Ministra de la guerra

Ho escric aquí a veure si algú m’ho explica, que jo no ho entenc. El Gran Fetiller ha nomenat com a ministra de Defensa del govern espanyol una dona i en les files de l’esquerra hi ha hagut gairebé unanimitat: ja era hora. (A les files de la dreta hi ha hagut divisió de parers, amb majoria d’opinadors que s’hi han manifestat en contra, perquè al capdavant de l’exèrcit hi ha d’haver «un paio amb dos dallonses ben posats, i no una tia guapeta» [sic], però amb aquesta reacció –mai més ben dit– ja s’hi podia comptar, és normal en aquesta gent.) Un dibuixant de còmics porno ha fet a tota pàgina en un dels diaris més progovernamentals del món una vinyeta d’una dona supersexi, marca de la casa, vestida de militar, amb una arma automàtica a la mà i ensenyant una panxa embarassada. I la flamant ministra ha aplaudit la idea i ha agraït el detall amb «un milió de gràcies» (sic).

I jo tot això no ho entenc. Això és l’esquerra? Això és el pacifisme? Això és el feminisme? La cosa aquella de la igualtat consistia a aconseguir que les dones agafessin les armes i comencessin a disparar i a fatxendejar, també elles, a veure qui la té més llarga?

No sé si els exèrcits han de continuar existint, ara mateix no m’ho plantejo –potser sí que té sentit una mena de policia internacional, o uns equips especialitzats per dur a terme determinades operacions d’urgència, per assistir la població o per restablir transitòriament un servei bàsic–, però sí que tinc dues coses clares. Els exèrcits, si han de continuar existint, no poden tenir res a veure des d’una perspectiva moderna amb el que han demostrat fins ara que eren, màquines de matar. Per tant, l’arma de la ministra supersexi sobra. I dues, no té cap sentit que els exèrcits, si han d’existir, tinguin un estatut especial dins dels governs. Per què hi ha d’haver un ministeri dedicat a aquests tipus de funcionaris? Que hi ha ministeri de correus? Oi que no hi ha cap ministeri de neteja? I ministeri de pregoners de les festes majors?

Els exèrcits, si han de continuar existint, han de dependre dels ministeris –o de les conselleries, algun dia– d’afers exteriors, o d’interior, o de governació...

Per tant, aplaudir que al capdavant del ministeri de la guerra d’un país hi hagi ara una dona és tan patètic com ho seria fa uns anys alegrar-se si les dones i les criatures fossin obligades a fer el servei militar com els barons de 18 anys. Un retrocés, clarament un retrocés. La igualtat no és una meta a aconseguir en les coses perverses. La igualtat, en aquest cas, consisteix a suprimir allò que és alienant per a l’ésser humà i que fins ara, encara sort, embrutia només els mascles.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)