Per què el vull, el TGV?

Jo fa anys i panys que no vaig a Madrid. Em comunico amb gent de Madrid cada dia, hi tinc clients. Però no hi haig d’anar. El TGV és per facilitar que la gent de Barcelona pugui anar a Madrid més ràpid. Molt bé. I perquè els de Madrid puguin venir també més de pressa a controlar la colònia de tant en tant. També molt bé. Però no em sembla que sigui una cosa essencial per al progrés del nostre país. És un avenç essencial per al progrés i la cohesió interna d’Espanya, això sí, però no per al progrés ni la cohesió de Catalunya. Catalunya ha de mirar a Madrid per obligació o repressió constitucional, com si diguéssim, però no per vocació. Per vocació hauria de mirar més a València i a Palma, i a Marsella, Lió o Milà. També a Bilbao i Brussel·les i Lisboa i Madrid i París i Frankfurt i Londres... i Nova York i Singapur i Tòquio i Pequín i Shanghai, eh? Però no a Madrid en primer lloc.

Quan arribi el TGV a Barcelona, doncs, hi haurà força gent que s’oblidarà de tot el que ha passat fins ara i exclamarà: “Ja tenim l’AVE!” –perquè els més entusiastes de l’assumpte parlen sempre de l’AVE, i amb això ja es comencen a retratar–, i també: “Amb una mica de retard, però finalment tot arriba!”, com si aquest tot inclogués realment tot el que ens interessa, tot el que esperàvem, etc. I ens diran que el retard haurà estat d’uns pocs mesos, o d’uns anys, i coses així, però que pagava la pena fer-ho bé, etc. I a mi tot això no em fa ni fred ni calor.

Quan arribi el TGV, els de Madrid que es miren Barcelona com una colònia del nord-est, i també els catalans per als quals el món s’acaba a Madrid, diran que ja tenen la feina feta i que a partir d’ara el futur serà diferent. Els altres catalans, els que mirem més la bola del món, encara ho tindrem tot per fer, perquè l’estructuració d’Espanya és un afer local que no ens interessa gaire, la veritat sia dita.

Llavors, jo per què el vull, el TGV? Doncs, la veritat, només per dues coses. Una, perquè la connexió Madrid-Barcelona és condició sine qua non perquè ens deixin fer la connexió amb Europa, i dues, per desinflar Iberia. I després ja pensarem com desinflem la Renfe. Primer David havia de ferir Goliat amb un bon cop de pedra, i després, ja a terra el gegant, prendre-li l’espasa per rematar-lo tallant-li el cap. Perquè David només tenia una fona.

Acabem amb un somriure: «Entre els usuaris de Renfe n’hi ha que estan pensant a llançar-se a la via per posar fi a tot plegat. Però no ho fan, perquè ara com ara això comportaria una mort una mica lenta. Pots envellir entre els rails fins que no arribi el tren. I quan arribi, serà difícil que vagi amb prou velocitat com per treure’t del mig.» (Empar Moliner, El País 19 novembre 2007)

(Afegitó del 26 de febrer del 2008. Ahir, debat Zapatero - Rajoy. Diu Zapatero: «Ni España se rompe, ni Cataluña está en un proceso de secesión -más bien está más unida porque ahora ya hay alta velocidad-.» (TVE, 25 febrer 2008) Més clar, l'aigua. És així com ho veuen ells. I jo també.)