«ETIM. No tinc notícia que se n’hagi escrit res que puguem prendre gaire seriosament. Jo hi he cavil·lat molts anys, i encara estic en un dilema. ¿Aràbic o pre-romà?
»Que sigui aràbic un nom que comença en Al-, d’un poble de l’Alt Camp, i ja en massís de les muntanyes de Prades i Siurana, és una presumpció ben natural. [...]
»Que vingui d’un nom pre-romà ens ho fa pensar en primer lloc el parònim aragonès Alcubierre dels Monegres. [...]
»En fi, d’altra banda, hi ha pistes que s’obren per la banda indoeuropea, o més amplament europea. [...]
»Tampoc hem de silenciar alguna possibilitat merament romàntica. L’Alcovera és una significada partida del terme de Montesa, la gran vall valenciana on s’han fet tantes troballes pre-aràbigues i fins pre-romanes. [...]
»El que cal desmentir sense titubeig és [l’etimologia] de l’Alcover-Moll, heretada sens dubte per En Moll de la primera edició de l’obra, quan hi manava el tro de veu de “l’home de combat”, mestre seu –inspirada en el desig de posar el bo d’Antoni Maria Alcover com el cap suprem de tothom! Posem el ninot de cap per avall, i el cognom del mestre anirà al cap de l’article; i així un adulador li suggerí que el seu nom significava “el pesador” (com donant a entendre ‘sospesador, assenyat director’) [...]»
En resum, Coromines en estat pur. I un tast de quins fums gastaven aquella llei de lingüistes que van estructurar la nostra llengua a cavall dels segles XIX i XX.
(Antoni M. Alcover va néixer a Manacor el 2 de febrer de 1862.)
