Una colla d’amics

Fa uns quants anys, uns amics em van proposar anar a unes reunions virtuals de gent lletraferida, per parlar de llengua. Els ho vaig agrair molt i hi he estat un participant força constant. He après moltíssimes coses en aquestes reunions, he conegut gent molt i molt valuosa de tots els territoris de parla catalana –fins i tot he intercanviat dades amb l’alguerenc Rafael Caria, que ha faltat fa uns dies–, he fet contactes i amistats que segurament duraran molt de temps. Les reunions no m’han proporcionat feina –no hi anava per a això–, però sí que hi he conegut gent a la qual he proposat alguna col·laboració per atendre clients del despatx. N’hi ha que ho han fet més bé que altres, això és normal. No tots els lingüistes són bons per fer traduccions de materials publicitaris, per exemple, encara que en sàpiguen més que Fabra, Sanchis Guarner i Alcover junts, ni tots són igual de competents per corregir un text amb la cura que requereixen determinats productes. Jo tampoc no serviria per treballar en segons què. Cadascú té el seu carisma.

En una reunió d’amics en la qual s’aplega gent heterogènia hi ha de tot i, per començar, cal dir que de tothom es pot aprendre sempre alguna cosa. Aquesta és la meva convicció. Però de seguida vaig descobrir que aquesta no era la convicció de tots els assistents a les reunions. N’hi havia un parell que només hi anaven a plantar càtedra, a dir la seva, a fer-se escoltar i pobre de qui li discuteixi res, perquè llavors passa a ser menystingut i fins i tot difamat. A mi, aquesta mena de gent no em fa feliç, precisament. O sigui, no els puc sofrir. Penso que quan en una reunió de gent heterogènia hi ha algun gall d’aquesta mena, entre tots els altres s’han de posar d’acord per moderar-lo, per fer-lo callar o fins i tot, si no hi ha més remei i no vol ser un més amb la resta, per dir-li que no és benvingut en aquelles reunions.

O sigui, jo crec que de tothom es pot aprendre alguna cosa, com deia, excepte dels qui creuen que no de tothom es pot aprendre alguna cosa. És un oxímoron del tipus «tothom és igual que tothom excepte els que creuen que no tothom és igual que tothom». Amb la qual cosa el mateix qui formula la frase es col·loca en situació d’excepció. En fi, és una discussió que ens aparta del tronc d’aquest article i que ens portaria lluny. Ja en parlarem un altre dia.

Jo mateix he pres la iniciativa, durant aquests anys, en algun cas, de dir-li a un gall d’aquests que callés, que rectifiqués. No m’ha fet gaire cas, ha continuat la seva estratègia de sapador. Insults, burles, amenaces. M’és igual que siguin contra mi o contra un altre, jo això no ho puc sofrir, de veres, vagi contra qui vagi, i em va corsecant per dins de mica en mica. M’és igual que els qui són objectius dels maltractaments s’ho carreguin tot a l’esquena o passin un quilo de l’altre o diguin fica-m’ho aquí que no tinc butxaques. Jo necessito la netedat de l’ambient. I si en veig un que em sembla víctima del maltractament d’un altre –és a dir, que jo mateix em sentiria víctima si estigués al lloc d’aquest altre–, miro d’impedir-ho. No per virtut, sinó per incomoditat meua. És com allò de ficar-se en la baralla –eufemisme, molts cops, de maltractament de l’element femení per l’element masculí– d’una parella: és molt possible que rebis per les dues bandes. «Deixa’ns en pau i no et fiquis allà on no et demanen, que el meu marit només em pega lo normal.»

Aleshores, el que deia, que el que hauria de ser per a mi una trobada plaent amb amics esdevé un martiri constant. No parlo de discussions ni de punts de vista diferents i plurals, que són ben normals i si no els tolerés bé m’ho hauria de fer mirar, parlo de tracte personal. Em diuen: no en facis cas. Però jo no en sé, de no fer cas. Sóc així: patidor de mena. Si hi hagués pastilles per evitar-ho... Jo necessitaria pastilles per a moltes coses. I llavors, si no hi ha pastilles, el que haig de fer és mirar d’evitar les fonts de l’al·lèrgia. Que no vol dir que el pol·len o la fructosa siguen roïns, vol dir que són dolents per a mi.

De manera que he pres el determini de deixar d’anar a aquestes reunions. I ho he fet saber a la meva manera, que ja sé que no és correcta: quan ho tenia decidit –de vegades em costa mesos decidir coses, i quan comunico la decisió hi ha gent, si no em coneix prou, que es pensa que em deu haver picat un tàvec la vigília–, ho he comunicat sense més cerimònies però deixant anar per despit algun moc que no tocava, pel qual demano disculpes. Els amics que he fet allà continuaré veient-los i parlant-hi en altres avinenteses. Em sap greu no ser més madur i no saber aguantar més i no ser capaç de veure que determinats xàfecs molts cops ni tan sols m’haurien de mullar. Però no sé fer-ho. Potser ho aconseguiré quan sigui gran.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)