divendres, 5 de novembre de 2010

Què cal fer si et sembla que et saluden en públic?

Tal com me l’han explicada us l’explico, amb permís. Qui me l’ha explicada és, per a mi, de tota confiança. Me’n refio. M’ha fet gràcia perquè em penso que en la mateixa situació a mi em passaria exactament el mateix.

«Imagina’t que ets en un acte públic d’homenatge a una persona molt coneguda. Tu seus enmig de la gent, d’una gentada que omple el local solemne. Hi ha parlaments diversos. Observes que l’homenatjat, força atrotinat de salut, somriu agraït i fins i tot s’emociona amb els ditirambes –la cerimònia va així–, en altres moments es mostra avergonyit, hi ha estones que no sap on reposar els ulls.

»De sobte, t’ha semblat que et mirava de fit a fit. Penses: deu mirar algú que hi ha a prop teu, davant teu, darrere teu. Però no sols mira cap a la zona on ets tu –a tu et sembla, tot i la llunyania, que et mira directament, però no goses pensar que és així–, sinó que saluda ostensiblement amb la mà i somriu de manera també prou manifesta. Penses: hi ha algú de la seva família o molt amic a prop meu, feia temps que no es veien i l’homenatjat no sabia que aquella persona vindria.

»Tu no bellugues ni un pèl, petrificat. No goses pensar que aquella personalitat et pugui saludar a tu, tot i que t’ho sembli. Alguna gent del davant o dels costats es giren i també et miren, però com que no saben qui ets i tu no fas cap moviment a banda de somriure com fa tothom, miren més enrere. Alguns fan cara d’estranyesa. Tu no mous ni una pestanya.

»L’homenatjat, al cap d’una estona, torna a mirar fixament cap a on ets tu i repeteix la salutació amb la mà, molt visiblement. No goses tornar el salut, és clar, tot i que ara t’ha semblat encara més que abans que et saludava a tu.

»Però, et dius, com vols que et saludi a tu, ganàpia, amb tanta gent al voltant i tants amics seus i tanta família? Somrius una altra vegada, per si de cas, com tothom fa –tothom està content per l’espontaneïtat dels gestos del personatge, com ho estaran després, quan enraoni, de l’espontaneïtat de les paraules–, però no mous ni un dit. Igual com abans, doncs, la teva incomoditat i el teu somriure passen inadvertits.

»Quina vergonya si gosessis tornar la salutació de manera visible i llavors descobrissis que aquella salutació del personatge principal no era per a tu, sinó per a algú que, per exemple, és just al darrere teu? La gent pensaria: quin paio tan cregut! Voldries fondre’t, quedaries molt malament.

»Com que en acabat l’acte solemne molta gent s’acosta a saludar el personatge, decideixes anar-te’n. Ja el veuràs un altre dia.

»L’endemà li escrius. “Vaig estar ahir a l’acte d’homenatge. No sé si em vas veure. No em vaig quedar al final, per no atabalar-te...”

»Contesta: “Et vaig veure, i tant, i et vaig saludar des de lluny. Gràcies per no venir a atabalar-me. Ja ens veurem amb més tranquil·litat.”»

Textual.