dimarts, 12 de març de 2013

Papa de Roma: hi ha sorpreses


Em diu algú que, com a catòlic*, hauria de pronunciar-me sobre això del papa** que comença avui.

Clar i net, anant enrere: Ratzinger em semblava la pitjor opció –jo llavors no el podia veure– i la menys probable de totes les que es pronosticaven l’any 2005. Per exemple, respecte a la probabilitat de la seva elecció: era l’únic cardenal dels que votaven*** que no l’havia nomenat Wojtyła (Joan Pau II) sinó Montini (Pau VI).

Benet XVI, però, m’ha sorprès, perquè per mi ha fet sobretot tres coses interessants com a papa, sense comptar determinades reflexions sobre la religió i la laïcitat que també m’han fet rumiar:
1) Començar a posar fi en els àmbits eclesiàstics als crims de pederàstia, i despatxar la majoria dels seus còmplices. Hi ha gent, ara que hi som, que parla de «l’escàndol de la pederàstia», però aquesta denominació fa curt, és interna. No són «escàndols» i prou: parlem de crims, de delictes molt greus comesos amb la complicitat de l’autoritat religiosa. Són crims que des del primer dia s’haurien d’haver denunciat a la policia dels països corresponents, i en canvi van ser amagats.

2) Plegar de la manera com ho ha fet, trencant motlles i sense preocupar-se del precedent que crea ni per tant de les pressions psicològiques que aquest fet pot comportar als seus successors. Ha provocat, doncs, el primer conclave**** de la història moderna sense que el papa s’hagi mort.

3) Des del nostre punt de vista, com a país, venir a inaugurar la Sagrada Família i parlar allà en català. Ha parlat en català només quan ha vingut aquí, certament, però les televisions i ràdios de tot el món se’n van fer ressò d’una manera com no s’hauria pogut aconseguir amb cap més mitjà ni altaveu. Va contribuir, doncs, a enlairar internacionalment dues realitats catalanes, patrimoni i llengua, passant pel damunt dels interessos de determinats senyors de per allà a ponent.

O sigui, ara pot tornar a passar el mateix: que qui menys t’esperes sigui l’elegit i que faci coses interessants o prengui decisions inesperades.

(Afegitó 14 març. He eliminat d’aquí una cosa absurda –ja deia jo mateix que era absurda– sobre qui podria ser el pròxim papa i tal. Vaig caure en la temptació de fer especulacions ximpletes, com les que feien fins ahir tots els mitjans de comunicació.)

-----

* Confessió: catòlic sí, però la meva fe religiosa no depèn de papes ni de bisbes ni de capellans. Depèn del fet que estic bastant convençut que Jesús de Natzaret va existir, que el que narren els evangelis és globalment cert des del començament fins al misteriós final –o sigui, que són textos que expliquen uns fets que de manera substancial van succeir d’aquella manera–, i que aquesta narració, encara que no sigui exactament històrica tal com avui entenem la història, m’interpeŀla avui, vint-i-un segles després.

** He conegut els papes Pacelli (1939-1958), Roncalli (1958-1963), Montini (1963-1978), Luciani el breu (1978), l’incombustible Wojtyła (1978-2005) –sobre la mort espectacular del qual vaig escriure aquí– i el pànzer bavarès Ratzinger (2005-2013). «He conegut» és una manera de dir-ho, perquè els dos primers no els vaig conèixer, jo ja existia però no era conscient ni de qui era jo mateix. Però sí que he vist amb els meus ulls Montini –l’única vegada a la vida que he estat a Roma, ara fa exactament 39 anys–, Wojtyła –al Camp Nou, moll com un ànec– i Ratzinger. Aquest el vaig veure com passava pel carrer Diputació de Barcelona, en un tram on gairebé només hi érem nosaltres i un fotimer de mossos d’esquadra que ens afitoraven suposo que per assegurar-se que no llençaríem res lleig al papamòbil quan passés –no vam fer-ho. No sabria dir res de cadascun d’ells que no s’hagi dit ja, i com que m’agrada dir coses originals (hehe) callo.

*** Respecte als votants del conclave, tampoc no ens hauríem d’escandalitzar pel fet que n’hi hagi alguns que estan implicats, no se sap encara fins a quin punt, en escàndols sexuals i altres. Això passa en totes les eleccions, també en les més democràtiques –les del papa no ho són, disculpes per l’obvietat. Doncs, tret del cas que t’hagin inhabilitat per a tot, incloent-hi la participació en eleccions –cosa que no sé si passa en cap estat de dret–, en qualsevol votació hi poden prendre part també els criminals més fastigosos si formen part del que s’anomena coŀlegi electoral –el cens. No prejutjo cap cardenal en concret, però ara sabem, si no ho sabíem, que alguns han hagut de dimitir –i altres que havien de dimitir no ho han fet–, amb la qual cosa s’ha acabat la innocència del personal respecte a tot el coŀlectiu, una ingenuïtat que ha durat segles... i que malgrat tot no impedeix als catòlics continuar creient en les coses bàsiques de la fe, per allò que deia que no s’ha de creure ni en bisbes ni capellans ni cardenals ni papes.

**** Avís a catalans orientals: es pronuncia /kunclávə/: la o és u, cla és la síŀlaba tònica i la e és neutra.


(La imatge és presa de Zazzle)