Fets diferencials (20): Protegir unes coses o unes altres

Un fet diferencial claríssim: mentre a Catalunya es fa una llei per protegir el so de les campanes, que ha estat declarat patrimoni cultural immaterial, en alguns indrets d’Espanya declaren bé d’interès cultural (cultural!) les matances de toros.

I encara més diferencial: mentre a Catalunya, per decidir què fem amb les matances de toros, es recullen signatures, es presenten al Parlament, el Parlament les accepta –com les podia no haver acceptat: de fet, la votació va haver de ser secreta perquè els diputats i les diputades poguessin votar el que volguessin–, es convoquen unes sessions per parlar-ne, es discuteix el tema amb tota mena de gent a favor i en contra perquè hi digui la seva, es fan distincions entre els espectacles en què l’animal és ferit o mort i els que són «només» un joc –i l’animal pateix, sens dubte, però diuen que no queda malferit*–..., mentrestant, com dic, en alguns indrets d’Espanya –de moment Madrid, Múrcia i, ai, el País Valencià– fan decrets unilaterals, sense que ningú pugui discutir res –com si tots els espanyols (i els valencians, més ai) fossin igual de bèsties–, per protegir els espectacles públics en els quals es maten toros, lentament, amb llances, espases i punxons.

* Jo estic també contra els correbous, que quedi clar, ja ho vaig dir fa temps. Aquí només descric el que passa i com passa, el que diuen uns i altres.

Gent estranya, gràcies a Déu

Encara queden a Catalunya, gràcies a Déu, i fins i tot a Barcelona, sembla mentida, persones estranyes, gent que sembla extreta d’altres geografies, d’altres edats. Gent que transmet saviesa de la manera com es feia abans. No dic abans dels ordinadors, dic abans de la impremta i abans i tot del llenguatge escrit. Gent que explica coses que no trobes enlloc més: ni el que diuen ni, per descomptat, la manera com ho diuen. No n’han fet cap vídeo, cap reportatge –ni en faran. Com dic són gent estranya que fuig de la normalitat i encara més de l’espectacle i de fer comèdia.

Hi ha gaires llocs al món tecnificat i monetaritzat nostre, a occident, on puguis sentir una persona que t’explica coses boniques i ingènues, i sobretot desconegudes, i a més sense haver de pagar?

Una d’aquestes persones és el senyor S. He topat amb ell dues vegades, la darrera fa només uns dies, al barri de la Mercè de Barcelona. Enraonava davant un grup de persones, totes grans, que es bevien el que deia el savi com si fos aigua fresca en un dia de xafogor. Un savi distret, un savi que s’equivoca i que potser no sap gaire d’història ni de ciència, però que sap més que ningú altre sobre el que explica, que no és història ni ciència.

Aquell dia d’en fa set o vuit el senyor S. parlava, entre altres coses, de marededéus, de la de la Mercè, allà a tocar, i de la de Montserrat. I deia, si el vaig entendre bé, que totes dues són símbols del tarannà dels catalans. La de Montserrat és el seny, el recolliment, la distància, la discreció, l’apartament del brogit. La de la Mercè és la rauxa, mira al sud, cap a València, cap a Granada i Còrdova, cap al nord d’Àfrica, on hi ha esclaus captius dels senyors moros amb els quals senyors cal negociar per rescatar-los. La Mercè atia Pere Nolasc i Maria de Cervelló a l’aventura i a la gosadia, la Montserrat encoratja els cristians i els homes i dones de bona voluntat a la paciència i a la feina discreta.

Tot això, i d’una manera encara més ingènua que com l’he reproduïda aquí, ho explicava el senyor S. als seus interlocutors embadalits –jo entre ells.

El senyor S. no el pots contractar, no fa horaris fixos, no cobra per les actuacions. Li pots donar una propina, això sí, i potser te l’accepta, o no, o el pots convidar tot seguit a fer un cafè o una cervesa o un tall de cuixot magre o una truita de bolets, i de vegades et diu que sí i de vegades que no. La gent que l’han vist algun cop la majoria l’han conegut com jo, ben bé de xamba. El trobes un dia, aquí o allà, que explica alguna cosa. Segurament un amic li ha demanat que ho fes, que tenia una colla de gent de confiança que els agradaria escoltar-lo. Jo encara no en sóc amic, diu que calen almenys quatre o cinc trobades d’aquestes perquè et reconegui com un dels seus. I llavors potser ja li podràs demanar, un altre dia, que et faci el favor d’explicar-te una altra de les seves històries meravelloses.

I el que explica el senyor S. no és als llibres, ni hi ha cap web que ho reculli. Ja dic que transmet coneixements només de la manera com es feia abans que existissin els volums de pergamí i els papirs. Em sap un greu, ja ho he dit altres cops, que es perdin aquestes coses! Les tradicions religioses i culturals no tenen la culpa de les manipulacions que n’hagin fet els nostres avantpassats recents o llunyans. Perdre aquestes coses –les matances públiques de toros no tenen res a veure amb això que dic, eh?, per si cal aclarir-ho– és perdre patrimoni històric, humanístic, simbòlic –la paideia, que en deien els clàssics–, un coneixement que, com dic, es transmet encara oralment l’any 2010, com fa mil anys o quatre mil. Perdre això és avançar cap a la globalització sense personalitat que ens fa a tots pastats els uns dels altres, és esdevenir una mica menys catalans.

Ho deixo aquí consignat, doncs, perquè com altres vegades em fa por que si no ho escric, això, com totes les altres coses que sap el senyor S., es perdi per sempre més el dia que el pobre home faci el darrer badall.

Un senyor de Madrid

Ho copio descaradament, és d’ahir mateix:

El valor de la prova
per Mario López Sellés

«Una primera lectura dels resultats de les consultes sobiranistes a Catalunya ens pot fer pensar que als catalans no els preocupa gens ni mica modificar la seva relació amb l’Estat espanyol. Si mirem la participació, un 21%, és difícil pensar cap més cosa. Però cal tenir present que la preocupació s’activa, fonamentalment, quan hi ha indicis que es pot actuar sobre la realitat. És difícil calcular el valor d’una participació d’un 21% en un simple joc. Però del que no hi ha cap mena de dubte és de l’èxit abassegador, en una mostra tan reduïda, que ha aplegat el vot afirmatiu a favor de la independència: el 92%.

»Si el poble català tingués l’oportunitat de decidir el seu destí, estic convençut que la participació en el referèndum seria una altra. Quan es va sotmetre l’Estatut a consulta popular, la resposta ciutadana va ser força tèbia: un 48%. És ben clar que l’Estatut no entusiasmava quasi ningú, però el 73% dels vots van ser favorables a l’aprovació. Crec que en un referèndum sobre la independència, la participació superaria el 48% de la convocatòria per l’Estatut, i els vots negatius no superarien mai la barrera del 20,76% fixada aleshores.»

(L’original d’aquesta carta, publicada en castellà a La Vanguardia el 2 març 2010, a la secció de Cartas de los Lectores, anava signat senzillament així: Mario López Sellés, Madrid.)

