dimarts, 29 de juny de 2010

Me’n recordo

Ara això del «me’n recordo» diu que és moda.

El meu primer record sóc jo assegut en una trona, de cara a la finestra que dóna a la plaça Pep Ventura, oberta de bat a bat, veient com de tant en tant algú em mira i somriu o em diu alguna cosa tot passant pel carrer, i jo no somric ni contesto de cap manera perquè em fa mal la panxa. Som al 1960, tinc dos anys. La finestra és arran de carrer, a la planta baixa, que era la nostra (bé, «nostra»: de lloguer). Al damunt no sé si hi vivien ja els Baró o uns altres que hi havia hagut abans.

Aquella habitació, vaig saber després, era la que feia servir l’avi quan venia a passar uns dies amb nosaltres des que havia quedat vidu. I potser en altres moments la utilitzava qualque altre convidat. Després seria el «quarto de les nenes», però quan parlo del primer record les nenes no existien.

L’avi es va morir l’any 64 i segurament l’any anterior, o els dos últims, no devia venir perquè ja no estava prou fi o no era prou valent per viatjar. Però l’any abans del meu primer record, i segurament els dos o tres següents, venia l’avi uns dies i dormia en aquella habitació. Això ho recordo, com deia, d’un any o dos més tard, que l’avi, en aquella mateixa casa i a la porta d’aquella mateixa habitació, em demana si ja em trobo bé. Jo, com que no sé què dir-li perquè del mal de panxa en aquell moment no me’n recordo, li dic que sí.

Aquell any del primer record, doncs, l’avi es va haver d’instal·lar al passadís, o potser a la galeria que feia de menjador, perquè no hi havia més habitacions a banda de la dels pares, la dels nois i la de la Conxita.

* * *

L’avi Josep el recordo també feliç i atabalat en la que seria la seva penúltima vigília del dia de Reis, l’any 63 –es va morir just un any després, el 6 de gener del 1964–, amb els néts, a casa seva, que llavors ja era a casa la seva filla gran, i en recordo també com calia avisar-lo cada vegada quan tancàvem les portes del cotxe perquè no s’hi enganxés els dits.

I finalment el recordo de cos present en el mateix pis fosc del carrer de l’Argent, al menjador. Aquella imatge em va revenir amb força trenta-quatre anys després, que vaig veure també de cos present moltes vegades, i des d’una perspectiva similar, el seu fill, i em van semblar tots dos físicament la mateixa persona. Un dia el cos present serà el meu i tal vegada algú, en veure’m allà, veurà mon pare, i empentarem de nou la bola del món perquè faci una altra volta.

Recordo –continuo amb el comiat de l’avi, tres anys i mig més tard del primer flaix– la processó a peu rere el cotxe fúnebre –sense flors: havia dit que no en volia cap ni una, segons que ens va explicar el pare– des del carrer de l’Argent suposo que fins a Santa Maria, allà a tocar. D’aquella missa només recordo que es va llegir un text que, tal com jo el vaig entendre, deia que abans de morir-se la gent havia d’anar a la presó –suposo que devia ser Lluc 21, 12–, i allò em va espantar i vaig demanar a la mare si l’avi havia estat a la presó o no. Em va dir que li semblava que no. Recordo l’enterrament al mateix nínxol on descansava l’àvia Clara des de feia sis anys: àvia que, és clar, no havia conegut perquè quan es va morir l’avi jo tenia just sis anys. Però aquell dia sí que vaig poder veure la poca cosa que en quedava, pobreta. No em van espantar les restes, senzillament me’n va sorprendre l’esquifidesa.

* * *

Tornant enrere, el segon record meu és d’una gran vomitada –«ha descanviat no la pesseta, ha descanviat mil peles!», clamava la Conxita– després de beure’m a galet, cluc, cluc, una bona part d’una tassa de xocolata desfeta. «Ai, ai, ai, a veure si tornarem a allò», temia la mare. No hi vam tornar perquè no tenia res a veure una cosa amb l’altra, però no he pogut prendre mai més xocolata, si no és d’aquella amarganta –o sigui, la bona– i encara en bocinets menuts, molt poqueta quantitat.

De fet, ara que hi som –i vaig altra vegada al primer record–, llavors ja no tolerava els dolços –tot i que encara em devia venir de gust almenys la xocolata, pel que acabo d’explicar–, com tampoc no menjava poma ni altres astringents com el plàtan o el codony, que m’haurien anat tan bé, perquè tot això ho vomitava i a més no m’agradava, sobretot el plàtan no el podia sofrir. Pel que em va dir després la mare, només menjava arròs bullit, patata bullida, llimona i pastanaga. Pastanaga, pastanaga i pastanaga, suposo que per suplir l’altra fruita que no païa bé. La broma de la mare –«tu ja vas quedar ben tip de pastanaga, oi?»– va durar molts i molts anys, cada vegada que hi havia pastanaga a taula, també quan ja no vivia amb ells i de tant en tant hi anava. Ara, que consti que no tinc cap plet obert ni cap trauma amb la pastanaga: no ens avenim del tot, però en puc menjar i en menjo sense problemes.

