(Demetrio Carceller Segura, ministro de Industria y Comercio, Orden Ministerial de 23 de abril –observeu la data– de 1941, apartado 8.º)
Com es fa un doblatge
El primer pas és fer la traducció escrita. Després, amb aquesta traducció i la imatge al davant, cal anar frase per frase assajant en veu alta el text per adaptar les frases a la mida apropiada. De vegades, el text de la traducció es més llarg que el de l’original, i de vegades menys, cosa que implica que molts cops cal refer la frase perquè encaixi amb els moviments de la boca del actor, tècnica que s’anomena “ajustar” o “adaptar a boca”.
Un cop amidat el text, cal continuar amb l’adaptació-ajustament i parar atenció sobretot a les consonants labials. En aquest punt s’ha de modelar el text de manera que quan a la imatge l’actor pronuncia una consonant en què ajunta els llavis (m, p, b), també s’escolti una paraula amb una consonant labial, encara que no sigui la mateixa.
Llavors es passa a la fase de gravació. Els actors i actrius de doblatge tenen ja el text adaptat. Si el que es dobla és una sèrie, s’han de posar al dia de la situació exacta en què es troba el seu personatge en aquell episodi. Cal tenir en compte que els i les professionals del doblatge són veritables actors i actrius, no són gent que posen veu a unes imatges i prou.
I ja poden començar a doblar escena per escena –o, més ben dit, take per take, que és com es diuen les unitats de mesura de les fraccions de doblatge–, mirant les imatges i escoltant l’original les vegades que faci falta –si hi ha temps, que normalment no n’hi ha mai prou–, per captar els tons i les inflexions de veu.
El temps que requereix una hora de doblatge? Infinites combinacions: depèn de tantes coses...
(La descripció bàsica del procés està presa d’un reportatge de Natalia Marcos, amb aportacions de l’actor de doblatge Pablo del Hoyo, publicat en un bloc d’El País el 20 març 2012. Si ho hagués explicat a la meva manera, ja ho sabeu, m’hauria perdut en mil històries i matisacions col·laterals. Així que gràcies, Natalia, pel resum.)
* * *
Postil·la
Missatge rebut el 22 març 2012:
M'he llegit l'última entrada del Vigilant del far i noi... mentre els professionals del doblatge (a l'article de El País) parlin d'aquesta manera (o els periodistes els facin dir les coses així) aquesta professió no es dignificarà mai.
No entro a parlar de doblatge sí, doblatge no. Evidentment, com que jo m'hi dedico defenso que la gent pugui triar la versió (cosa que ara ja es pot fer almenys en català). Però el que no pot ser és que sembli que fem xurros: ho passem al català (o castellà), que hi càpiga, busquem les labials i au, a doblar-ho!
Traduir, ajustar i corregir un guió per deixar-lo a punt per anar a sala és una feinada apassionant, creativa, minuciosa i que no pot fer qualsevol. Fer-ho bé és molt difícil. Perquè el més difícil és justament el tractament del col·loquial, de l'oral –cosa que ni s'esmenta a l'article–, el registre, el contingut de cada frase, l'adequació al gest de l'actor de la pantalla, a l'edat de l'actor de la pantalla... mil coses. I fer-ho de tal manera que l'actor de doblatge interpreti (en tots els sentits de la paraula) què ha de dir i com ho ha d'entonar per dir, exactament, el mateix que significa la versió original. No traduïm paraules, traduïm el sentit del conjunt (paraules, més imatges, més situacions, més estats d'ànim...).
Pot sonar a rebequeria, ja ho sé, però ves! Últimament el doblatge rep per totes bandes i sovint sembla que des del més absolut desconeixement.
iola ledesma
Escola Catalana de Doblatge
