Un dia que era a Igualada vaig demanar a uns quants vianants, com si fos una enquesta, on era la plaça dels Porcs. Ja sabia perfectament on era, però volia veure com reaccionaven. Tothom, el cent per cent, joves i grans, homes i dones, sense cap estranyesa, sense rialletes ni picades d’ull ni gestos d’indignació, impertèrrits, m’indicaven el camí: cap aquí, cap allà, giri per l’esquerra, el segon carrer a la dreta.
Fa més de seixanta anys –no sé si amb algun parèntesi– que la plaça dels Porcs es diu oficialment plaça d’Espanya! I ara que hi som, la plaça, que abans de la guerra es deia plaça de Pi i Margall, durant la guerra li van canviar el nom i es va dir... plaça dels Picapedrers! Ja tornarem sobre aquest punt un altre dia. Sigui com sigui, el que és segur és que en totes aquestes etapes de la vida de la plaça la gent la continuava anomenant «dels Porcs».
Ara dubto, de fet, que hi hagi gaire gent a Igualada que sàpiga que la plaça dels Porcs es diu en realitat plaça d’Espanya. Franco, o qui fos, va fer realment un bon negoci, amb aquell intent de «dignificar» la plaça i de dedicar-la al seu país. Han quedat ben lluïts. Per a ell i els seus el pollastre.
Som-hi. En aquest indret, la plaça dels Porcs, hi havia fet el nostre picapedrer per encàrrec de l’ajuntament una font de dos brocs, no sabem si acabada de bastir abans de la guerra o poc després.
Josep Saumell no era «el picapedrer oficial d’Igualada», per dir-ho així, era un nouvingut. Saumell era l’altre picapedrer, si fem cas del que explica Glòria Mestre al Bloc de la Memòria, que diu que a Igualada n’hi havia només dos. Aquesta compiladora d’imatges fa referència als anys 50. Vint anys abans segurament no era així: hi devia haver més picapedrers a Igualada, i la prova és la denominació que van donar durant la guerra a la plaça dels Porcs.
Bé, el cas és que mentre els picapedrers de més anomenada, com ara Rafael Mollà i el seu fill Jordi, preparaven les peces de la font monumental de la plaça de la Creu que després havia de treballar l’escultor Ernest Marco...
Ernest Marco, escultor de la font de la plaça de la Creu d’Igualada (foto: Bloc de la Memòria)
...el segon feia, o havia fet anys abans, la font de la plaça dels Porcs i feines similars, més modestes.
Aquesta altra font, la construïda per Saumell, no és la que hi ha actualment a la plaça –la fotografia de la qual us poso tot seguit–, però em diuen que era aproximadament en el mateix lloc. No sé per què van canviar l’una per l’altra, però és això el que van fer quan es va remodelar la plaça. Potser l’antiga la trobaven massa voluminosa? Aquí teniu l’actual (que, com dic, no és feta del nostre picapedrer):
Font actual (2011) de la plaça dels Porcs d’Igualada, anomenada oficialment plaça d’Espanya
Però hem pogut trobar l’original, la font de dos dolls construïda pel picapedrer Saumell. La van instal·lar al cementiri vell, darrere la capella de Bonaventura Bassegoda –el mateix arquitecte, ara que hi som, que havia dissenyat la font de la plaça de la Creu que abans hem esmentat.
La pedra amb què està feta aquesta altra font no sembla pas del pla del Magre. Sigui com sigui, l’ajuntament la devia considerar amb prou qualitat per conservar-la, ni que fos en un altre indret. Aquí en podeu veure un parell de fotografies:
Imatges de l’antiga font de la plaça dels Porcs d’Igualada, actualment instal·lada al cementiri vell
* * *
L’any 1942 el picapedrer del pla del Magre va col·laborar en la reconstrucció de l’església dels Caputxins d’Igualada, a tocar del passeig de Mossèn Cinto, gairebé davant per davant de l’antic hospital. El convent dels Caputxins d’Igualada, fundat el 1609, és cronològicament el segon de Catalunya, després del de Sarrià (1578).
Anem al convent dels Caputxins i ens atén, molt amable, el pare Lluís de Reus. Explica que va arribar allà fa 65 anys (1946) i que, segons les dades que té, tant l’altar major de l’església com les dues trones o púlpits, i els sòcols que hi ha tot al voltant de la nau, i encara també un dels altars laterals –el de la segona capella de l’esquerra, dedicada a la Mare de Déu de Montserrat–, són del mateix temps, 1942, de la mateixa pedra granítica i, pels vestigis –diu–, del mateix tècnic.
