»Benvolguts,
»Avui per mi és un dia de dol doble, perquè acomiadem Joan Solà i perquè també aquest dia us comunico la meva decisió que em doneu de baixa de Llengua Nacional.
»Deixant de banda altres discrepàncies, fins ara assumibles, us haig de dir que ja no em va agradar gens ni mica la manera com vau tractar Solà –que alguns considerem una de les tres grans patums de la llengua nostra, juntament amb Fabra i Coromines– a l’editorial del n. 68, amb motiu del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2009. Allà fèieu, després de lloances inexcusables (i alhora expressades amb un to reticent ja des del final del 1r paràgraf... quan preteníeu felicitar-lo!), afirmacions com ara aquesta: “...com diuen els seus alumnes i com experimenten els seus lectors, aquest professor i autor és molt destre a l’hora de suscitar qüestions i plantejar problemes, però segurament no tant a l’hora d’enfocar-los correctament i trobar-hi solucions encertades” (els subratllats són meus).
»Aquesta generalització (“els seus alumnes... els seus lectors... correctament... encertades”, com si això que li retraieu els passés absolutament a tots i es pogués estendre a totes o gairebé totes les qüestions que el professor Solà suscitava) es produïa a l’editorial, com deia. O sigui, era la posició oficial de la casa, no rectificada posteriorment. Per tant, només que hi hagués un alumne i un lector que no pensessin això que dèieu que pensaven tots, la mentida i la injustícia serien ja flagrants. I com que aquests dos anys darrers he tingut l’oportunitat de parlar amb força exalumnes, alumnes i lectors de Joan Solà, i la immensa majoria (diguem que un 90%) pensen exactament el contrari del que dèieu a l’última part de la frase que he reproduït del vostre editorial, he pogut confirmar que el que dèieu era només una novel·la que us havíeu empescat... no sé exactament amb quin objectiu.
»Jo no toleraria que algú em vingués a felicitar per algun motiu (pel meu sant o per l’aniversari, posant per cas) i que alhora, el mateix dia, em critiqués. El faria fora de casa immediatament, per mal educat. Si tens alguna cosa a dir-me que no t’agradi de mi –li diria–, me la dius un altre dia, no aprofitis el dia que tothom ve aquí a felicitar-me i a celebrar-ho per fer veure que tu també t’alegres amb nosaltres però, és clar, matisant-ho tot prou bé a fi que ningú t’ho pugui retreure si després van mal dades. “Jo el vaig felicitar, però alhora li’n vaig dir quatre de fresques.” Escolteu, o feliciteu o retraieu, però no tot alhora per quedar bé amb tothom, com van fer també aquells dies del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes determinats mitjans de comunicació d’obediència espanyolista que van felicitar Solà per la seva contribució a la llengua però alhora el van criticar per ser massa arrauxat des del punt de vista nacional.
»D’aquesta actitud se’n diu... una cosa que ara no diré.*
»La cirereta que m’ha fet decidir a formalitzar la baixa ha estat, però, l’atac furiós de què ha estat objecte un amic meu, Albert Pla Nualart, al darrer núm. de la revista (n. 72). Nou pàgines seguides dedicades a bescantar, amb atacs personals, les afirmacions fetes en un llibre seu. Entendria la crítica, fins i tot furiosa, del llibre a les pàgines corresponents del final, però no entenc aquesta crítica de continguts i d’intencions, tot barrejat, en un article de 9 pàgines amb el qual hom enceta la revista després de la pàgina editorial. És evident, doncs, que li heu volgut donar un protagonisme especial. Em direu que el llibre de Pla Nualart és ple de desqualificacions personals, i això ho podríem discutir, però el llibre de Pla Nualart és un llibre que si vols el compres i, si no, no el compres, i en canvi la revista jo la rebo de totes totes. I jo no vull rebre revistes anomenades Llengua Nacional amb atacs o contraatacs d’aquesta mena a una persona que fa anys que treballa, de la seva manera, a favor de la mateixa llengua nacional i que, a més a més, és amiga meva, encara que en alguns punts o força punts tinguem discrepàncies.
»Com deia, doncs, és un dia de dol doble per a mi. Feu el favor de cancel·lar la meva subscripció i preneu nota de la meva baixa com a soci de Llengua Nacional.
»No prenc les meves decisions a la babalà. Aquesta tampoc. Us prego, doncs, que no us esforceu a fer-me canviar d’opinió.
»Cordialment,
(signatura)»
*Ara la dic: fer la puta i la ramoneta.
