divendres, 4 de juny de 2010

Els que s’esperen, els que fan esperar

Continuant la reflexió d’Eva Piquer de l’altre dia, afegeixo que també hi ha substancialment dues menes de persones: les que s’esperen i les que fan esperar. I és curiós el que m’ha semblat observar, que les segones solen tenir més èxit en les relacions socials –no sé si tant en les professionals–, perquè no els ve d’aquí arribar tard –ja ho tenen assumit– i llavors simplement demanen disculpes amb un somriure esclatant, si en demanen, o amb un riure per sota el nas –una actitud que de vegades et desarma però de vegades és la gota que et fa voler escanyar-les en aquell mateix moment–, de manera que per a elles comença la relació en positiu. Estan acostumats a fer esperar i no hi donen cap importància.

En canvi, les persones que esperen ja comencen sovint aquella trobada de mala jeia, l’enceten amb aquell punt negatiu inicial i almenys els primers minuts del tracte els han de dedicar a intentar oblidar que han estat vint minuts esperant aquell/a pocavergonya –aquell/a pocavergonya triomfant, per a més inri.

I ara em direu que això és enveja, i és clar que sí que ho és.