Com que jo sabia, per testimonis personals, que el picapedrer del pla del Magre havia fet «les trones i algunes coses més de l’església actual dels Caputxins d’Igualada», podem concloure que ell va ser l’artífex de la matèria primera de tota aquesta obra, i tal vegada l’instal·lador.
Potser és el primer cop que s’explica això, perquè si alguna cosa sabem del nostre picapedrer és que era un home al qual no agradava gens figurar ni ser mirat –i encara menys admirat.
La pedra utilitzada, com la de la font, no és tampoc del pla del Magre, sens dubte, ja que no és calcària com la que hi ha en aquell turó escapçat de Jorba, sinó granítica, com he dit.
Vegem algunes imatges d’aquesta església. En primer lloc, una fotografia antiga, de fa un segle, quan el convent era fora de la ciutat. Aquell dia es veu que devia ser la festa del Corpus i que s’hi feia pels voltants la processó –professó, a Igualada–:
Voltants del convent dels Caputxins d’Igualada, començament segle XX
I ací teniu una imatge més o menys actual de la façana:
Façana de l'església dels Caputxins d'Igualada (foto: Monestirs.cat)
La fotografia següent, de l’interior de l’església, és presa del mateix web dels Caputxins d’Igualada, i hi he numerat els elements que després il·lustraré i comentaré d’un en un:
Interior de l’església dels Caputxins d’Igualada. Llegenda: 1, altar major; 2, púlpit «de l’Evangeli»; 3, púlpit «de l’Epístola»; 4, capella de Montserrat; 5, sòcol tot al voltant de la base de la nau (foto: Caputxins d’Igualada)
Ara vegem amb detall els diversos elements que deia, gairebé tots fets amb la mateixa pedra granítica. Primer, l’altar major, al centre del presbiteri –un altar de cara al poble, doncs, fet l’any 1942, vint anys abans del concili Vaticà II–:
Altar major de l’església dels Caputxins d’Igualada
Tot seguit, les dues trones. La que s’anomenava «de l’Epístola», a la dreta mirant el presbiteri des de la nau, té dues petites representacions en baix relleu dels evangelistes sant Marc (un lleó alat) i sant Lluc (un toro alat):
Púlpit de la dreta, a l’església dels Caputxins d’Igualada
I la dita «de l’Evangeli», a l’esquerra, llueix les representacions de sant Joan (una àguila) i sant Mateu (sembla un àngel, però en realitat vol ser un home –amb ales com les altres tres figures–):
Púlpit de l’esquerra, a l’església dels Caputxins d’Igualada
Les imatges dels quatre evangelistes, anomenades tetramorf, són fetes probablement del mateix picapedrer a la mateixa pedra –no semblen peces encastades–, però no en tenim la seguretat. En l’origen devien estar cobertes amb pa d’or (or batut), perquè totes quatre conserven racons daurats, especialment a les aurèoles que emmarquen els caps dels quatre personatges.
Els símbols esmentats –lleó, brau, àliga, home– provenen d’una imatge presa d’una profecia de la Bíblia, en concret del començament del llibre d’Ezequiel, 1,1-10 (segle VI aC):
«El Senyor va comunicar la seva paraula al sacerdot Ezequiel, fill de Buzí, quan tenia trenta anys [...]. El cel s’obrí i va tenir visions divines. Jo, Ezequiel, vaig veure que venien del nord un vent de tempesta, un gran núvol nimbat de resplendor i un foc arborat. [...] Al centre hi havia la figura de quatre vivents [...] Les seves cares tenien, la del davant, aspecte d’home; la del costat dret, aspecte de lleó; la del costat esquerre, aspecte de toro, i la del darrere, aspecte d’àguila.»
El cristianisme, iniciat al segle I dC, va aplicar aquests quatre símbols a Jesús de Natzaret: l’àguila i la seva capacitat d’enlairar-se fins al cel volia dir que Jesús era Déu; l’home, lògicament, que era home; el lleó, considerat el més fort dels animals, que era rei; i el toro volia dir que era sacerdot, perquè les ofrenes més valuoses que els sacerdots jueus oferien al temple de Jerusalem eren vedells i braus.
Més tard els cristians van pensar que els quatre cronistes principals de la vida de Jesús es podrien representar justament amb aquests mateixos símbols, com donant a entendre que entre tots quatre oferien el mosaic complet sobre qui era en realitat aquell profeta misteriós nascut a Betlem de Judà.
Les representacions més antigues que es conserven dels quatre evangelistes amb aquests símbols gràfics són del segle VI dC.
És aquesta, doncs, la raó per la qual hi ha aquests quatre baixos relleus als dos púlpits de l’església dels Caputxins.
Tornem al nostre picapedrer.
