En total, doncs, només hi havia hagut deu o dotze anys de distanciament. Relatiu, mai hi va haver un trencament, només separació física. De vegades la distància va bé per arreglar desperfectes. La llunyania pot donar perspectiva per situar les coses a lloc.
Però la reacció, de primer, va ser bufar alleujat perquè el pare feia més de dos anys que era al llit, en la darrera fase de l’alzheimer, i en feia almenys cinc que ja no era ell –uns quants més des que havia començat la devastació neuronal–, i el millor que podíem –o que jo podia– esperar és que se n’anés.
Per sort, es va morir a casa. Van venir els de la funerària, van preparar una mica el cos –el mínim: jo hi vaig ser– i el van ficar dins el taüt obert, i el taüt al damunt del llit –de cara no feia cap mal efecte, com si dormís. La mare el va cobrir amb els millors llençols, els de l’aixovar del casament, d’aquells tan brodats amb puntes, hi va escampar un munt de flors per sobre –no corones ni rams: roses i clavells solts i desordenats, de colors diversos, potser alguna margarida; segur que no hi havia crisantems– i així vam acabar de deixar-lo a punt per a les poques visites que ja havíem arribat i les que vindrien: fills i filles, joves i gendres, nétes i néts, algun amic íntim, alguna amiga molt pròxima.
Un capellà també proper va celebrar missa allà mateix –conservo la calaixera damunt la qual va dir-la–, amb la gent que envoltava l’altar improvisat o que oïa el ritu com podia –que s’esforçava per escoltar-lo– fent renglera al llarg del passadís.
A partir del moment de la mort i fins l’endemà va ser bonic. L’endemà, amb el Rosa d’abril al cementiri, vaig plorar. Suposo que allò també va ser bonic.
Fa dotze anys justos.
La foto és d’una creació d’Anna Delgado, d’Artesans del Solsonès.
