dissabte, 12 de febrer del 2011

Final d’etapa a Euskadi

T’omple de joia, és clar, que el món abertzale ficat fins ara en vies violentes hagi acordat abandonar-les, tot i que per la part espanyola no hi hagi hagut compromisos públics de deixar enrere el joc brut i també violent amb què sovint han combatut els crims dels primers. No hi ha «guerres justes», ni dels uns ni dels altres, i per tant aquesta tampoc ho era.

El que et sap una mica de greu –per ells– és que aquesta part del món abertzale, pel que s’ha reflectit de cara enfora, ha arribat a la conclusió inevitable no com a resultat d’un procés intern de reflexió i autoconvenciment, sinó empès més aviat per la impossibilitat física de continuar practicant tàctiques guerrilleres que sempre han sigut salvatges, truculentes i prehistòriques. Han topat de cara amb el segle XXI i amb les tecnologies i estratègies de seguretat transfrontereres amb què compten actualment les policies oficials del món que anomenem civilitzat. Amb tot el que comporten aquestes tecnologies i estratègies, ja que hi som, de manca de llibertat i d’intimitat per a tota tota la ciutadania, la immensa majoria de la qual és i era innocent.

No cal dir que si la criatura rebeca i bàrbara que no acabava de creure mai al final ho fa, ni que sigui a còpia de garrotades i trompades –garrotades i trompades que li havies dit que es podia estalviar... i ens podia haver estalviat–, igualment te n’alegres.

Aviat haurà de començar l’etapa de l’estira-i-arronsa del poder espanyol davant la majoria sobiranista basca. A Madrid tenen por que el conflicte entri dins la via civilitzada, perquè llavors només comptarà la força dels vots i la dels calés,* calés que allà a Gasteiz tenen controlats, no com nosaltres que els hem de reclamar cada quinze dies (ens els deuen i no ens els tornen!). És per això que els partits espanyols trigaran tot el que puguin a reconèixer que les coses han canviat.


*Qüestió de llengua. Per què calés i no calers? Bé diem calerons i calerets, no? Segurament ho fem per mimesi amb dinerons i dinerets, però és així. Doncs si fem les derivacions d’aquesta manera, em sembla que hauríem d’escriure calers. Ja sé que calés ve de calé, i calé del gitano caló ‘moneda negra’ (ennegrida per l’ús). Però em sembla evident que en català el mot ha evolucionat, l’hem fet nostre i ha adquirit vida pròpia, ha construït derivacions com les que deia, exclusivament amb r. I doncs? Algú em pot explicar per què encara escrivim calés?