A Madrid, doncs, a més dels que només criden i fan escarafalls, hi ha gent que pensa i fa números.

Perles (34): L’amistat, òrgan vivent

«Els millors amics es fan de confidències i es desfan amb indiscrecions. I l’amistat es dilueix per no veure’s, per no trucar-se, per no cuidar-la. És un òrgan viu.»

Enrique Rojas, psiquiatre, El Periódico 3 juny 2009

Un altre fet sorprenent

Ja vaig escriure sobre un cas semblant, i potser això acabarà com un més dels serials del vigilant: «Vides exemplars», el podríem batejar. Prop del despatx viu un exesportista d’elit, del Barça, d’aquells que fins fa quatre dies podien cobrar en cada sou més del que guanyarem tu o jo –almenys jo, vés a saber qui llegeix això– en tota la nostra existència. Ara treballa en un altre àmbit i es guanya prou bé la vida. No tant com abans, esclar, però segur que deu tenir estalviada una bona moma, perquè em penso que no ha viscut ni un sol dia de rendes. Va penjar la samarreta d’esport i el mateix dia es va calçar les sabates de tresc. És estranger, però enraona català perfectament. O sigui, ha decidit ser català.

Doncs bé, l’anècdota és que l’home va pel món, i al barri el coneix tothom, amb un Volkswagen Polo més aviat tronadet, de fa almenys set o vuit anys, color argentat, bastant boterut. Dos adhesius menuts al darrere, un al costat de l’altre, donen fe de la seva procedència pàtria i de la d’acollida.

Gasiu? Jo diria que discret, en el sentit més noble i clàssic del mot: «Que té la facultat de distingir el bé del mal, allò que convé del que no convé; retingut en paraules i accions, que no fa ni diu més que allò que convé fer o dir» (DCVB).

Sovint el trobo que entra al súper, o com en surt tot carregat. De vegades sol, a vegades acompanyat de la dona. També els he vist passejant. No vigila contínuament, com fan altres, si la gent se’l mira o no, és afable amb tothom.

Un altre personatge exemplar.

Perles (33): Tres homes fonamentals

«Hi ha tres homes fonamentals a Catalunya, a la cultura catalana, a la llengua catalana. El primer és Ramon Llull, que crea la prosa catalana, una prosa perfecta, no superada mai. I la crea gairebé del no-res, com Dant va crear el toscà. El segon és mossèn Verdaguer, que reinventa la nostra llengua, que la torna a trobar. El tercer és Pompeu Fabra, que dóna un sentit modern a l’obra de la Renaixença, de mossèn Verdaguer i dels qui immediatament el segueixen, i possibilita tot l’esforç posterior fins avui. Pompeu Fabra és la personificació del seny català, d’aquesta altíssima qualitat i que, diguin el que vulguin, abunda tan poc entre nosaltres. En el terreny de la gramàtica, Pompeu Fabra ho va veure tot, ho va pensar tot i ho va resoldre tot. [...] Tinguin en compte que la llengua és un fet biològic, per tant –passin la tautologia– viu. La llengua evoluciona, i hi ha algun detall sobre el qual el Fabra de l’any tretze no podia dictaminar. Per això apel·la tan sovint al gust i al criteri dels escriptors d’aleshores i els que anirien venint. Perquè la llengua és un procés obert. Si es tanca, és una llengua morta. Aquest és el secret anhel de tants gramàtics de via estreta que abunden molt aquí i arreu. Aquests gramàtics estimen tant la llengua que la volen ben morta per a la seva repugnant i estúpida necrofília.»

Entrevista de Joan Vidal i Gayolà a Salvador Espriu, Presència 27 abril - 4 maig 1968, reproduïda ahir a la mateixa revista amb motiu del vint-i-cinquè aniversari, avui, del traspàs del poeta d’Arenys de Mar (nascut, però, a Santa Coloma de Farners i mort, a Barcelona, el 22 de febrer del 1985).

Paradoxes lingüístiques (5): Lletres geminades

(En aquest article escriuré els noms de les lletres amb majúscula, per facilitar la lectura.)

Geminat vol dir «disposat en parell», segons el DIEC. I això és el que fem amb moltes lletres, que les disposem en parelles iguals, de dues en dues, per resoldre afixacions (prefixos o sufixos) i composicions de paraules, per representar sons que amb una sola lletra no podríem representar o, simplement, perquè hi ha mots que per raons etimològiques, per conjugació verbal o per evolució lingüística duen aquelles dues lletres iguals juntes, una darrere l’altra.

En el llenguatge corrent trobem geminades totes les vocals: contrAAnàlisi, rEElecció, antIIncendis o pronuncIÏ, cOOperació, dUU. I una majoria de consonants: suBBranquial, aCCés, aDDuir, raFFlesiàcies (em sembla que és l’únic mot amb dues F), suGGerir, aLLau o coL·Lega, coMMinar, aNNexió, caPPare, paRRòquia, paSSa, diTTografia (també hi ha un moviment que vol grafiar* actitud, activitat i similars escrivint aTTitud, aTTivitat, etc., tal com fa l’italià) i piZZa.

La resta de lletres (la H, la J, la K, la Q, la V, la W, la X i la Y) només les podem trobar duplicades o geminades, i no totes aquestes, en paraules d’origen estranger encara no adaptades a la nostra grafia.

Tanmateix, només solem anomenar geminada una d’aquestes possibilitats, la L·L... justament l’única en què la geminació és relativa des del punt de vista gràfic, perquè les dues lletres repetides estan separades pel que anomenem un punt volat. Ara, és una geminació que, com la majoria de les altres, només implica efectivament la duplicació del so.

En canvi, les mateixes dues L quan no porten enmig el punt volat (so ella), o la doble R (so erra), o la doble S entre vocals (so s sorda), esdevenen un so diferent que el d’una L simple repetida (que ja hem dit que escrivim L·L), una R simple repetida (que no existeix en català) o una S sonora repetida (que tampoc existeix en català). De fet, si volguéssim representar aquests dos darrers sons dobles no tindríem cap més remei que fer-ho amb un punt volat: R·R (i encara ens seria molt difícil pronunciar la segona R fluixa com la primera; tendiríem a fer-la forta, com la fem en l’adjectiu cor-robat/ada) o S·S (o potser, en aquest últim cas, canviaríem la grafia de la lletra, per assegurar-ne la sonoritat: si mai ens trobéssim en la necessitat de grafiar* una doble S sonora, hauríem d’escriure Z-Z o Z·Z, perquè la pronúncia de ZZ de moment la fem S sorda [simple?], com a jaZZ [pronunciat igual com jaç?] o RaZZmataZZ [nom d'una sala de festes barcelonina: Raçmataç?], o bé DZ, que és el so de la Z doble de piZZa [fa relativament poc que hem incorpora la Z doble al català i encara no ha derivat cap a una pronúncia pròpia: depèn de la llengua d’origen]).

