–De cap manera, pare. Això és un costum frívol. No hi ha cap prova que bufar les espelmes d’un pastís com aquest augmenti les probabilitats que un desig es converteixi en realitat.
–Ja ho entenc... Bé, per sort, t’hem comprat uns regals.
–No, pare. La sort no ha influït a l’hora de comprar els regals. No n’hi ha, de sort. Pensar d’aquesta manera palesa un pensament feble.
–Déu meu!
–Sisplau, pare, no diguis això. Saps perfectament que la deïtat que invoques no existeix.»
»Hi ha una cosa que em fa posar els cabells de punta: pensar que el meu fill de vuit anys esdevingui una mena de mini-Dawkins pedant i sense sentit de l’humor.»
Michael Deacon, The Telegraph, Londres, 29 juny 2009. Deacon, crític de televisió del diari, es defineix com a ateu.
L’afirmació que no tenir doctrina era la formulació d’una doctrina es demostra amb aquesta mena d’exemples. I rescato la perla perquè un lector d’aquest bloc havia negat, molt amablement, que la meva afirmació fos certa.