La feina més poc lluïda que Saumell –probablement– va fer en aquest edifici, però sens dubte la que li va comportar més hores, va ser el sòcol que ressegueix tota la nau, amb diverses altures i formes. Aquí en teniu un racó:
Detall del sòcol de la nau
Tots els elements que hem vist fins ara són fets amb la mateixa pedra granítica i, en general, amb els mateixos acabats o amb elements que fan pensar en un mateix autor.
Tenim, finalment, l’altar que hi ha a la capella lateral que hem esmentat al començament d’aquest apartat, una capella dedicada a la Mare de Déu de Montserrat:
Altar lateral presidit per la Mare de Déu de Montserrat
A sota de l’altar hi ha també un baix relleu, en aquest cas un crismó –monograma, o representació gràfica, de les primeres lletres del nom de Crist en grec–, mig tapat per un cistell amb uns quants panets i, a sota, un peix, elements que recorden el famós miracle de la multiplicació de pans i peixos que els evangelistes expliquen que va fer Jesús. El cercle està completat amb les lletres alfa i omega, també de l’alfabet grec –en concret, la primera i la darrera lletra de l’alfabet–, que en el cristianisme s’atribueixen també a l’Home-Déu, considerat el començament i la culminació de la història de la humanitat:
Crismó en baix relleu sota l’altar de la capella de Montserrat
Aquest altar, segons el pare Lluís de Reus, és de la mateixa època i ell pensa que ha de ser del mateix artista, però hi ha un factor no sé si decisiu que podria desmentir el testimoni del bon frare –un testimoni com hem dit indirecte perquè quan ell va arribar al convent ja feia quatre anys que tota aquella feina estava enllestida. Aquest factor en contra és que no sembla que l’altar estigui fet amb la mateixa pedra ni amb la mateixa tècnica que els altres elements que hem vist fins ara. Podria ser que la pedra fos simplement més polida que la de l’altre altar i la de les trones i el sòcol, i potser tractada amb algun producte químic protector o blanquejant? Jo diria que no. Només incloc aquest altar aquí per la confiança que m’inspira el testimoni del nostre caputxí.
A favor de la mateixa identitat de l’artesà hi ha, però, a part del testimoni del pare Lluís, el fet que en el crismó esmentat sí que hi ha indicis que podria estar fet per la mateixa mà que els baixos relleus dels evangelistes.
Ara bé, tal com he dit no podem saber amb seguretat si els evangelistes van ser fets pel nostre picapedrer o per un altre artista –només sabem del cert que ell va fer els púlpits–, de manera que la hipòtesi segons la qual tots els baixos relleus podrien ser del mateix escultor no és concloent respecte a l’autoria de l’altar de Montserrat.
Sigui com sigui, jo diria que el crismó no està encastat a la pedra, sinó esculpit en el mateix bloc i després brunyit, mentre que en el cas dels evangelistes teníem un dubte que per resoldre’l caldria que algun expert fes un examen més detingut de la pedra.
Però hi ha també un argument de conveniència que justificaria que el nostre picapedrer hagués fet aquell altar: Saumell i la seva esposa, catòlics de vella fornada, podrien tenir motius psicològics que explicarien un interès personal a fer precisament aquell altar de Montserrat, i justament en aquella època, ja que és possible que atribuïssin a la Moreneta el fet d’haver sobreviscut tots cinc a la guerra, i especialment el fill baró, que va estar a la primera línia del front de l’Ebre. Fins i tot podria ser tot l’altar una mena d’exvot ofert per Saumell a l’església, un cop enllestida la feina que li havien encarregat, i això explicaria que fos fet d’una pedra diferent, potser aportada per ell mateix. Però tot plegat és suposició.
Costa de creure, en qualsevol cas, que tot aquell volum de pedra –trones, altar principal, sòcol– el pogués picar un sol tècnic, fins i tot sense comptar l’altar de Montserrat. Potser Saumell va subcontractar altres professionals perquè l’ajudessin?
* * *
Anem ara a la basílica de Santa Maria d’Igualada, la catedral de l’Anoia. Primer de tot, una foto antiga:
Interior de la basílica de Santa Maria d’Igualada, començament del segle XX
Observeu les trones a banda i banda, encara que aquí no es veuen prou bé. Es distingeixen pel tornaveu que tenen al damunt, una mena de sostret que es posava com a element decoratiu però també per ajudar a l’acústica de les lectures i prèdiques que es feien des d’allà dalt. Convé tenir en compte que en aquella època no hi havia micròfons, i llavors l’acústica natural era decisiva en les esglésies i altres llocs on es fessin parlaments públics (aclariment obvi però potser necessari per als nascuts després del 1960 aprox.).