Com que de fet no topem gaire, per no dir gens, amb aquestes teòricament possibles R·R i Z·Z, la nostra gramàtica no ha trobat necessari institucionalitzar-les gràficament. Només ho ha fet amb la L, ja que la seva geminació és força productiva i d’alguna manera calia distingir quan és simplement una L doblada (que representem amb L·L) de quan fa el so ella, que escrivim amb la L (també) geminada junta (LL).

*Grafiar no és als diccionaris. Caldria dir, suposo, representar, escriure, dibuixar, traçar. Però crec que ens aniria bé poder escriure i dir grafiar. Seria més gràfic.

Qüestions de llengua (44): Paraules màgiques

Els reculls següents apleguen paraules o expressions que gairebé s’han fet embafadores de tant com es repeteixen.

Tòpics generals:

activitats recreatives, alimentari, antiheroi, autenticitat, autocontrol, autoexigència, autoregulació, avalar, beneficis abans d’impostos (com si els impostos fossin un afegit sobrer, o injust, o vés a saber què), bonisme, buscar complicitats, ciutat del coneixement, ciutat de la justícia, cohesió, col·lectius i col·lectivament, comarques (barcelonines, gironines o del nord, lleidatanes o de ponent, tarragonines o del sud = província de Barcelona, de Girona, de Lleida, de Tarragona), concepció i concepte i conceptual, coneixement, conjuntura, demarcació de (Barcelona, Girona, Lleida, Tarragona = província de Barcelona, Girona, Lleida, Tarragona), eficiència, eines i tallers (no cal dir que en sentit figurat), enfocar (amb determinada òptica), equipaments, espai lúdic, especial i especialment (“t’estimo especialment, ets molt especial”), espontaneïtat, ètnic, gènere, gent gran (“tercera edat” ja no funciona), governança, històric (moment, dia, fet...), humanització, inclusió i inclusiu, individualment, innovació, integració, macrocelebració i macrofesta i macroprostíbul, mòdul prefabricat, motivació, nouvinguts, noves tecnologies (que ja comença a sonar com allò que es deia fa un segle dels “moderns mitjans de transport”), personalment (“jo personalment, o a nivell personal...”, com escrivia fa uns dies Empar Moliner rifant-se’n), planificar, plans, políticament correcte, pressentiment, prioritzar, proactivitat, productes ecològics, productivitat, programes, projectes, proposar (i fer propostes), protagonisme, punt de no-retorn, puntual (‘esporàdic, momentani’), recursos, relat (“tenir un relat propi”), resposta contundent, sinergia (pronunciat incorrectament sinèrgia, per descomptat), sistema, sociabilitat, sofisticació, tenir lloc (‘fer-se’), un abans i un després...

Pecats i penitències modernes:

addicció, adrenalina, agressivitat, alcoholisme, animalització, astrologia, automedicació, cohorts, conductes o grups de risc, conflictivitat, conspiranoies, consum responsable, control i controlar (“jo controlo”), corrupció, credibilitat (manca de), creixement negatiu, decisions salomòniques, demagògia, dependència, depressió, desacceleració, desassossec, desautoritzar, deshumanització, desinhibició, desintoxicació, desperfectes, dieta equilibrada, dieta mediterrània, discriminació, electoralisme, endogen, entorn i hàbits saludables, escepticisme mediambiental, estressar-se i desestressar-se, evasió, exercici moderat, exogen, feromones, fisioteràpia i fisioterapeuta, flexiseguretat, galopant (la crisi, la desacceleració, el creixement negatiu...), genoteràpia, hipotecar i hipotecats (tothom tret dels bancs i els-grans-exmonopolis-i-llurs-lucrats-col·legues-col·laboracionistes-col·lusoris-amb-guanys-astronomicopornogràfics), homeopatia, il·legalitat i il·legalització, impotència, infantilisme, informes i més informes, ingenuïtat, insolidaritat, interrupció voluntària de l’embaràs o IVE, intolerabilitat i intolerància, irracionalitat, logoteràpia, pànic, patologia, políticament incorrecte, populisme, por, postadolescència (eterna), preservatiu, profilaxi, psicòleg (anar a cal), psicosomàtic, quiropràctic, reconsiderar, reescalfament, reestructuració, reflexoteràpia, regularització, rehabilitació, reincidència, reinventar-se, resiliència, retenció, reversibilitat (“reversibilitat de l’esterilització definitiva”), sedentarisme, seropositiu, sexisme, sobreescalfament, supersticions, tabaquisme, tarot, teràpies alternatives, testosterona, tractament preventiu, victimisme, videojocs, violència (domèstica, sexual o de gènere, urbana...), xenofòbia...

Comodins:

a nivell personal (o col·lectiu, esclar), apropar-se i proper (que són correctes, però ja no se sent acostar-se, ni atansar-se, ni pròxim, ni vinent: “Propera estació, Can Zam”), assenyalar (‘dir’), com si diguéssim, considerar, desenvolupar (sobretot estratègies), diguem-ne, efectuar, elaborar, en aquest sentit, en el sentit de, en realitat, és a dir, existir (‘haver-hi’), generar, gestionar, implementar, jo diria, més enllà de, optimitzar, per cert (que no és que no sigui correcte, però de tant en tant també podríem dir ja que hi som, ara que hi caic, ara que hi penso, ara que hi som...), personalitzar, personalment, plantejar i plantejar-se tota mena de plantejaments (fins i tot els implantejables), pràcticament, realitzar, tractar de i tractar-se de (“Hauríem de tractar de veure’ns”, “Es tracta d’un canvi climàtic a nivell global”), un/a cert/a, veure + infinitiu (“Alguns bancs han vist disminuir els seus beneficis un 0,2% amb la crisi”)...

Paraules polítiques, complexes i sobretot multisil·làbiques, però sovint buides:

assessorament, autonomisme, bel·ligerància, coherència i incoherència, competitivitat, connectivitat, constitucionalitat (i inconstitucionalitat, és clar, que és el que per ací se sent més), cooperació i cooperativitat, creativitat, desdoblament, dinàmica i dinamisme i dinamització, excel·lència, estatutari/ària, expectatives, federalisme, harmonitzar, identitari/ària, independentisme, infraestructures, interactius i interactivitat, invisibilitat, (àrea) metropolitana, oportunismes i oportunitats, pacificació, plataforma, pressupostari/ària, programàtic, proporcionalitat, referendar i referèndum, representativitat, retroalimentar, sensibilitzar, sostenibilitat, territori i territorial, transcendental(itat), transparència, unanimitat, unionisme...

