dijous, 8 de març de 2012

Encara un afegitó conjuntural sobre el «gènere no marcat»

Hi ha hagut en un país de cap a ponent un debat –encara hi són– sobre aquest tema. No m’hi hauria de ficar perquè és una altra llengua que segurament no conec prou, i a més a més no és costum meu fer-ho, però alguna hora havíem de trencar el costum i avui era un bon dia per saltar-me’l.

L’article inicial ja ha tingut respostes (exemple) prou assenyades, fonamentades i científiques. Però hi ha alguns punts en l’argumentació de qui ha obert la polèmica –membre de la Real Academia Española, poca broma, i lògicament favorable al «género-no-marcado-sin-excepciones»– que m’han cridat especialment l’atenció.

I com que segurament aquest discurs de l’acadèmia espanyola el deuen compartir els i les apòstols nostres del «gènere-no-marcat-mai-sens-dubte» trobo convenient comentar-lo. A més, cal tenir en compte que la SF del IEC de vegades mira molt cap a ponent. (No caldrà que recordi l’episodi aquell tan trist i ben recent d’anar corrents a canviar una entrada del DIEC perquè a Madrid havien fet una llei que deia no sé què –el contingut és el de menys.)

Qui es presenta com a autor principal de l’article que ha obert el debat és el lingüista de l’espanyol Ignacio Bosque –ben competent en tants aspectes de gramàtica comparativa, ja que hi som–, però signen el seu escrit 33 acadèmics i acadèmiques. En concret, 28 acadèmics i 5 acadèmiques.

Diu:
«Se deduce una y otra vez en estas guías [les guies amb propostes de llenguatge no sexista] una conclusión injustificada que muchos hispanohablantes (lingüistas y no lingüistas, españoles y extranjeros, mujeres y hombres) consideramos insostenible»
Demano humilment: dins de «lingüistas y no lingüistas», dins de «españoles y extranjeros» no hi ha, segons ell i la seva tesi, totes les «mujeres y hombres»? Encara més: dins de «hombres», d’acord amb els documents oficials de la seva acadèmia i sobretot d’acord amb l’argumentació que defensa, no hi ha les «mujeres»? (DRAEL: «Hombre: Ser animado racional, varón o mujer».) Per què les esmenta específicament en aquest cas? No és potser perquè li cal fer-ho? I llavors, no li fa pensar això que hi ha molts altres casos en què cal, convé o és útil fer aquesta distinció, aquest desplegament?
«Se me ocurre preguntar ahora a los responsables de las guías mencionadas qué quiere decir exactamente que [un] texto abunda en rasgos de sexismo lingüístico. La pregunta se podría aplicar igualmente a los textos de decenas, seguramente centenares, de escritoras, periodistas, científicas o artistas, entre otras muchas representantes de la cultura, el arte o la ciencia, firmemente comprometidas con la defensa de los derechos de la mujer, además, por supuesto, de a los innumerables textos de varones que compartan esos mismos principios e ideales, y que tampoco aplican las recomendaciones lingüísticas de las guías de lenguaje no sexista»
Dins de «periodistas» i «artistas» no hi ha els «varones» que se citen en la segona part de la frase? O cal entendre que els «periodistas» i «artistas» del començament, pel context, són només dones? No hauria de fer pensar aquesta deducció que és justament el context el que reclamem que especifiqui si es parla d’homes o de dones o de tots dos? És que és precisament això el que diem molts i moltes que cal estudiar més a fons, en comptes d’entestar-nos a repetir que «el masculí és el gènere no marcat».