* * *

Allò d’aquell estiu del primer record era una infecció intestinal, no se’n sabia el motiu, i anava de ventre tot el dia, més de vint vegades i trenta, segons em van explicar després. Completament deshidratat. Vaig estar a punt de fer l’ànec, diuen, però d’això no me’n recordo. Duia la panxa inflada «com els nens de Biafra», em van contar després –i n’hi ha alguna foto. La paraula «Biafra», durant uns quants anys, jo la relacionava sempre amb la meva panxa. Fins quatre o cinc anys després no vaig saber que Biafra era una regió de l’Àfrica, cap a l’oest de Nigèria. M’ho va explicar un dia el mestre, al qual em vaig atrevir a preguntar-ho perquè m’havia dit que li podia demanar qualsevol dubte que tingués. El mestre devia ser el Muro, però no ho sé segur. Potser va ser el capellà de l’escola, abans de la comunió. Si va ser mossèn Izard segur que es devia ficar prou content que aquella criatura li demanés per Biafra. Del mossèn només en recordo el nas afilat, els ulls sempre riallers i un detall simpàtic, les xiruques. I de la comunió, ara que hi som, recordo sols que em van obligar a posar-me en una mena de balcó –el balcó encara hi és, l’he vist fa poc–, al costat de l’església, per fer-me una foto, i les fotos llavors ja no em devien agradar gaire. Recordo també un quadre que em va regalar la tia Montserrat i que vam tenir penjat molts anys a la meva habitació –o sigui, al «quarto dels nois», del qual jo ja vaig ser digne de formar part després d’haver superat les vomitades i cagarines–, i recordo un rellotge amb corretja marró. De la cerimònia, que diuen que la gent pietosa la rememora tota la vida, jo no en recordo re, ni un flaix.

Torno a la panxa inflada «com un nen de Biafra». Quan vaig preguntar temps després a qui m’havia ofert confidencialitat què era Biafra i em va dir que era a Nigèria, a l’Àfrica, la informació em va semblar suficient. Allò de l’Àfrica ja sabia més o menys què era, perquè havia vist córrer pel carrer les guardioles amb cara de negritu i m’havien explicat que els diners eren «perquè els nens de l’Àfrica no passin fam». Llavors, però, encara vaig trigar uns anys més a saber què era Nigèria i a entendre per què la gent gran deia «Nigèria» o «Biafra» i no «Àfrica», si semblava que tothom estava d’acord en el nom d’«Àfrica».

* * *

Tanmateix només veig, d’aquell any de la primera imatge fugissera, la finestra oberta i jo sol mirant –amb poques ganes– la gent que passava, com si la finestra fos la tele. Llavors la televisió no existia, si no era en cases de molta categoria. Era, com he dit, el 1960 i a casa la televisió no va arribar fins al gener del 1968, per Reis. Me’n recordo perfectament perquè va ser el primer any que vam veure el Festival de Eurovisión, tot i que era a la nit, molt tard, i a més a més la mare es va enfadar perquè la Massiel duia una faldilla massa curta. Li vam dir que «les nenes» –les nostres, que ja havien arribat– encara la duien més curta, però la mare va dir que no era el mateix, que les nenes eren nenes i la Massiel era massa gran per portar la faldilla tan curta. No recordo si vam veure el final de la cançó, crec que sí. El pare només mirava la tele algun dia a l’hora del Telediario.

Llavors a mi no m’agradava gens el futbol i en canvi m’encantava Superagente 86, Bonanza, Viaje al fondo del mar i també Galas del sábado, o sigui, tot el que podíem veure el dissabte –els altres dies no hi havia tele–, i un cop l’any el Festival de Eurovisión, que jo encara anava a favor d’Espanya –no sabia res de l’afer Serrat, només llegia Enid Blyton, Tintín, Kasperle i el Cavall Fort–, almenys aquell any 68 i fins a l’any de Mocedades, que va ser el 1973. Entremig, però, els anys de Julio Iglesias i Jaime Morey ja no em va importar gens que no guanyessin. I amb Peret (1974), a banda que no em feia gens de gràcia tot i que fos català i tingués el meu mateix nom, jo ja havia fet el tomb culturalment i sobretot nacionalment.

Perquè el tomb definitiu el situo amb molta claredat el mes de març d’aquell any (1974), amb l’assassinat de Salvador Puig Antich i Heinz Chez per l’Estat espanyol, tot i que el rau-rau ja venia d'abans, sobretot del Judici de Burgos i de les sis penes de mort finalment commutades. Ja en parlaré un altre dia, de quan jo encara no sabia res, i em sentia emocionalment espanyol, i del tomb i de tot plegat.

Perquè tot això va ser mooolt després del primer record.

* * *

Avui és el meu sant, fa set anys que es va morir Katharine Hepburn i cada cop que recordo la Kate penso en la M.

(La imatge de dalt l’he treta d’aquí, però no sé si és original d’aquest lloc.)