mani a Catalunya el qui ha sigut instrument per treure la bena de molts ulls i no qui sé que mirarà de tornar-nos-la a posar, no té res a veure amb sobiranies ni amb nacionalismes i ni tan sols amb Catalunya: és una reflexió purament antropològica. Tothom o gairebé tothom, si és prou madur i no vol viure aïllat del món que l’envolta, s’estima més saber la veritat que estar permanentment en l’error. Conèixer la veritat del món que ens envolta és l’únic camí que ens pot apropar, tal vegada, a mirar de canviar-lo. La narcosi només és acceptable quan els patiments són insofribles i hom ja només pensa a oblidar-se de tot.