Per saber corregir bé calen quatre coses:
1. Saber escriure.
2. Entendre el discurs.
3. Ser competent lingüísticament.
4. Ser una formiga.
«Procés de pensament mitjançant el qual hom arriba a conèixer quelcom a través del raonament, tot encadenant diverses idees d’una forma ordenada.»
Enciclopèdia Catalana, Gran diccionari
de la llengua catalana, s.v. discurs
«Un discurs és, bàsicament, un conjunt d’idees, valors, opinions que s’articulen en pràctiques lingüístiques des de certes posicions institucionals, que està situat històricament i que construeix un objecte d’una determinada manera.»
Luz M. Martínez i Cristina Pallí,«Naturalesa i organització de les actituds»,a Introducció a la psicologia social,UOC, Barcelona 2007
Precisament per això hem de corregir aquells textos: perquè no són prou bons, perquè no estan ben escrits.
Per tant, t’has de ficar dins la pell de qui ha escrit allò –cosa que no vol dir necessàriament que ho comparteixis, és clar–, i comprendre el que vol dir, i escriure-ho de la manera com ho hauria fet aquella mateixa persona si sabés escriure tan bé com tu. Ha de quedar contenta del que has fet, no ferida ni humiliada. És per això que cal entendre-la, a fi que, en repassar la feina que li has fet, digui: «Exacte!, és ben bé aixó!!»
(Però és veritat: de vegades et renya justament perquè has mirat de «comprensibilitzar» un embull i no li ha agradat la proposta. S’estima més com estava abans. Fins i tot pot ser, algun cop, que tingui raó: allò era una embrolla, però en intentar desembrollar-la has produït un altre embull o bé has modificat alguna cosa que per a aquella persona era important. És per això que per corregir bé cal també molta paciència i no esperar que ens felicitaran encara que tot estigui bé excepte una coseta. Al qui et fa l’encàrrec aquella coseta li pot semblar el nucli del seu treball. I ens paga perquè li ho arreglem TOT bé.)
I per tant cal fer la correcció tocant el menys possible l’original o tocant-lo sense que gairebé es noti. Tret del cas que qui ens ha encarregat la feina hagi donat carta blanca perquè fem el que vulguem i fins i tot per reescriure aquell text. Que llavors hem de tenir tota la seguretat que serem capaços de fer-ho amb competència, que coneixem prou aquella matèria i que sabrem, efectivament, fer-ho amb perfecció.
I si després de donar-hi moltes voltes tenim dubtes sobre un punt concret, l’expliquem en full a part o en comentari al marge –si ens consta que qui ha de rebre el treball sap què és un comentari al marge– i raonem el motiu pel qual hem pres una decisió o una altra.
Perquè, amb dubtes o no, cal prendre la decisió –una decisió que, no cal dir-ho, ha de ser coherent amb el conjunt, amb el discurs–, cal deixar allò preparat per si aquella persona ni tan sols es mira les nostres observacions: s’ha de poder publicar tal com raja, tal com li arriba per correu des del nostre escriptori. Si hem interpretat malament el que era objecte de dubte la responsabilitat serà de qui ens ha encarregat aquella feina, per no haver-se mirat el que li vam dir en aquelles observacions que incloíem al correu o al document mateix, i no nostra.
Per tot plegat de vegades també caldrà, en aquest punt del procés, ser humils i saber passar la feina, o suggerir que se li passi, a una altra persona, coŀlega o no, que pensem que ho podrà fer més bé, perquè és més competent que nosaltres en aquell camp. O bé repartir-nos-la, combinar experteses. O almenys consultar-li els dubtes. Corregir bé també vol dir conèixer gent que sap corregir millor que nosaltres, o que és especialista en un terreny determinat, i no ser egoistes, no deixar-se endur per la temeritat o per una suficiència imprudent.
Una cosa important: és imprescindible, per entendre molts discursos, que estiguem al cas del que passa al món: no sols sobre l’àmbit al qual pertany aquell text que corregim –que això és inexcusable–, sinó en general. Hem de llegir algun diari de manera metòdica, hem de llegir publicacions d’actualitat –que tot això, de moment, es pot trobar de franc a internet–, hem de tenir interès per les coses que passen, ens ha de sonar, d’alguna manera, tot el que és motiu de conversa de la gent culta del nostre àmbit. Hem de saber on trobar sigles i noms propis per poder escriure’ls bé. En resum, ser professional competent en aquesta feina no encaixa amb allò que se’n diu «saviesa despistada».
Per acabar, un cop entès el discurs entra en joc un complement imprescindible d’aquesta comprensió, que és saber bolcar-la i reflectir-la al text emprant els elements que té la llengua per reproduir amb fidelitat gràfica qualsevol mena de contingut i tota classe de matisos. En resum, que a qui hagi de llegir allò la puntuació l’ajudi a entendre-ho bé, especialment si el discurs és –o era fins que hi hem intervingut nosaltres– envitricollat o més complex del compte. Això vol dir que hem de conèixer molt bé totes les possibilitats que ens ofereix la sintaxi i l’ortotipografia del nostre idioma.
Continua.
