dimecres, 20 de març de 2013

Perles (115): Fets puntuals

D’un quant temps ençà la paraula puntual és molt i molt pronunciada pels mitjans de comunicació i, cada vegada més, és a la boca dels polítics i dels responsables de l’ordre.

Cada notícia de fet delictiu: robatori a particulars i, àdhuc, a patrimoni cultural, històric i artístic, atac a persones indefenses, atracament amb violència, baralles de carrer, encalçament escolar, troballes d’estupefaents, estafes, crims, violència de gènere... cada un d’aquests fets és un fet puntual (diuen).

D’antuvi, la puntualitat era una virtut, ara és un amagatall de la realitat. Suposadament, qui fa ús d’aquesta paraula no ha sofert cap d’aquestes nafres socials; però... tant de coŀlectiu d’actes amb la firma de delinqüència no deixa de ser (encara) un cas aïllat?

Sempre hi ha hagut cafres, bandolers, lladres i lladregots, però en altres temps eren perseguits, empresonats, i ara, en canvi, sembla que siguin herois, valents i, fins i tot, gaudeixen de privilegis i les mateixes autoritats els donen ales perquè siguin dignes d’admiració.

Podríem deixar de ser una mica menys puntuals, ser més clars amb la realitat, i a qui calgui –i suposant que és la seva feina i cobra per això– li demano responsabilitat envers la ciutadania: transparència, veritat i honradesa. Polítics i premsa farien un bon servei (aquell servei a què estan cridats).

(Josep-Enric Peris Vidal, Diari de Tarragona, 4 març 2013)