Lingüísticament pobres (per no dir una altra cosa), innecessàriament complexes i abusives (per repetides, sense ser gairebé mai les més adequades en aquell context) o almenys agosarades:

a dia d’avui, acabar/poder amb algú (= guanyar-lo, matar-lo), acabar amb tot (= acabar-s’ho tot, posar fi a tot), així com (“Ha vingut el Pep així com la Laura”), anar a càrrec d’en Tal (= ho fa en Tal), arrasar amb tot, complir amb, comptar amb (= tenir), continuar amb, disposar de (= tenir), emportar-se per davant, en ocasions, fer-se amb algú o amb alguna cosa (= agafar, posseir), gaudir de (= tenir), iniciar-se en, marejar la perdiu / posar-se dels nervis / que cada pal aguanti la seva espelma (i tantes altres de similars), menjar per emportar, necessitar de, novedós, poder amb tot (“Pot amb tot”, titular del diari referit al Barça; o sigui, el Barça és un recipient en el qual hi ha de tot), practicar (= fer), requerir de, sol·licitar de, solventar, tal i com, tallar amb i trencar amb (sobretot “amb els mals rotllos”), tots aquells que (= tots els que), trobar-se amb, veure’s amb/en l’obligació...

Totes aquestes paraules i expressions van molt i molt bé per als informes que es cobren per nombre d’espais, per als formularis burocràtics, per al paperam judicial, però també poden servir per a prospectes i fullets, si vols quedar superprogre o megapiho.

Per exemple, pots convocar una reunió escrivint:

«A nivell d’implementar sinèrgies de cara a la sostenibilitat identitària del nostre projecte comú, els sotasignats, als quals personalment jo mateix represento, realitzem de manera corporativa aquesta convocatòria en primera instància, per tal que si vostès ho veuen de manera favorablement positiva puguem tractar de trobar-nos a nivell bilateral en una reunió que quedaria assenyalada, si a vostès els sembla oportú, per al proper dimarts dia 23 del present mes de febrer a les 19 hores en punt del capvespre, i que tindria lloc a la mateixa seu de la nostra companyia, si no hi ha cap inconvenient ni obstacle realment ressenyable per part seva.»

És important, en efecte, incloure de tant en tant, enmig d’aquests missatges nostres tan elaborats –com més paraules, més elaboració–, mots com capvespre i similars (també serveixen antany, palesar la certitud, nogensmenys, àdhuc...; és a dir, escriure com parla el president de Polònia però amb una mica més de complicació, que no soni tan entranyable com el que diu Sergi Mas), perquè aquests mots denoten coneixement profund de la llengua dels nostres avis i palesen la certitud del nostre lema més enrotllat: «Visc... a Catalunya.» (Enrotllat i similars també van bé, sobretot en el llenguatge oral, perquè impliquen modernor. O sigui, cal combinar-ho tot: tradició, precisió, modernitat i nombre de paraules. El nombre de paraules és útil també per acabar d’omplir el full o la pantalla, perquè ja sabeu que fa molt lleig i és massa fred i directe un missatge de només una ratlla [«Reunió a X dimarts 23 a les 7 del vespre»], i a més, posats a enviar missatges, home, elaborem-los una mica, no?)

I doncs, si escrius una frase com la de dalt, la persona a qui li hagis adreçat allò quedarà tan de pasta de moniato i tan completament enlluernada que no tindrà esma de dir-te que no, no fos cas que li deixessis anar la circular número 2 del repertori –segona convocatòria–, ja més comprometedora per al destinatari, que podria començar així:

«A nivell individual, personalment considero que hauríem de trencar amb la dinàmica reactiva que han adquirit les nostres relacions bilaterals d’un temps ençà i tractar de fer una reflexió en el sentit de demanar una certa paciència...»

Fixa’t en el detall nostrat: d’un temps ençà. Sobretot, no te n’oblidis.

Ara, has de vigilar que no se t’escapi aquesta manera de comunicar-te en les relacions personals, perquè potser l’altre o l’altra et dirà que sí, que podeu quedar, però per anar al cine. «I ni una sola paraula, eh?, fins que no aprenguis a enraonar de manera normal i corrent.»

Notes. 1: Totes les frases que reprodueixo com a exemples són de la vida real, no me n’he inventat cap. 2: Que quedi clar que la majoria no són incorreccions, el problema és la multiplicació, l’abús, el llenguatge parit amb fòrceps.

Afegitó de l’agost del 2010. En Toni Vall aporta unes quantes expressions màgiques més i una mica de reflexió encertada sobre l’assumpte: «Somio una televisió en què estigui vetat, censurat, prohibit i perseguit dir “la veritat és que” cada tres paraules. Somio que la mandra, les paraules crossa, l’empobriment del llenguatge siguin històries passades. Somio que mai més es digui “unes merescudes vacances”. [...] Somio que mai més ningú dirà “tal cosa no ha deixat ningú indiferent”. ¿Creuen que és possible que ningú, mai més a la vida, utilitzi aquesta expressió? Sé que és complicat, que demano quimeres difícils de dur a terme, però com a mínim ¿podríem esforçar-nos perquè desaparegui de cròniques, crítiques i introduccions?» (Avui, 5 agost 2010)

Fars amb futur

«El projecte de l’Autoritat Portuària de Barcelona de transformar els tretze fars que gestiona, repartits al llarg del litoral entre el Port de la Selva i Vilanova, en equipaments municipals és una bona notícia. Aquests edificis, a més de fites fonamentals per a la navegació, son icones característiques de la costa. Alguns destaquen per l’arquitectura i tots són un element més d’un paisatge que de vegades resulta espectacular. Fa anys habitades, aquestes llanternes s’han anat deteriorant. N’hi ha que, per l’abandonament, han arribat als nostres dies en un estat deplorable. La seva reconversió, principalment per a usos culturals, permetrà retornar a aquestes edificacions la lluïssor que van tenir en el passat. Rescatats de l’oblit, aquests fars seran –alguns ja ho són– centres d’interpretació de la natura, museus sobre les telecomunicacions o la història de la senyalització marítima, centres de recerca universitària, aules taller o sales per a exposicions culturals.»

(La Vanguardia, text editorial, 8 febrer 2010, p. 2; llàstima que les tres pàgines que hi dedica el diari –el text tan suggeridor reproduït aquí dalt n’és com una mena de presentació prèvia– siguin un clònic maquillat d’un altre reportatge del mateix diari publicat fa exactament quatre anys, començant pel fet que tots dos només parlen dels fars que hi ha a les províncies (demarcacions, en diuen ara, per dissimular) de Girona i Barcelona –amagades sota l’expressió «de Port de la Selva a Vilanova»– i s’obliden dels de la resta de la Costa Daurada, de Vilanova i la Geltrú cap al sud, per on hi ha fars molt importants, i fins i tot algun faroner. I encara, més amunt del Port de la Selva s’acaba el món?)

(La fotografia, fotoxopada de manera convenient i barroera perquè tingui més mar, és del far de Calella.)

Perles (32): Vocació

–Per què va decidir ser ciclista?
–Per vocació.
–Què és la vocació?
–Per què algú decideix ser metge o capellà? Per què hom decideix ser ciclista? En el meu cas, no hi havia cap relació entre la meva família i el ciclisme, però des que era petit somiava a ser ciclista. Quan a l’escola em demanaven què volia ser quan fos gran, jo sempre responia: “Vull ser ciclista.” Els mestres se sorprenien i em deien: “Ser ciclista no és cap professió.” Però jo hi tornava: “Quan sigui gran vull ser ciclista.”
–No se n’ha penedit?
–No. Mai. Si tornés a tenir 16 anys, tornaria a ser ciclista.

