dilluns, 7 de gener de 2013

Corregir textos (3): ser competent lingüísticament

Ve d’aquí.

Per saber corregir bé calen quatre coses:

1. Saber escriure.
2. Entendre el discurs.
3. Ser competent lingüísticament.
4. Ser una formiga.

La tercera condició per saber corregir bé és conèixer a fons les regles de la llengua en què corregim. I això vol dir, tornem-hi, llegir materials ben escrits o ben traduïts també des d’aquest punt de vista estrictament lingüístic. En el punt primer parlàvem de bona literatura, ara parlem de llibres escrits amb correcció formal i material. Espero que s’entengui la diferència. Evidentment, totes dues coses característiques són perfectament compatibles. (Tant de bo ho fossin sempre, però ara moltes editorials publiquen llibres bons... mal traduïts, o mal/poc corregits.)

Ara, conèixer les regles també vol dir estudiar i repassar materials amb regularitat, tenir un pla d’estudi detallat que inclogui morfologia, sintaxi, lèxic –i, en aquest terreny, també locucions i fraseologia–, ortografia i ortotipografia.

No cal obsessionar-se amb les novetats científiques, però s’han de conèixer les més importants, s’ha de saber distingir criteris primaris de secundaris i cal saber-ne més que la mitjana de la gent del món lingüístic, i estar al dia. No sabrem més gramàtica que l’especialista en gramàtica, ni més lèxic que l’especialista en lexicografia, etc., però sí que hauríem de treure més puntuació que la mitjana, comptant totes les cinc àrees esmentades, si a cada àrea li atorguéssim 10 punts. O sigui, nosaltres hauríem d’estar més a prop del 50 que la mitjana d’especialistes d’una sola àrea si fessin la mateixa prova que nosaltres en els cinc camps esmentats (morfologia, sintaxi, lèxic, ortografia i ortotipografia).

És per això, per aquest nivell superior que el de la mitjana, que ens podem dedicar a corregir.

Amb una carrera que vam fer fa mil anys, i un manual d’estil d’ajuntament dels anys 80 –o més modern, però aparcat allà al prestatge perquè «ja m’ho sé de memòria»–, i un postgrau i un màster i el que vulgueu, ni que fos amb una nota d’upa, no n’hi ha prou per ser competent. Encara més, potser vam adquirir manies que avui són inviables, o fins i tot insofribles, i hem quedat enganxats en criteris d’escola particular i/o ja superada.

Finalment, com que és impossible conèixer-ho tot, hem de tenir a l’abast mecanismes de consulta ràpida d’altres professionals del sector, maneres d’arribar a persones que tal vegada s’han enfrontat a problemes similars als nostres, o que ens poden ajudar a resoldre’ls perquè tenen experiència. Gent, en definitiva, que ens doni un cop de mà per poder entendre allò i saber per on hem de tirar.

Aquestes peticions d’auxili generalment no es paguen –si no són abusives–, sempre que estiguis també habitualment disponible per respondre a les consultes que et puguin fer, quan toqui, coŀlegues del sector. La qual cosa vol dir que has de ser especialista en algun petit camp, o si més no especialista en la recerca de solucions: saber on s’han de buscar les coses. Perquè almenys la gent pugui recórrer a tu si necessita orientació, diguem-ne, bruixolera.

I no ser garrepa, no ens podem guardar els secrets de «la meva cuina». No et preocupis, que si d’alguna cosa en saps més que la mitjana encara que l’expliquis en continuaràs sabent més. Si vols que t’ajudin, has de ser útil quan l’ajuda te la demanen a tu –sempre que les peticions d’ajuda no siguin sobre qüestions òbvies que es resolen obrint un diccionari o consultant la pàgina 1 del llibre de llengua de secundària.

I per ser útil no n’hi ha prou amb la bona voluntat. Ni amb la improvisació. O sigui, cal saber-ne, cal especialitzar-se.

Continua.