Que en aquest ambient, davant del tancament de portes dels que en saben més, els que intentem aportar alguna cosa ens equivoquem i la vessem en algunes de les nostres argumentacions o propostes, és ben lògic. Encara més, és inevitable.
«Si no estamos dispuestos a aceptar que es la historia de la lengua la que fija en gran medida la conformación léxica y sintáctica del idioma, ¿cómo sabremos dónde han de detenerse las medidas de política lingüística que modifiquen su estructura para que triunfe la visibilidad?»
D’això es tracta, justament!, de fer evolucionar la llengua en aquest moment històric. On s’han d’aturar les mesures de política lingüística? On s’aturi la ciutadania, senyor acadèmic. I tranquil, que les febrades exagerades passen. Però quedarà un romanent que els instituts i les acadèmies, fins i tot l’espanyola, hauran de reconèixer com a patrimoni de les llengües respectives, sigui ara o sigui d’aquí un segle.
«A los que respondan que no conviene llevar las normas o las reglas gramaticales a sus extremos, habría que recordarles que las normas gramaticales no tienen extremos. Se formulan de cierta manera y se aplican en función de ciertos criterios léxicos, morfológicos o sintácticos que deben expresarse con claridad»
Es refereix a la reducció a l’absurd que tant ell com gent de la seva corda fan sempre que altres parlem de fer més visibles les dones en el llenguatge. Sempre treuen els mateixos exemples, del tipus «Llavors, ¿com hem de dir que ‘El Joan i la Maria viuen junts’, si dieu que ‘junts’ no comprèn els dos sexes?» Doncs s’ha de contestar que la coherència absoluta no existeix en la llengua, és el que anomenem «excepcions» i «asimetries», i no tenen per què estar totes descrites i pautades. La llengua és vida. En aquest exemple tòpic –quantes vegades ho haurem d’explicar encara?–, el context (Joan i Maria) ja marca la diferència, no hi ha invisibilització de la dona, i aquest és el punt clau de tota aquesta discussió.
«Se supone que los cambios que se solicitan [en la majoria de les guies contra el sexisme lingüístic] han de afectar únicamente al lenguaje oficial. Se aplicarían, pues, a los textos legales o administrativos (lengua escrita) y a los discursos públicos, las declaraciones, las ruedas de prensa y otras manifestaciones de la lengua oral. [...] Precisamente ahora que se trabaja para que el lenguaje de los textos jurídicos se acerque en alguna medida al español común, las propuestas para “visibilizar a la mujer” en el idioma parecen encaminarse en el sentido opuesto. Se trata, al parecer, de lograr que el lenguaje oficial se diferencie aún más del real»
Això és tan demagògic que potser no caldria ni respondre-ho. Del que es tracta en aquest punt és precisament d’acostar el llenguatge jurídic a la realitat. I si convé fer més entenedor aquest llenguatge envitricollat –que convé– no és per aquí per on cal començar, sinó per la sintaxi i, en alguns casos, per la terminologia. Ningú no es queixa de la precisió, que és justament el que es demana als textos legals, que siguin precisos i exactes. La sintaxi!: és això el que fa il·legibles tants textos oficials orals i escrits.

I la cirereta:
«Intuyo que somos muchos –y muchas– los que pensamos que la verdadera lucha por la igualdad consiste en tratar de que esta se extienda por completo en las prácticas sociales y en la mentalidad de los ciudadanos. No creemos que tenga sentido forzar las estructuras lingüísticas para que constituyan un espejo de la realidad, impulsar políticas normativas que separen el lenguaje oficial del real, ahondar en las etimologías para descartar el uso actual de expresiones ya fosilizadas o pensar que las convenciones gramaticales nos impiden expresar en libertad nuestros pensamientos o interpretar los de los demás.»
«Y muchas.» O sigui, quan ha volgut subratllar que hi ha «moltes dones» que pensen el mateix que ell i els altres 32 acadèmics i acadèmiques de la llengua espanyola, s’ha sentit obligat a escriure-ho així. Quan tot al llarg d’un extensíssim article –més de 6.600 paraules– s’ha dedicat a bescantar aquests doblets, a titllar-los d’innecessaris i a dir-nos que «muchos» inclou «muchas». Quan en aquest mateix paràgraf diu que no té sentit «forzar las estructuras lingüísticas para que constituyan un espejo de la realidad». Però en aquest moment, just en aquest moment, al senyor acadèmic li anava bé subratllar que hi ha dones que estan d’acord amb ell. En aquest moment precís a l’acadèmic espanyol li interessava visibilitzar les dones, i ho ha fet. Les convencions gramaticals no li han impedit «expresar en libertad nuestros pensamientos o interpretar los de los demás»: els seus «pensamientos», els dels altres acadèmics i acadèmiques signats, i els de «muchas» dones.

No ens calia cap més demostració que aquesta darrera, senyor Bosque.