Entrevista de José Martí Gómez a Eddy Merckx, Magazine 19 abril 2009

Històries del metro (18): Obrir la porta com un favor

Si us hi heu fixat, quan aneu amb autobús per Barcelona i l’autobús no va gaire ple hi ha conductors (sobretot ells, no tant elles), quan t’han d’obrir la porta del darrere de tot perquè vols baixar, que molts cops te l’obren com si et fessin un favor. Fins fa poc em pensava que era una qüestió mecànica, no ho sé, allò que com que hi ha més distància potser trigava més a arribar al darrere l’impuls elèctric –als que som de lletres profundes de vegades ens passen pel cap aquestes tesis paracientífiques absurdes–, però després m’hi he fixat i no, és que triguen una mica més a prémer el botó per obrir la porta del darrere, i fins i tot no el premen si no estan ben segurs que ha de baixar algú per allà. Molts cops aquell pobre desgraciat o aquella miserable mortal que ha decidit baixar per darrere –quins acudits, havent-hi una altra porta al mig!– haurà de fer un crit –«porta!», «mestre!», etc.– perquè el conductor, amb cara d’autoritat condescendent amb el populatxo, faci aquell esforç improbiós de prémer el botó corresponent. O sigui, encara que vegin pel mirall retrovisor que hi ha una persona a la plataforma del darrere i que segurament vol baixar del bus, li volen fer veure que el lloc normal per baixar és la porta del mig i no la del darrere. Volen fer entendre a aquella persona inoportuna que sí, d’acord, li obriran la porta, però perquè ell, el conductor, és especialment bona persona.

Potser això ve del temps que els autobusos tenien només una porta per baixar-ne, al mig, des de fa uns trenta anys i fins al final del decenni dels noranta (encara en queden alguns). Fa més de trenta anys ja havien tingut també una porta al darrere de tot, com ara, a més de la del mig, però era la de pujar-hi, perquè al costat d’aquella porta del darrere de tot hi havia el cobrador dins la seva garita que venia bitllets de paper de fumar amb un número de cinc xifres, número que molta gent jove miràvem si eren capicues i, si ho eren, ens ficàvem contents i potser els col·leccionàvem i tot. Ara, un cop eliminada la porta del darrere perquè es van eliminar els cobradors, es veu que s’ha transmès de manera genètica, selectivament, de conductor a conductor i sobretot per via masculina, que la porta del darrere de tot, si no és absolutament imprescindible, en general no cal obrir-la. O potser són conductors exiliats de determinats països en què, fa anys, els negres viatjaven a la part del darrere i no tenien els mateixos drets que els blancs que anaven a la part del davant. O potser fan a aquests conductors, que deuen tenir més categoria que els altres, unes classes especials perquè comuniquin de manera pedagògica a la ciutadania la idea que els passatgers dels mitjans de transport públic estan al servei dels conductors –i dels revisors, per descomptat, que només passen en aquestes situacions, quan hi ha poca gent al bus, no pas quan va ple– i no a l’inrevés. És per això que si a aquests mateixos conductors els va bé corren com esperitats i, si no els ve de gust, s’especialitzen a agafar tots els semàfors en roig, i si en veuen de prop un de verd, frenen fins que es posa vermell. Són encantadors.

En resum, la lliçó que et transmeten és que demanar que t’obrin la porta del darrere quan l’autobús va mig buit i hi ha una porta al mig que tota la vida s’ha fet servir per baixar-ne són ganes de tocar la pera, i val més que no els ho discuteixis perquè encara rebràs un miquel –i perdó, els Miquels, però abans es deia així i em sap greu que es perdin aquestes expressions.

Proveu l’experiment següent, un dia que tingueu temps per perdre. Poseu-vos al darrere de tot, premeu el botó per sol·licitar parada però quedeu-vos asseguts al seient. Podreu veure, si l’autobús va mig buit i no hi ha ningú dret davant la porta que també vulgui baixar-ne –i no hi ha ningú tampoc esperant a la parada–, com és molt probable que el conductor ni tan sols s’aturi; o que, si s’atura, miri amb cara de jutge pel retrovisor a veure qui pot haver gosat tocar el botonet dels dallonses. I si no t’aixeques en aquell moment, és molt possible que no obri la porta. I si llavors torna a arrencar sense obrir-la, i li crides que havies demanat parada, et dirà que com que no es movia ningú...

O sigui, els botons de demanar parada són només una part de l’obligació del bon passatger si vol baixar de l’autobús. Segons els dies, les hores i els conductors, cal que a més faci el que es feia quan no hi havia botons: bellugar-se, posicionar-se, fer crits.

La porta del darrere de tot, això sí, funciona a ple rendiment quan l’autobús va atapeït, que llavors la tenen oberta tot el temps que triguen a pujar per la porta del davant, empenyent-se, els passatgers que encara hi caben, que segurament fa estona que s’esperen a la parada i és per això que el bus va ple. En aquests casos, com dic, obren les portes d’eixida encara que ningú, ni al darrere ni al davant, no hagi demanat parada. I ho fan així sobretot si a fora fa molt de fred, com ara, o bé, al pic de l’estiu, molta calor. Llavors, hi torno, mantenen les tres portes ben obertes tota l’estona mentre criden a la gent: «Passeu cap enradere, que encara hi ha puesto» (i aquí reprodueixo, amb simpatia, la frase recurrent d’un conductor que no té res a veure amb tota aquesta història sinó que, al contrari, em fa gràcia perquè deixa anar amb tota naturalitat expressions tan genuïnes com aquesta).

Perles (31): La intel·ligència humana

«Si definim la intel·ligència guiant-nos pel criteri de qui no organitza guerres autodestructores, els dofins ens guanyen.»


David Rothenberg, músic i filòsof, autor de Per què canten els ocells?, entrevistat per Víctor M. Amela a La Vanguardia, 4 desembre 2008

Beatificacions

Dissabte passat l’Església catòlica catalana va fer un homenatge a un dels seus. Així és com em penso que hauríem de mirar-nos aquestes fetes des del món laic trenta-cinc anys després de la mort de Franco, no hi ha més. Altra cosa hauria estat fer-ho en temps del dictador, el qual tapava els seus milers de delictes conscients i freds amb el «i ells més!» amb què acusava de tota mena de crims els «rojos» de la república i de la guerra, tot barrejat perquè li convenia. Que l’Església beneís els seus morts i només els seus, a Franco li anava molt bé, i una bona part d’eclesiàstics espanyols es van apuntar al partidisme blasfem. Uns perquè havien patit molt; altres, més joves, perquè els havien explicat només la meitat de la història. I encara sort que Joan XXIII i Pau VI van aturar una mica aquella dinàmica.

