Hi ha un mal potser encara més gros rere aquest afer pervers de les tres nenes/noies segrestades a Cleveland durant tants anys. Això sol, esclar, ja és prou esfereïdor i tràgic, ja et revolta per dins i t’entristeix i et fa abraçar amb llàgrimes, des de lluny, aquestes noies durant tant de temps anorreades. Però llavors t’atures un moment i penses que hi deu haver (moltes?) altres nenes –o nois, però la majoria són noies–, ara mateix, en les mateixes condicions que com han estat la Gina, l’Amanda i la Michelle tots aquests anys.
I penses també, encara més esgarrifat, el que el seu rescat comporta: molts pares d’arreu del món que havien perdut filles de manera misteriosa i que potser ja les havien enterrat interiorment, ara les tornaran a imaginar desenterrades i, encara pitjor, captives.
Si ets mare, pare, i has perdut per sempre més una filla, segur que al cap dels anys et trobes millor, és una manera de dir-ho, que no si no saps on pot parar, qui la deu tenir, en quines condicions. Si t’has fet a la idea que és morta tens una grandíssima pena, però alhora et consoles: ja no patirà més.
Aquest final feliç de tres segrestos de deu anys n’enceta milers que fins ara estaven amagats, desats a l’armari dels records.
Una boníssima notícia és alhora una malíssima notícia.
Quin desànim, que fort.