I ara, la fotografia d’una de les trones que fabricà i instal·là Saumell durant la reconstrucció de l’església que va dirigir l’arquitecte Cèsar Martinell entre els anys 1939-1944 (durant la guerra l’edifici, buidat del tot, s’havia fet servir com a mercat i garatge, i les trones havien desaparegut):
Púlpit o trona actual de la basílica de Santa Maria d’Igualada
* * *
Ja vam parlar de l’asil del Sant Crist, l’obra principal del nostre pedrapiquer, acabada l’any 1943, tot i que la feina de Saumell en aquell asil potser havia acabat anys abans –abans de la guerra i tot?–, ja que la construcció s’havia interromput el 1937 o 38 però probablement els materials ja els tenien llavors tots o gairebé tots a peu d’obra o en algun magatzem proper. L’interès afegit d’aquest treball és que és fet tot, aquest sí, amb pedra calcària del pla del Magre. I és una obra realment monumental. Aquí en tenim una imatge de l’època:
Obres de l’asil del Sant Crist d’Igualada, 1943
I tot seguit, unes fotos recents de l’asil:
El conjunt de l’asil, vist des de l’exterior, a dalt; i la capella, a sota (fotos preses del web Panoramio)
* * *
Els Saumell-Carles, quan van anar a viure a Igualada des del pla del Magre, es van instal·lar primer al n. 4 del carrer del Carme –durant la guerra es va dir carrer de Leopold Sàbat–, i a començament dels anys 40 a pocs metres d’allà, al carrer de la Indústria, també n. 4, davant mateix del taller de picapedrer (n. 9) que ja hi tenia Josep Saumell des del trasllat a la capital de la comarca.
Casa del picapedrer Saumell, al pis segon d’aquest edifici del carrer Indústria n. 4 d’Igualada
Aquí dalt hem reproduït, com a record, una imatge de l’edifici en el segon pis del qual van viure durant gairebé vint anys Josep Saumell i Clara Carles amb el fill segon Miquel i la filla petita Rosa,* al carrer de la Indústria d’Igualada, a tocar de la plaça dels Porcs que hem esmentat al començament d’aquest article.
* La filla gran, Magdalena, s’havia casat abans de la guerra (1935) i vivia amb el seu marit, Narcís Marimon, al carrer de l’Argent n. 16, 1er, on va morir el picapedrer l’any 1964. Feia poc temps que, ja malalt, havia deixat el pis del carrer Indústria i havia anat a viure amb els Marimon-Saumell, que llavors tenien dos fills adolescents.
Finestró enreixat de l’escala que puja al primer pis de l’immoble del carrer de l'Argent n. 16, on va morir Josep Saumell Soler (foto: MS 2012)
* * *
Finalment, tenim el nínxol on reposen les restes del picapedrer del pla del Magre, Josep Saumell Soler, i la seva esposa, Clara Carles Torres. El nínxol és el núm. 2844 del cementiri vell d’Igualada.
Nínxol de Josep Saumell i Clara Carles al cementiri vell d’Igualada
La peculiaritat d’aquesta tomba és que la làpida, de marbre gris fosc amb vetes blanques i negres, diferent de totes les altres dels voltants pel tipus de lletra i la disposició del cognom, fou feta pel mateix picapedrer quan es va morir la seva esposa, l’any 1958. Potser la inscripció («FAMÍLIA Saumell») no es veu prou bé, perquè ha quedat massa esclarissada amb el pas del temps.
Detall de la làpida
Allà reposa, doncs, el picapedrer, traspassat l’any 1964, amb la seva muller. Ningú més. Dels seus tres fills, la gran està enterrada amb el seu marit en un altre nínxol del mateix cementiri; el mitjà es troba en un altre cementiri, amb la seva dona; i la petita no para de córrer pel món, té una salut de ferro i segurament quan es mori, que per mi serà d’aquí molts anys i no sé pas si jo mateix podré sobreviure-li, l’esdeveniment l’enxamparà lluny de casa.
Per tant, la «FAMÍLIA Saumell» d’aquell nínxol és i serà segurament per sempre més el picapedrer Josep, que va esculpir la làpida, i la seva dona Clara. Tots dos sols.
*Les fotografies antigues, en blanc i negre, provenen del bloc de Jordi Vivancos A recer de Montserrat, tret de la de l’encapçalament de l’article, que és de l’arxiu familiar del picapedrer, i la de l’escultor Marco, que és de la col·lecció del Bloc de la memòria, tal com s’ha explicat; les altres, si no es diu el contrari, són de PAG, 2011.
Més informació sobre el picapedrer.