Durant la Segona República espanyola hi va haver desordres i abusos, però no es van vestir oficialment de virtut com sí que va fer el franquisme amb els seus crims sistemàtics contra tots els que considerava adversaris polítics –incloent-hi el cardenal de Tarragona i primat, Vidal i Barraquer, que va morir a l’exili– i contra tants i tants innocents. Sobretot quan es ve d’un període fosc, gairebé medieval, controlat per cacics –descric l’Espanya de Primo de Rivera però també la d’abans del 1923–, la proclamació de llibertats, ni que sigui més aviat teòrica, demagògica i superficial com la que hi va haver en temps republicans –només cal recordar la persistència de la corrupció, l’estraperlisme, la inseguretat ciutadana massa consentida o la destrossa que va patir l’estatut català a les Corts espanyoles (com ara)–, la proclamació de llibertats, deia, comporta abusos, és inevitable. Hi ha massa històries prèvies i greuges pendents, molta gent que se’n vol rescabalar i poca que s’arrisqui a ser acusada de connivència amb qualsevol cosa que faci ferum de règim anterior. Però aquests abusos no es poden comparar amb la repressió calculada i mesurada, amb el crim organitzat des de la cúpula d’un estat totalitari que ho controla tot amb la complicitat necessària de cadascun dels graons jeràrquics.

Certament, durant la república, i sobretot durant la guerra, hi va haver justos que van pagar per pecadors i em sembla més o menys lògic que això es reconegui al cap del temps –tot i que jo no ho faria encara, no m’agrada gens que es remogui un passat tan tèrbol i pròxim. Segurament Josep Samsó, el rector del Maresme, va ser un home just, em sembla que no se li coneixen detractors. Va pagar ell. Però això no vol dir que en ell, en l’homenatge que li han fet ara a Mataró, s’homenatgi tots els eclesiàstics de l’època. No, entre ells hi havia també pecadors, pels quals van pagar uns quants centenars, potser milers, de justos.

Durant la guerra, doncs, pagaren justos per pecadors, però hi havia pecadors i justos a les dues bandes, això és el que vull dir. També van morir molts pecadors, justament –ho escric amb cursiva perquè cap mort violenta no pot ser justa–, en els dos bàndols. I uns quants justos i no pocs pecadors es van salvar, van sobreviure, també en els dos bàndols. Però dels supervivents, els que ho van passar més malament van ser sens dubte els que van perdre la guerra, que es van quedar en molts casos sense país. I no eren globalment més pecadors que els que la van guanyar, perquè la culpa principal d’una guerra és sempre de qui la comença, que és el primer responsable dels desastres que tot seguit provoca la guerra, qualsevol guerra. Segonament una guerra també és culpa del qui s’hi torna, que també ha de saber que a partir d’aquell moment ha traspassat un punt de no-retorn.

Els nostres pares, que van viure tot aquell horror, ens deien que «passi el que passi, sobretot, mai més cap més guerra». Doncs això, a veure si els fem cas almenys en aquest punt.

Maquillar la realitat

No entenc la dèria aquesta de maquillar la realitat sense canviar-la quan canviar-la és a les teves mans. Aquesta setmana tothom s’ha escandalitzat perquè l’exemplar de la Constitución Española exposat al Parlament Europeu està encapçalat per un escut compost amb elements provinents del franquisme. No entenc l’escàndol. La Constitución Española és com és –i no esmenta en cap moment Catalunya ni el català ni les nostres institucions històriques, ja que hi som– justament perquè es va fer en aquell moment (anys 77-78), en aquelles circumstàncies històriques en què el règim de Franco encara planava sobre l’Estat, i de quina manera. L’escut espanyol de l’època reflecteix perfectament aquesta situació: l’àguila imperial de fons, el jou i les fletxes, el lema «Una, grande y libre».

N’hi ha que diuen que a l’Alemanya actual no s’acceptaria de cap manera una creu gammada nazi, per molt històrica que fos, exposada com a símbol del país. I tenen tota la raó. Però és que l’Alemanya nazi va ser derrotada i enterrada abans del naixement de l’actual República Federal Alemanya. Aquesta és la diferència. En canvi, aquí no hi va haver ni derrota ni recomençament ni nova fundació. Hi va haver un führer que es va morir al llit –assetjat de voltors que volien allargar-li fos com fos la vida, insegurs com estaven de si el seu «atado y bien atado» no havia quedat al capdavall prou ben lligat– i el successor, que el mateix dictador havia nomenat, va ocupar el seu lloc tranquil·lament. N’hi ha que en diuen Transición. Potser n’hauríem de dir simplement Relevo.

És en aquelles condicions que es van convocar les primeres eleccions espanyoles de les quals eixirien els diputats que havien de redactar la nova constitució. Unes eleccions convocades i fetes encara amb partits declarats il·legals, i amb un sol «parte» radiofònic oficial cada hora –totes les emissores, també les privades, havien de connectar-s’hi, no podien fer noticiaris propis. I és sota aquella ideologia dominant, que es podria resumir en el famós lema «antes roja que rota», i amb soroll de sabres de fons, com es va redactar la nova constitució suposadament democràtica del suposat nou estat. El senyor Roca i Junyent parla poc de tot això que dic, com si fos col·lateral i no hi hagués influït de manera decisiva, està molt cofoi de la seva criatura. Com n’estava el senyor Solé Tura, l’altre català que es va prestar a fer la comèdia, tot s’ha de dir. No els podríem retreure res si després haguessin denunciat les condicions de manca de llibertat que patien aleshores, perquè llavors tothom reconeixeria que van fer el que bonament podien en aquelles circumstàncies galdoses. Però no, en parlen trenta anys després com si res, com si el nyap que van produir fos no sols el millor que es podia fer llavors, sinó tan bo i tan perfecte que el repetirien avui fil per randa (tret de petits detalls que potser canviarien, però que no n’afecten l’estructura principal).

Els símbols de la dictadura que encapçalen l’exemplar de la Constitución Española exposat al Parlament Europeu són un testimoni gràfic prou eloqüent que les coses van anar així i que els que denunciem la il·legitimitat democràtica a radice de l’actual Estat espanyol no exagerem gens. El fet que després s’eliminessin de la vida pública aquells símbols –maquillatge– no pot esborrar el fet històric: l’actual Constitución Española es va fer en determinades condicions. I mentre no es derogui ni se substitueixi per una altra, aquell exemplar exposat a Europa diu la veritat i és bo que Europa la sàpiga.

Callar la veritat, hi torno, maquillar-la quan de fet es podria canviar, passar la pàgina perquè no es vegi l’escut però sense variar gens ni mica el text que es reprodueix tot seguit de l’escut, això sí que és trair la història i entabanar les noves generacions («noves generacions», mai més ben dit).

Defugir els conflictes

O bé: «En cas de dubte, no et barallis.»

