divendres, 28 de gener de 2011

Independència sí, però com?

L’altre dia (25 gener 2011) Ferran Sáez escrivia a l’Avui:
«És evident que Catalunya pot arribar a ser un estat independent, com també és evident que jo puc arribar a ser el propietari d’un Ferrari Testarossa (vermell, evidentment) i aparcar-lo davant del meu palauet a la Toscana. No la nega ningú, aquesta possibilitat.

»Només m’agradaria saber com es faria realitat en les actuals circumstàncies, no d’una manera difusa, genèrica i abstracta.»

Malauradament, per una part té raó. Primer perquè el context internacional imprescindible per reeixir en una aventura com aquesta fins ara l’hem cuidat ben poc. N’hi ha prou de veure que ni tan sols eixim en l’agenda de la revista Time sobre els països que tenen aquest problema per resoldre, i sí que hi apareixen el Kurdistan, el Quebec, el País Basc, el Sàhara Occidental...

Sáez, malauradament, també té una part de raó perquè és relativament fàcil dir «voteu-me a mi, que proclamaré la independència», però no és tan fàcil posar-ho en pràctica avui, ara. Demaneu-ho als independentistes «purs» del grup mixt, un dels quals fins fa quatre dies era a CiU i un altre va defensar aferrissadament fins al penúltim dia els èxits del tripartit. De fet, el líder dels «purs» ja ha dit que d’aquí un parell de mesos, abans que hagi passat mig any des que és diputat, potser es presentarà a l’alcaldia de Barcelona.

A l’hora de la veritat, ja s’ha vist, els independentistes majoritàriament cal suposar que han votat CiU o que s’han quedat a casa. O potser alguns han tornat a votar un partit anomenat Esquerra, pretès hereu d’aquella històrica Esquerra Republicana de Catalunya que va encaterinar els nostres avis.

I és que els independentistes partidaris de fer-ho ara per damunt de qualsevol altra consideració no són –no som– tants. Per dos motius.

U, no som tants no perquè siguem relativament pocs els que participem en les consultes sobiranistes que es fan a Catalunya des de fa un any i mig. Les xifres d’aquestes consultes no són indicatives perquè les votacions són purament simbòliques i hi ha molta gent pràctica que no hi participa; és independentista fins al moll de l’os, però pensa que no serveixen per a res i que més aviat descoratgen. Aquesta opinió és respectable, sobretot perquè em sembla que és majoritària entre els independentistes si les xifres de participació són tan baixes com ho són en les ciutats grans: vol dir que hi ha molta gent que pensa això que acabo de descriure. (Aclareixo que per mi les consultes sí que fan servei, perquè creen cultura al voltant, desdramatitzen el fet de parlar sobre l’assumpte i de dir cadascú la seva de manera desacomplexada i sense que passi res de tràgic –com sí que podria passar si les consultes fossin de veritat. Si els barcelonins o els empadronats a Barcelona anessin a votar amb ganes el 10 d’abril –o abans, que també es pot fer–, encara que «no serveixi per a res», potser sí que aprofitaria per a alguna cosa també de cara enfora. Com a mínim perquè la revista Time o una altra, la pròxima vegada que parlin de l’assumpte, ens tinguin en compte.)

Dos, els sobiranistes d’avui i d’ara mateix no som tants no perquè no hi hagi molts independentistes, moltíssims, almenys dos milions i mig o tres, o més i tot –que hi som–, sinó perquè molta gent fa aquesta reflexió: «Sí, sóc independentista, estic convençut que la independència de Catalunya arreglaria molts dels nostres problemes, però miri, ara mateix haig de portar la canalla a l’escola, haig d’anar a la plaça, haig de trobar feina, haig de preparar el sopar, haig de reclamar la pensió, haig de... Qui m’ajudarà ara, avui, a fer totes aquestes coses que he de fer, mentre no arriba la independència?» I llavors aquesta immensa majoria d’independentistes, quan hi ha eleccions, va a les urnes i vota, entre les dues o tres o quatre opcions de sempre, la que li sembla que podrà fer més per ajudar-lo avui i ara en les seves tasques ordinàries.

Ara bé, també cal dir que els de CiU es repengen abusivament en aquests arguments, en allò del «trepitgem de peus a terra», i que no fan passes serioses en cap direcció clara, no es mouen ni a una banda ni a l’altra, com també va fer l’altre partit d’obediència estrictament catalana durant els anys que han durat els dos governs successius de PSC-PSOE, Esquerra i ICV-EUiA. I com que no es mouen, contribueixen a afermar el que hi ha fins ara. Tot això recorda una mica, amb perdó per l’exemple, els tecnòcrates del franquisme –Sardà Dexeus, López Rodó, Estapé, etc., entre els catalans que hi havia–, que van posar mitges soles al règim dictatorial perquè pogués tirar endavant quinze anys més, fins que allò es va tornar a col·lapsar, i encara gràcies que just llavors Franco es va morir de vell i el panorama va canviar una mica. Sort que hi va haver el fet biològic, doncs, que si no haurien eixit uns altres posttecnòcrates –els mateixos que van fer la transició, potser– que haurien tornat a engiponar els sabatots de la dictadura per fer-la cuejar uns quants lustres més. Però, acabada la dictadura, llavors ens van tornar a enredar amb un esquer que ja fa 35 anys que dura, el de «ara ja veureu com ho farem bé i us tindrem en compte», etcètera.

Però sense idealisme no hi ha progrés. Els avenços sempre els han aconseguit els que pretenien l’impossible. No aconseguien l’impossible, certament, però sí que feien que amb el seu crit impacient i el seu cop de puny damunt la taula s’avancés una miqueta més, i de vegades molt més. I ara que no em diguin que el concert o pacte que s’han empescat és un cop de puny damunt la taula, perquè això ja no ens ho creiem. Jo no conec ningú que hagi votat CiU pel tema del pacte econòmic: tothom que conec que diu que els ha votat ho ha fet per les qüestions que deia abans: feina, escola, seguretat ciutadana, pensions... economia domèstica d’avui i d’ara, no pas promeses vagues de futur sobre «condicionar el govern de Madrid» i aquestes històries.

O sigui, si no avancem realment per la via del sobiranisme, si no anem més enllà del peix al cove que fins ara ha practicat sempre CiU –l’anomenat pacte econòmic, hi torno, també és un plat de peix– igual com els dos darrers experiments governamentals, la causa, la culpa, serà nostra, dels nostres polítics, de tothom.

Sigui com sigui, tots i totes podem ajudar en el terreny del reconeixement internacional de Catalunya. Tant de bo hi hagi cada cop més gent engrescada a fer, de franc, la tasca fosca de mantenir encesa la flama a l’exterior. Ja ho fan el Col·lectiu Emma i uns quants més. Aquesta és la via, ara com ara, fins que els polítics decideixin fer un pas endavant en aquesta direcció sense esperar que la cosa estigui «més madura» –mentre no fan res perquè maduri.

Perquè la veritat és que, en democràcia, els polítics ens fan falta.

(Ara que hi som, Jordi Pujol podria tenir un paper a fer en el context exterior, perquè parla idiomes i coneix gent. S’hi veu amb cor? S’hi posarà? O només ha parlat per parlar i ha dit el que ha dit perquè ara el que pugui dir ja no compta ni impressiona ni fa cossigolles a ningú?)

Un cop més, doncs, no tinc solucions, només preguntes.