dimecres, 16 de febrer de 2011

Perles (65): Notícies de rècord

«No hi ha setmana en què no s’hagi produït en alguna part del món un terratrèmol, un tsunami, unes inundacions, un incendi, l’enfonsament d’una mina, el trencament d’una presa, una revolta, una guerra civil o moltíssimes altres desgràcies, naturals o no, que no siguin presentades com “la més gran de la història”, “la més forta dels darrers cinquanta anys”, “la més greu de les que hi ha hagut en aquest país”, “la que ha fet més víctimes”, com si la notícia no fos prou important si no comportés implícitament una marca màxima, computable en morts, llars destruïdes, hectàrees arrasades o qualsevol altra mesura. Fins i tot la meteorologia, de menys transcendència, per no parlar del futbol o la loteria, es troba sotmesa cada dia en aquesta mena de competicions. Si les temperatures pugen o baixen d’una manera significativa, els diaris i els telenotícies no deixaran passar l’oportunitat de recordar-nos que són “les més altes” o “les més baixes” del segle o del temps que sigui. La cosa del futbol o de la loteria encara és més ridícula: “Des del 1945 ningú no havia marcat un gol d’esperó al minut u del partit” o “no havia sortit un número tan baix com a segon premi des del 1891”. El fet que la informació sigui fàcil de transmetre, unit al fet que els ordinadors emmagatzemin dades tan minúscules com extenuants, ha aconseguit que visquem en un clima de frustració permanent si el que passa no satisfà les expectatives, cap amunt o cap avall, i no dóna lloc a estadístiques que no sempre són fàcils d’interpretar.»

Andrés Trapiello, Magazine, 6 febrer 2011

* * *

Afegitó del 19 febrer 2011. Per completar la idea des d’un altre punt de vista –però dins de la mateixa temàtica, que és la d’allò que se sol anomenar «sensacionalisme»–, unes reflexions de Josep M. Espinàs:

«D'un temps ençà m’adono que el més es va imposant. El paisatge més bonic, la cançó més suggestiva. Costa entendre que qualsevol resposta –tal com està formulada la pregunta– és absolutament arbitrària. Perquè el més depèn de cada u. No existeix el paisatge més bonic per a tothom. ¿És més bonic el camp de Tarragona que la vall d’Àneu? ¿Amb quins criteris podem jutjar una pel·lícula? Amb molts, i molts diversos.

»El lector pot dir-me: d’acord, però la pregunta vol dir quin és el paisatge o el llibre més interessant per a vostè. És una observació molt vàlida, però el problema continua sense resoldre’s. Perquè encara que la valoració sigui subjectiva, la tria el més em resulta impossible. ¿Com puc comparar un personatge trobat al Somontano amb un altre amb qui vaig parlar a Múrcia? ¡Quines converses tan diferents!

»Sincerament, no puc dir si ha estat més atractiu, per a mi, el paisatge erm de les terres de Sòria o la Costa da Morte gallega. O, per contra, els carrers atapeïts de gent festiva a Ermua. La meva resistència a proclamar el més s’explica, probablement, per la meva incapacitat de dictar sentència sobre realitats que són, en bloc, incomparables.

»Ja sé que la gent acostuma a esperar una declaració rotunda. Però jo sóc poques vegades partidari de la rotunditat. Recordo perfectament la història d’uns estudiants anglesos –ara no puc concretar de quin col·legi, però devia ser distingit– que van decidir unànimement que l’autor “més avorrit de totes les èpoques” era Charles Dickens.

»¿Ho van decidir per esnobisme o per provocar? Perquè Dickens és, per a molts lectors, un autor entretingut i sovint divertit. Sí, el més té un punt de provocació; i sovint, un aire orgullós de proclamació de la veritat. Hi ha artistes i escriptors que fan saber: “L’obra que ara estic fent serà la més...” El que sigui, però la més.

»No estaria malament ser prudents i limitar el judici d’el més a allò que és comprovable: aquest llibre és més llarg que aquell [...]»

(extractat d’El Periódico, 19 febrer 2011)