Ja n’he parlat altres cops aquí mateix però ara no he sabut trobar a on. Ho explico amb un exemple. Posem per cas que dubtes si tornaràs a cal metge perquè la vegada anterior et sembla que es va equivocar, fins i tot greument, en no advertir-te dels efectes secundaris d’un tractament sobre els quals efectes sí que t’ha avisat un altre metge, no especialista –com si diguéssim el teu metge de capçalera–, quan li has explicat que t’havien receptat allò. Però no posaries la mà al foc sobre l’objectivitat absoluta dels fets tal com els recordes, perquè tu en saps menys que aquelles dues persones, i a més sempre has defensat que havies de refiar-te de la professionalitat de la gent del ram de què es tracti. Per això són especialistes de la seva àrea, com tu mateix ets especialista en el teu àmbit i et molesta que discuteixin els teus criteris els clients que sens dubte no en saben tant com tu (tot i que ací l’exemple de la salut potser ja no és tan bo perquè normalment, si no és en casos psicopatològics, qui en sol saber més de la pròpia salut és el pacient; però deixem-ho així, com a hipòtesi). I a més tal vegada no vas parar prou atenció al que et deia el primer metge, prou pena tenies amb el desconcert que sempre comporta el fet d’haver-te d’enfrontar a algú que saps que et dirà coses sàvies sobre tu que tu mateix potser no podràs entendre del tot.

Finalment, decideixes anar-hi, amb la idea clara que li diràs quatre fresques pel que recordes que et va dir. Si llavors rectifica o matisa o es disculpa o..., potser encara li demanaràs un altre consell i hi recuperaràs la confiança. Si no, li diràs adéu-siau i bon vent.

Hi vas, encetes la conversa amb inseguretat, comences a dir una mica allò que volies dir però sense parlar d’error sinó de manca d’entesa, que és menys agressiu, el metge dóna la volta a les teves paraules, o de primer t’ho sembla, fa palesa la seva molèstia per la intrusió de l’altre professional no especialista, i t’explica que ell no recorda exactament el que et va dir –t’agrada que ho reconegui– però que el metge no pot avisar tots els pacients de tots els efectes secundaris de tots els medicaments que recepta perquè això no seria gens pràctic i a més causaria en molts casos efectes perversos, en tots els pacients que tendissin a l’aprensió. I trobes que substancialment té raó, potser perquè pateixes el defecte que tenim molts, que ens fa més forat l’últim que parla quan no estem prou segurs de les coses de les quals es parla. (Suposo que per això a mi sempre em convencien l’Anguita o el Guti, quan em mirava per la tele les notícies polítiques, fa un munt d’anys.)

T’aixeques de la consulta sense haver resolt gaire res. Continues amb els teus problemes. Penses, però, que almenys has aconseguit no crear-ne un de nou, que és el que hauria passat si haguessis enviat a porgar fum aquell metge. Perquè n’hauries de cercar un altre i això encara seria més difícil.

No és això el que ha passat perquè no era un tema mèdic, però la història em serveix per explicar un esdeveniment que vaig viure ahir mateix. I com diu el llatinòrum, qui potest capere capiat.

Qüestions de llengua (43): Mapes de variants locals

Copio a la destapada, a cartes vistes, l’article «El mapa de les pilotilles», de Magí Camps, cap d’edició lingüística de La Vanguardia. Jo ja volia fer la ressenya de l’atles des de fa temps, i ara trobo que l’amic Camps m’ha fet la faena, amb molta més gràcia que la que hauria tingut jo si hagués reeixit a fer-la abans que ell. O sigui, plagio descaradament el seu article.

«Les mandonguilles tenen en català noms diversos, segons de quina banda se sigui. Així, a les Balears en diuen pilotes o pilotilles, al Rosselló són boles de picolat i a la resta són mandonguilles, amb alguna incursió de pilotes i pilotilles a Alacant [supose que Camps vol dir “la província”, cosa que als d’Elx i la rodalia no crec que agrade molt], al Segrià, a les Terres de l’Ebre... [Afegeixo que per la plana de Vic també he sentit pilotilles.]

»Així ho explica el Petit atles lingüístic del domini català (IEC) damunt el mapa 240 del volum II. Les pessigolles, tanmateix, segueixen el mapa polític: a Catalunya són pessigolles, amb unes cossigolles al Pallars, talment com a Mallorca; a la Franja, còssigues i cossegues; a Castelló, cossinogues; a València, cosquerelles, i a Alacant [tornem-hi], cosconelles (mapa 69, volum I).

»Fa 46 anys, el 1964, va començar un projecte ambiciós i de resultats de gran interès: l’Atles lingüístic del domini català. Amb 2.450 preguntes formulades en 190 poblacions catalanoparlants, incloent-hi l’Alguer, Joan Veny i Lídia Pons han anat dibuixant la distribució territorial de lèxic i fonètica sobre termes del cos humà, la casa, la fruita i la verdura, els animals domèstics... És a dir, vocables que siguin presents d’una forma viva a tot arreu, de manera que la comparació sigui verídica. El treball, que gairebé ha arribat a l’equador, ocuparà nou volums de dimensions respectables. El 2008 es va publicar el quart.

»Al costat d’aquesta obra acadèmica, el doctor Veny va publicant, a més a més, una versió resumida, el Petit atles..., de tipus didàctic. De moment, d’un total de nou llibres com a l’obra mare, se n’han publicat dos. El color sobre el territori ofereix una visió ràpida i nítida de la distribució de les veus. En el cas de mirall / espill, per exemple, la ratlla entre català oriental i occidental és ben palesa. Una cosa semblant passa amb agafar / agarrar, amb un pillar a les comarques de la Franja. En canvi, agulla / agulla d’estendre / pinça / gafa té una distribució variada. I les formals tisores queden en minoria clara davant el domini abassegador de les estisores.

»Les característiques geopolítiques de la Catalunya del Nord ofereixen resultats singulars: piquessa (destral), jupa (faldilla), calçons (calçotets), tricot (samarreta), buata (capsa), penjants (arracades)... que podrien parèixer influència del francès, però que segons confirma Veny tres quartes parts són occitanismes.

»L’atles fa de bon consultar i potser la seva millor aportació és que ajuda a rompre aquella presumpció d’autenticitat lingüística que, sense cap vergonya, alguns territoris s’atribueixen per damunt d’altres.»

(Magí Camps, La Vanguardia 11 gener 2010)

Fotografies antigues (7): Av. República Argentina - Bolívar, 1909

Vallcarca, circa 1909 (foto Delcampe)

Així és com es veia el tàlveg de Vallcarca fa cent anys, gairebé des del punt on ara tinc la finestra del despatx, o sigui des del vessant nord del turó del Putget (o Puget, o Putxet). (No pretenc fer el tifa dient que tinc el despatx a la falda del Putget: és un despatx compartit en què la meva peixera particular no arriba als 8 m quadrats [no en necessito més i així és més fàcil d’escalfar] i encara amb uns avantatges i unes condicions tan favorables com no hauria pogut trobar enlloc més de Barcelona.) A l’esquerra, el turó anomenat del Coll (la Creueta del Coll) i, a la dreta, el del Portell (on ara hi ha el parc Güell, un pèl més a la dreta de la fotografia).

