divendres, 25 de juny de 2010

El picapedrer del pla del Magre (1)

El pla del Magre (si hi cliqueu, veureu en l’ampliació, a l’extrem dret de l’altiplà, a la part més alta, un pany de paret de Cal Saumell; foto: VF)

Creu de terme, o calvari, a l’entrada de Jorba, 1914 (foto: Josep Salvany i Blanch, 1866-1929; Fons Fotogràfic Salvany, Biblioteca de Catalunya)

Al capdamunt del pla del Magre, a l’extrem nord-oriental d’aquest altiplà sorprenentment regular que hi ha al sud-oest del poble de Jorba, a l’Anoia, a vuit quilòmetres d’Igualada per carretera, hi havia un parell de cases juntes, avui en ruïnes i anomenades per alguna gent de la contrada, erròniament, «la Casa Roja», en una de les quals vivia el picapedrer amb la seva família.


La denominació de «la Casa Roja» és errònia, com deia, perquè tal com aclareix el mapa de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, Casa Roja és una altra casa, al peu de la muntanya escapçada i no al cim.


L’error en la denominació és causat, segurament, pel fet que el pany de paret reproduït a la quarta foto de la sèrie que veureu tot seguit, segons com li toqui el sol es veu vermellós de la carretera o de Jorba estant. És segurament la part de la casa que ha aguantat fins ara més dreta.

A pocs metres de Cal Saumell en línia recta anant cap a Clariana, hi ha unes quantes pedreres no gaire extenses, però de pedra bona, calcària, amb un component elevant d’argila.

Actualment també estan abandonades.

Ruïnes de Cal Saumell, al pla del Magre (foto: VF, 2017)

Ruïnes de Cal Saumell, al pla del Magre (foto: CLB 2011)

Ruïnes de Cal Saumell, al pla del Magre (foto: CLB 2011)

Ruïnes de Cal Saumell, al pla del Magre (foto: VF, 2017)

L’últim picapedrer del pla del Magre –o pedrapiquer– es deia Josep Saumell Soler i tenia quatre germans més: Antònia, Maria, Miquel i Jaume. Ell era el tercer, el del mig.

El mas del picapedrer, que encara avui conserva el seu cognom als plànols, «Cal Saumell», sembla a primer cop d’ull força gran. Però és perquè el «Cal Saumell» dels mapes inclou dues cases, Cal Saumell i Cal Josep de Cal Saumell, que era on vivia el picapedrer. A Cal Saumell hi havia els seus pares amb els altres fills, fins que aquests es van casar o fins que se’n van anar tots d’allà, no sabem quan. El pare, Miquel Saumell Palomas, que també havia fet de picapedrer, no es va morir fins l’any 33, però ell i els seus havien marxat de Cal Saumell molt abans de l’any esmentat. Posant per cas, la germana gran d’en Josep, Antònia Saumell Soler, se n’havia anat d’allà el 1921, que es va casar.* El picapedrer i la seva dona, ja amb dos fills, se’n van anar potser aquell mateix any, aprofitant l’avinentesa.

Antònia Saumell Soler, 1948

* Aquesta germana gran del Josep, l’Antònia (1882-1949), a la qual els fills grans del picapedrer recordaven especialment, es va casar amb Francisco Domingo Font. Una besneta de Francisco Domingo i Antònia Saumell que ha estudiat molt la qüestió té la dada que els seus besavis van viure tot just casats en una casa anomenada Cal Barraquer, al mateix pla del Magre, i que poc després els Domingo-Saumell van anar a viure a Cal Puiggròs, a l’altra banda de la carretera, a l’est del puig de la Guàrdia que hi ha al damunt mateix de Jorba. Ara, una filla de l’Antònia, Margarita Domingo Saumell, no recorda el nom de Cal Barraquer i per ella els seus pares van anar tot just casats a Cal Puiggròs. És possible, però, que tingui raó la besneta, que deu haver mirat documents, perquè les ruïnes de Cal Barraquer, a l’extrem oposat del pla del Magre, molt a la vora de les anomenades «Quatre Cases», estan encara marcades als plànols, al contrari del que deia jo mateix en una versió anterior d’aquest article.


(Reflexió: si no som capaços de reconstruir amb exactitud ni tan sols la història dels pares o dels avis, imagineu-vos com ens hem de mirar els llibres d’història.)


La casa pròpiament anomenada Cal Saumell va ser coneguda després (?) com Cal Roure o Roura, el cognom dels nous amos (?), i llavors Cal Josep de Cal Saumell –la casa del nostre picapedrer– va ser anomenat senzillament Cal Saumell pels fills i néts del picapedrer, quan hi anaven. I aquest «Cal Saumell» (i no «Cal Roura») seria el nom que quedaria per a la posteritat com a topònim del lloc).

* * *

Josep Saumell Soler, el picapedrer, es va casar amb na Clara Carles Torres* (1893-1958), filla d’Igualada –de Cal Venda, al barri del Rec–, i se la va endur a viure a la casa del pla del Magre.

*Torres segons el registre civil (i no Torras, com es pensava fins ara i diuen alguns llibres), d’acord amb la informació proporcionada per una neboda de Clara Carles, M. Rosa Casanovas Carles.

