No tenia, en l’adolescència –i després em penso que tampoc gaire, però vam aprendre tots dos a fer-nos–, els mateixos criteris que mon pare en uns quants punts importants, per posar un cas el de la llibertat de moviments o la de pensament, però hi ha virtuts seves que he recordat tota la vida i que vaig valorar sempre de manera invariable: per exemple, era generós –amb la gent de la seva corda, és clar, com gairebé tothom– i era discret en exercir aquesta virtut.Recordo molt vivament, per exemple, com actuava quan veia que estaven a punt de demanar-li una col·laboració o una almoina per a una causa que ell considerava adequada. Si era una cosa només de compromís, ficava la mà a la butxaca dreta de l’americana on tenia les monedes –sempre en tenia moltes, en recordo la dringadissa com si fos ara.
Però si pensava que la causa valia la pena, obria la cartera, mig d’amagat, i llavors, de vegades, els bitllets que en treia eren de quantitats diferents –per exemple, un de cent i un de cinc-centes, o més endavant de mil... Sempre embolcallava els de valor superior amb el bitllet més modest i, quan passava la safata, la guardiola o la bossa, havia doblegat el paperam en uns plecs tan menuts que només ell, ni tan sols qui venia amb la bacina, podia saber si no s’hi fixava molt que allò no era una monedeta per eixir del pas, o qualsevol altra cosa –que hi ha gent, ho he vist, que quan passen la bossa és capaç de ficar-hi un botó per fer veure que dóna alguna cosa–, sinó que eren bitllets. I si s’hi fixava, només podia veure el color del bitllet que feia d’embolcall, que era el de menys vàlua dels que hi havia dins el manyoc.
Bé, ho sabia el meu pare i ho sabíem els que, tafaners de mena, ja estàvem avesats a l’operació. Però crec que fins i tot li molestava que els fills que érem voyeurs avant la lettre ho sabéssim.
Gràcies a Déu, i/o als mecanismes de la selecció natural –faig aquí un homenatge al gran científic–, el llevat dels bons records els infla, mentre que el jull dels no tan bons, espantat per la fi que l’espera, s’encongeix de por a mesura que passa el temps.
Tot i que ell no celebrava gaire l’aniversari,* avui fa anys que va néixer. Descansi en pau, al cel sia i Déu l’hagi perdonat, que per mi són expressions perfectament sinònimes, diguin el que diguin els que hi volen trobar diferències.
*De vegades fins i tot li agradava que passés inadvertit el dia, i llavors al cap d’una setmana ens deia una cosa com: «Quan tingueu X anys veureu com això és (o no és) així (o aixà).» I tots (especialment la mare): «Com, X anys?, si en tens... Ai jo, que els vas fer l’altre dia! I no vas dir res! Mira que t’agrada fer-te la víctima, eh? Quin home!» El pare somreia, encantat.