Antiga seu de l’Ajuntament de Sant Gervasi, circa 1900

I a la segona foto veiem el mateix turó del Putget des de l’altra banda (des del sud), i, en primer pla, l’antic ajuntament de Sant Gervasi (em penso que l’edifici estava situat a on ara hi ha el carrer Rubinstein, entre S. Gervasi de Cassoles* i Teodora Lamadrid, davant del mercat de Sant Gervasi banda muntanya). A la part dreta de la fotografia s’entrelluca el traçat del capdamunt del carrer Balmes (aquest carrer ja es deia així des del 1863). La muntanya pelada del fons és la del Tibidabo.

I aquí haig d’afegir aquesta filmació extraordinària també de fa un segle, ja molt coneguda però que potser algú no ha vist encara. Al minut 4.40, fins al 5, el tramvia s’atura en el punt mateix de l’avinguda de la República Argentina que mostra la primera postal. La música no és l’original: està afegida l’any 2008, quan es va restaurar la pel·lícula.

*Potser no sabíeu que Cassoles pot venir de dues procedències: d’una bòbila de la zona (a les bòbiles es fabricaven casseroles, cassoles i altres atuells de terrissa) o del fet que allà hi havia antigament només unes quantes cases-soles (menys de deu cases fins al segle XVII, segons la tradició). L’escut de l’antic ajuntament tenia de sempre dues cassoles al costat dels llorers (per màrtirs) dels patrons Gervasi i Protasi, però en la darrera remodelació de l’escut, ja cap al final del segle XIX –va ser el cant del cigne, el darrer badall–, es van canviar les cassoles per dues cases, potser per donar més seriositat a les pretensions de supervivència autònoma. Els veïns de Sant Gervasi, en efecte, defensaren de valent fins a l’últim dia llur independència i no van acceptar mai l’agregació decidida l’any 1876 per la Diputación de Barcelona (o sigui, gent a sou del govern de Madrid) i feta efectiva vint-i-un anys més tard, el 1897, juntament amb la dels actuals “barris” de Sant Martí, Sant Andreu, Gràcia, Sarrià, Horta, Sants, Les Corts... I ja que hi som, potser ve a tomb recordar, per si algú encara no la sabia, que el famosíssim i tan ben considerat i mai no prou lloat per tothom Pla Cerdà també va ser imposat per Madrid contra l’opinió dels representants barcelonins. I això dol, encara que l’alternativa aleshores rebutjada no fos prou bona (cosa que no sabrem mai, diguin el que diguin els que en parlen, justament perquè no es va portar a terme). Ja sabeu que jo defenso el dret d’equivocar-se abans que el paternalisme espanyol, i això val per al que va passar fa 150 anys i per a hui mateix: el Cabanyal de València, i m’a que em sabria mal que l’ajuntament i la Generalitat valencians cometeren eixe desastre. Ara, que ens salve Madrid dels nostres dirigents democràticament escollits? Que Madrid puga rectificar les poques decisions que podem prendre més o menys autònomament? Açò sí que no, no entenc de cap manera que es defenga, preferisc l’error, defendre açò és donar-los en safata l’argument que volen sobre la nostra suposada immaduresa.

Perles (30): Autoboicot

«De vegades sembla que els enemics més perillosos de la llengua siguin els seus mateixos parlants, encaparrats a fer-se una mena d’autoboicot:

—Un pot de llenties, si us plau.
—Grande o pequeño?
—Dels grans.
—Un euro con diez.
—Gràcies.
—Venga, hasta luego.

»Una conversa així no tindria gaire d’estrany si no fos perquè qui parla català no el té com a llengua materna, i qui no el parla, sí. M’ha passat un parell de vegades, en dues botigues diferents, al centre de Tarragona: un nouvingut parla en català amb un dependent catalanoparlant, i no hi ha manera que el dependent li contesti en la mateixa llengua, malgrat que probablement li seria més fàcil perquè és, precisament, la seva llengua materna i habitual.»

Marina Massaguer Comes, El Singular Digital, 3 desembre 2009

L’estranya fascinació dels fars

«El cinema i la novel·la, sempre delerosos de paisatges extrems, han recalat sovint als fars, les torrasses de llum que s’alcen als litorals més abruptes per orientar els navegants. Jules Verne va inaugurar la saga el 1905 amb El far del final del món, i sembla que el malaltís Robert L. Stevenson va trobar la inspiració per escriure L’illa del tresor en un dels molts fars que va construir la seva família, en concret el de l’estuari del riu Forth, enfront de la localitat de North Berwick, a l’escarpada costa escocesa. En incursions més recents, també apareixen a La pell freda, d’Albert Sánchez Piñol, com a baluard on refugiar-se dels monstres caradegripau, i a La nena del far, de Jeanette Winterson, una deliciosa novel·la que reivindica el dret a ser diferent (es fa difícil oblidar el primer sopar de la nena òrfena a les entranyes de la llanterna: salsitxes i foscor).

»Una gruixuda pinzellada de llum. Un illot solitari. Un penya-segat inexpugnable on només se senten el rugit de l’onatge i els crits de les gavines. Encara que estiguin condemnats a la pràctica desaparició pels avanços de la tècnica, els fars continuen arrossegant un halo de romanticisme, potser fals, i exerceixen sobre nosaltres, terra endins, una estranya fascinació. Potser per l’aïllament del faroner enfront del món. Potser perquè representen un punt d’ancoratge en el seny: temps enrere, encara que el mariner disposés de sextants i de les estrelles al firmament per guiar-se durant la nit, la presència d’aquell feix de llum que escombrava les aigües una vegada i una altra el reconfortava, li indicava que la costa estava a prop i que no embogiria en la immensitat de l’oceà.

»El far com a símbol, com un lloc on poder agafar-se enmig del caos. Aquests són temps de guaites caiguts, són temps estranys en què naveguem sense referents ni timoner en aigües fosques, on floten a la deriva el canvi climàtic, el terrorisme erràtic, els estralls del capitalisme global… Seria desitjable que en aquesta dècada que ara estrenem aparegués almenys una tímida llum a l’horitzó, algun centelleig entre tanta incertesa.»

(Olga Merino, El Periódico de Catalunya, 8 gener 2010)

Gràcies, Olga.

Denúncia

Ha acabat la treva nadalenca i començo l’any fort.

Havent transcorregut gairebé quatre mesos sense que ni la farmàcia ni el col·legi no hagin dit re –i això ja diu bastant com funciona aquest món–, és el moment de posar totes les cartes damunt la taula i explicar quina farmàcia és: la de M. Lourdes Rúbies, de l’av. República Argentina 67, una mica més amunt de la cantonada amb Agramunt/Manacor. Si cap veí llegeix això, faria ben fet de prendre nota que la senyora Rúbies fa trampes amb els preus de les medecines. Jo no hi penso tornar mai més. Una cosa és equivocar-te i una altra estafar i fer-ho a consciència i no demanar disculpes i pretendre que no passi res. Doncs una cosa passa: ha perdut un client. Un bon client, ja que hi som, perquè jo hi feia gasto.

Ara vaig a la de la cantonada del carrer Velázquez, uns 200 metres més avall. O a la de davant de casa, si hi arribo a temps al vespre (perquè quan me’n vaig al matí encara no han obert i al migdia tanquen, i ben fet que fan).