dimarts, 25 de gener de 2011

Tòpics desemmascarats (5): «Els “ismes” són dolents»

N’estic cansat de sentir-ho: «Tots els “ismes” són sospitosos.» Suposo que volen dir que aquests misteriosos «ismes» són parcials o sectorials –sovint amb el sentit de sectaris–, com si l’acabament d’una paraula en -isme li afegís un deix de perversitat.

Però el fet cert és que el sufix -isme és un recurs absolutament innocent de la llengua i abasta molts terrenys. No sé si els que repeteixen el tòpic pensen només en ideologies i creuen que els que són partidaris de tal ideologia o de tal actitud definides amb una paraula acabada en -isme necessàriament rebutgen els que no són d’aquella corda.

Per demostrar que no és així, que el sufix -isme no inclou necessàriament cap ideologia perversa, n’hi ha prou amb pensar en l’altruisme, el pluralisme, el pactisme o l’ecumenisme.

Vegem què diu el diccionari sobre aquest -isme: «sufix, del llatí -ismus, que significa: 1 teoria, doctrina o corrent artístic. Ex.: optimisme, comunisme, romanticisme, budisme. 2 paraula o expressió provinent de. Ex.: castellanisme, llatinisme.»

O sigui, per una banda el diccionari (en aquest cas el GDLC, el d’Enciclopèdia; al diccionari del IEC no ho he trobat) pot haver induït, en l’accepció primera, a la idea que «els “ismes” són dolents», perquè el mot doctrina és com a mínim sospitós per als qui es vanten de no tenir doctrina (sense adonar-se que «no tenir doctrina» és la formulació d’una doctrina). Però per l’altra el diccionari és incomplet, perquè en cap de les dues accepcions no s’hi pot encabir, em sembla, ni atletisme ni altres disciplines esportives, o mots com periodisme, mecanisme o metabolisme. En qualsevol cas la segona accepció («paraula o expressió provinent de») desmenteix el tòpic que dèiem, que «els “ismes” són dolents».

(Que optimisme sigui una «teoria, doctrina o corrent artístic», com suggereix el diccionari citat, em penso que és molt discutible. No em sembla que la «disposició d’esperit consistent en una propensió a veure i a jutjar les coses sota l’aspecte més favorable» [accepció segona de optimisme al mateix GDLC] sigui ni cap teoria, ni cap doctrina ni cap corrent artístic. És simplement això, una disposició d’esperit, una actitud davant la vida que pot ser perfectament genètica, per dir-ho d’alguna manera, o anar variant de dia en dia segons els ritmes vitals o atmosfèrics.)

Tot seguit, apunto unes quantes paraules purament descriptives –són disciplines, termes, fenòmens o àmbits científics, o són actituds, o bé activitats, esports i aficions, o estris genèrics, o professions...– acabades en -isme que ens haurien de fer desemmascarar per sempre el tòpic segons el qual «els “ismes” són dolents»:

- optimisme, civisme, altruisme, heroisme, pacifisme, pactisme, pluralisme, ecologisme, ecumenisme, realisme, humanisme, humanitarisme, humorisme, idealisme, inconformisme, racionalisme, objectivisme, pragmatisme, protagonisme...

- atletisme, aeromodelisme, ciclisme i motociclisme, automobilisme, alpinisme, amateurisme, escafandrisme, excursionisme, olimpisme, socorrisme, paracaigudisme, piragüisme, sardanisme, modelisme, senderisme, submarinisme...

- col·leccionisme, concertisme, cultisme, dialectalisme, documentalisme, exotisme, grafisme, lirisme, neologisme, tecnicisme, paral·lelisme...

- ruralisme, metabolisme, eufemisme, magnetisme, funcionalisme, mecanisme, periodisme, pessebrisme, sincronisme...

Etcètera.

Perquè es vegi que l’assumpte –el tòpic– fa temps i temps que dura, ara que som a l’Any Maragall em ve de gust reproduir una frase sobre els «ismes», precisament, que Joan Maragall va escriure al Diari de Barcelona del 12 desembre 1901 (tradueixo del castellà; Maragall, tret d’una vintena d’articles en català publicats a Ilustració Catalana, reservava la seva llengua materna per a la poesia i la correspondència personal): «Els ismes, en general, representen un cúmul d’abnegacions individuals en favor d’una causa col·lectiva. Abnegacions més admirables per tal com les més absolutes i profundes solen ser les més inconscients.» El poeta de Sant Gervasi, doncs, es va deixar endur també pel tòpic.