dimecres, 27 de març de 2013

El que podria fer el papa Francesc i el que no farà

El Judici final, de Miquel Àngel
Com que m’han cridat l’atenció les expectatives creades sobre les reformes que podria fer el papa Francesc, se m’ha acudit fer una llista de coses que podria fer que espantarien molta gent de determinats àmbits, i de coses que segur que no farà encara que hi hagi molta gent, catòlics inclosos, que les desitgin i que esperin ara com ara amb delit que canviïn.

El que dic és la meva percepció com a catòlic de base, el que em sembla que pot passar o no pot passar, no parlo del que m’agradaria a mi que passés o que no passés. Vull deixar molt i molt clara aquesta precisió prèvia.


A. El que podria fer

Per exemple, decisions que podria prendre el papa Francesc:

1. Podria manar que s’enderroqués l’església del Vaticà i els palaus que l’envolten, i fer-hi una església més senzilla i una residència papal modesta. Podria fins i tot vendre a la ciutat de Roma els terrenys del Vaticà i fer-se llogater dels locals que li calguessin per als usos imprescindibles d’una entitat d’abast mundial amb fins no lucratius. Evidentment, en aquesta reforma dono per descomptat que el banc del Vaticà i les seves inversions i dipòsits desapareixerien. Francesc, sense poder econòmic, podria buscar així conservar o fins i tot acréixer la influència moral i ètica catòliques arreu del món. Els elements valuosos i mòbils que es poguessin vendre de totes aquelles baluernes es podrien subhastar o, si fossin útils en algun indret, enviar-los a aquell lloc. Els elements immobles –com ara la capella sixtina i similars– podrien passar a mans públiques després d’una negociació adequada que en garantís la conservació. El mateix es podria fer amb altres esglésies de Roma i d’arreu del món.

2. El Vaticà podria renunciar a la condició d’estat i actuar a partir d’ara com a entitat privada.

3. Francesc podria permetre que els candidats al sacerdoci fossin casats i també podria dispensar del celibat als capellans que es van comprometre a viure’l en el seu moment.

4. Podria donar a les dones, sense preferències ni discriminacions per raó de sexe, càrrecs de la màxima importància dins l’Església, incloent-hi la secretaria d’estat o número dos del Vaticà –en el cas que no s’hagués portat a la pràctica el que dic en el n. 2– o altres responsabilitats similars: caps de departaments, portaveus, representants plenipotenciaris davant altres institucions de qualsevol índole, etc. (vegeu, tanmateix, el n. 3 de l’apartat B).

5. Podria establir un règim no sols de tolerància sino d’acolliment als homosexuals, de tal manera que se sentissin estimats i respectats i considerats més que ara cristians de fet (però atenció al que dic en el punt 4 de l’apartat B).

6. Podria excomunicar –expulsar de manera solemne i immediata de l’Església– els catòlics, clergues o laics, que delinquissin de manera provada o pública en aspectes com la pederàstia, l’abús i l’ostentació de poder –especialment en situacions de penúria general–, l’explotació clamorosa de treballadors, els maltractes greus de gènere o de menors i altres delictes similars, dels que se n’ha dit sempre que «clamen al cel».


B. Coses que no farà

En canvi, hi ha coses que força gent desitja i semblen més fàcils de portar a la pràctica que les de l’apartat A –perquè bastaria un simple decret per tirar-les endavant– i que jo crec que no es faran. Parlo, hi insisteixo, segons la meva percepció. La raó és que l’Església catòlica romana considera aquests temes fundacionals, preceptes dels temps de Jesús de Natzaret (segle I), i que des de llavors, tant amb les autoritats catòliques més modernes com amb les més impresentables i corruptes, no els ha tocat mai ningú, encara que per força moltes vegades al llarg dels segles hagin estat al damunt de la taula del pontífex romà, igual com ara.

Entre les qüestions més populars i actualment més debatudes que crec que no tocarà perquè són tabús hi ha aquestes:

1. No permetrà l’avortament deliberat ni tan sols en casos extrems. Continuarà sent considerat un pecat gros i un atemptat contra una persona humana –encara que les mides de l’embrió o preembrió només es pugin comptar en micres–, sigui quin sigui el motiu que ha provocat aquella concepció. Potser donarà més facilitats per perdonar els avortaments a posteriori, però no els tolerarà a priori.

2. No permetrà tampoc les píndoles anticonceptives o, més ben dit, les que encara que sigui de manera secundària puguin provocar la no-viabilitat de l’òvul fecundat.

3. A les dones –parlo sempre de l’Església considerada estrictament catòlica, la que depèn del papa de Roma– no les deixarà ser capellanes i, per tant, no podran ser bisbes ni papes. Encara més: l’Església catòlica romana em penso que, en el cas que algun bisbe catòlic o fins i tot el mateix papa ordenés com a capellana o bisbe una dona, excomunicaria immediatament tant l’ordenant com l’ordenada. I si fos el papa qui ho hagués fet, també seria desposseït ipso facto del seu càrrec i excomunicat, encara que això provoqués un cisma. Crec que l’Església catòlica romana mantindrà igualment la posició que les capellanes i bisbes d’altres confessions religioses cristianes no són ni capellanes ni bisbes, i no les reconeixerà mai com a tals.

4. No tolerarà el matrimoni catòlic entre homosexuals, ni reconeixerà com a vàlid el matrimoni contret civilment entre dues lesbianes o dos gais, ni aprovarà les relacions sexuals d’ells amb ells o d’elles amb elles (malgrat el que dic en el primer apartat, núm. 5).

Em sembla ben clar que tampoc farà canvis en els dogmes més coneguts de l’Església catòlica: la trinitat, la divinitat de Jesucrist, la resurrecció, etc. Però aquestes qüestions, em fa l’efecte, no són coses que preocupin gaire a la gent de la nostra generació. O s’hi creu o no s’hi creu, però no són assumptes que es discuteixin al carrer, com si diguéssim.

Encara vaig més enllà, i me la jugo: la meva percepció sobre el tema és que, com acabo de suggerir al número 3, si el papa Francesc canviés algun d’aquests punts de l’apartat B seria immediatament comminat a dimitir per un grup important de cardenals i, si no els fes cas, aquests cardenals convocarien un conclave per elegir un nou papa, encara que això comportés –que ho comportaria, evidentment–, un cisma a l’Església catòlica romana: hi hauria dos papes –dos papes i, ara mateix, dos papes i un expapa. Crec que per a un grup important de cardenals, jo diria que fins i tot la majoria, aquests temes de l’apartat B serien la gota que faria vessar el got.

Sense menystenir, evidentment, els que s’oposarien amb totes les forces als canvis de l’apartat A. Però no crec que aquests opositors de l’apartat A arribessin a plantejar un conclave paraŀlel com el que estic bastant segur que sí que plantejarien els opositors de l’apartat B. De fet, segons alguns experts, aquesta possibilitat ja es va estudiar com a hipòtesi de treball l’any 1968, en època de Montini (Pau VI), quan aquest papa treballava en l’elaboració de la famosa Humanae vitae.

Paradoxal tot plegat, oi? O no?

Doncs fins aquí les profecies del vigilant.