Clara Carles Torres, ca. 1915

Allà van néixer els dos fills grans: la Magdalena (nascuda el 1914, l’any que es va fer la fotografia de la creu de terme de Jorba que encapçala aquest article) i el Miquel (1918). La nena petita, la Rosa, nasqué ja a Igualada (1934), a on els Saumell-Carles es van traslladar cap al començament de la dècada del 1920.

De què vivien? De la pedra. Si bé és veritat que tenien una mica d’hort, unes quantes gallines, quatre ceps de vinya i uns pocs arbres de fruita dolça, i potser fins i tot un camp de blat, amb això no en tenien prou per passar via. I llavors havien de picar pedra i havien de vendre pedra picada, i així de tant en tant fins i tot podien menjar una mica de vedella, bou, peix i llegums, i els dies de festa grossa arròs, conill i síndria.

Església de Sant Pere, Jorba, 1926 (arxiu Salvany)

Picaven pedra a l’engròs i pedra treballada. La pedra d’aquell indret, que ja s’havia utilitzat el segle XVI per a la construcció de la mateixa església parroquial de Jorba, dedicada a sant Pere, es feia servir per a qualsevol edifici important que s’hagués de construir amb pedra als pobles del voltant –Santa Margarida, Tous, Clariana– i de manera especial a Igualada, la capital de la comarca, a on va traslladar finalment Josep Saumell el seu negoci de picapedrer.

Membret del taller de Josep Saumell a Igualada, al c/ Indústria n. 9; al costat hi tenien un petit hort; la família Saumell-Carles va viure al n. 4 del mateix carrer a partir dels anys 40

La qualitat de la pedra del pla del Magre fou prou coneguda durant centúries, fins a mitjan segle XX. Segurament la darrera gran obra feta amb aquella pedra va ser el monumental asil del Sant Crist d’Igualada, un dels edificis més singulars de la capital de l’Anoia. Es va fer amb pedra treballada pel mateix picapedrer del pla del Magre, en Josep Saumell Soler, i altres que l’ajudaven.

Asil del Sant Crist d’Igualada

L’asil està situat al pla de Sant Agustí d’Igualada. Destaca per la seva exuberància arquitectònica i respon a un projecte de Joan Rubió i Bellver, deixeble d’Antoni Gaudí. Tot i que les línies bàsiques són pròpies del modernisme, es tracta d’una construcció tardana i eclèctica, que integra diferents formes de l’arquitectura popular i tradicional catalana (informació bàsica extreta de Viquipèdia). La construcció de l’edifici va començar l’any 1931, a partir d’una donació feta per les germanes Castells. Poc abans de la guerra incivil (1936-1939) es van interrompre les obres, que no van acabar fins l’any 1943-44.

Josep Saumell Soler, 1963

A Igualada el picapedrer del pla del Magre va fer també, entre moltes altres coses que no coneixem, unes quantes obres de millora a l’interior de Santa Maria, les trones i alguns altres elements de l’església dels Caputxins i la font de la plaça dels Porcs –anomenada plaça d’Espanya segons les èpoques– que després es va traslladar al que avui es coneix com a cementiri vell.

Josep Saumell i Clara Carles, ca. 1957, a l’hort que van tenir al carrer Indústria d’Igualada, al costat del taller de picapedrer on treballà Saumell aproximadament des de l’any 1920-22

Naturalment, hi havia pedra que es picava, tallava i polia al pla del Magre –o que, després, s’extreia d’allà i es transportava a l’engròs fins al taller del carrer Indústria d’Igualada, on Saumell la treballava– que anava destinada a obres i a comandes més modestes que les esmentades. Però si no hi havia un client gros per anar fent amb continuïtat gairebé no sortia a compte posar-se a picar pedra d’aquella manera tan artesanal. Potser de vegades sí, perquè calia fer algun petit bescanvi amb un veí.

* * *

Vista parcial de la planta baixa, amb la façana feta de pedra del pla del Magre, a l’edifici del carrer Sant Carles - Sant Josep

L’última construcció igualadina en la qual es va fer servir material d’una de les pedreres del pla del Magre, que jo sàpiga, va ser el sòcol de la planta baixa del magnífic edifici que hi ha al carrer de Sant Josep n. 24, cantonada amb Sant Carles, bastit deu fer uns trenta anys, quan la pedrera de la qual parlàvem ja feia temps que havia tancat, i el picapedrer també s’havia mort.

* * *

Miquel Saumell Carles, l’últim nascut a Cal Saumell del pla del Magre, davant les ruïnes de la Casa Roja (foto: SSL, ca. 1995)

Des de Cal Saumell, al pla del Magre, que mira al nord-est, hi ha una vista excepcional: als peus, Jorba, més enllà la conca d’Òdena, Montserrat, Sant Llorenç del Munt, el Montseny, la serra del Cadí... O sigui, gairebé tots els principals accidents geogràfics del nord de Catalunya.

Vista des de Cal Saumell (pla del Magre) cap al nord (foto: CLB 2011)

* * *

(Teniu més informació sobre el picapedrer aquí. I si voleu escoltar la tonada de La cançó del picapedrer, interpretada per alumnes de les Escoles de l’Ateneu Igualadí, la teniu aquí sota.)