dijous, 10 de gener de 2013

Corregir textos (i 4): ser una formiga

Ve d’aquí.

Per saber corregir bé calen quatre coses:

1. Saber escriure.
2. Entendre el discurs.
3. Ser competent lingüísticament.
4. Ser una formiga.

I la quarta condició per saber corregir és ser perepunyetes, miraprims, detallistes, indomables en la feina... formiguetes: no t’has de rendir, no t’has de donar, sempre pots millorar-ho i, si bé cal posar un termini per a l’acabament de la feina, el termini és vivent fins que no arriba. Un termini que molts cops et ve donat per l’encàrrec que t’han fet, però que si no ens l’han fixat, i això també convé tenir-ho en compte, l’hem de posar nosaltres, per tal que aquesta dèria nostra, buscada i ensinistrada i alhora vocacional, no esdevingui patologia.

Sabem que a cada nova lectura del text que ja hem corregit descobrim errades noves, fins i tot de vegades horroroses i criminals, que ens posen en ridícul i ens humilien –en la intimitat, de moment– perquè ens les hem saltat en la lectura anterior i ens cauria la cara de vergonya si allò hagués arribat d’aquella manera a la persona o entitat que ens ha fet l’encàrrec. O disbarats que hem introduït nosaltres!, com a efecte secundari de la correcció d’una altra cosa pròxima: aŀliteracions, repeticions, sobralles, despulles, incorreccions induïdes per contacte amb elements veïns.

Sigui com sigui, és inexcusable que un cop acabada la correcció bàsica –el repàs del text de cap a cap fent les correccions que calen– es faci pel cap baix una nova lectura de tot el text seguit, sense el control de canvis activat en el cas que treballem amb aquesta tècnica. I aquesta nova lectura ha de ser una lectura comprehensiva, ho hem d’entendre tot, no ens hem d’entrebancar amb res i allò ha de ser coherent –suposant que no ens hagin prohibit canviar res que no sigui estricta ortografia.

I hem de treballar així sabent que molts cops qui ens ha fet l’encàrrec, client de sempre o passavolant de circumstàncies, ni se n’adonarà, ni s’ho mirarà, bé perquè es refia de nosaltres o bé perquè ja està cansat de llegir allò o bé perquè no s’ho ha llegit ni un sol cop ni pensava fer-ho mai i per això ens ha buscat –tal vegada perquè és un text d’encàrrec que s’ha fet a través d’una altra persona de color, diguem-ne (la gent del ram ja sap què vull dir).

Arriba un moment que potser ja no descobrim gaire res més, solament detallets minúsculs i indetectables si no fos que treballem amb ulls esqueixats de basilisc –no, de formiga, hem dit. Cal ser, però, pacients i tenir una mica de manies si es vol assolir una professionalitat prou contrastada en la feina de correcció. I, si tens temps, convé arribar a aquest objectiu: la professionalitat, l’orgull de fer-ho bé. Has de treballar també per la satisfacció de la feina ben feta, no sols pel fet que si ho fas bé segurament tindràs més encàrrecs.

Si no ets una mica així, jo diria que no arribes mai a corregir bé.

Tot això vol dir, per posar un cas extrem, que hem de tenir la capacitat de prendre nota, en un paper que tindrem a la tauleta de nit, d’una solució que ens ha vingut al cap a les dues de la matinada, i que ens ha desvetllat. Potser l’endemà aquella anotació no ens diu re, perquè en el moment que l’hem pres teníem el cap espesseït o perquè quan estàs sota els llençols les grans idees són sovint bajanades o obvietats. Em penso que era John Ford, el director de cine, qui solia queixar-se que els millors guions se li acudien a la nit i que era una llàstima que l’endemà ja no se’n recordés, perquè aquell guió hauria trencat motlles i hauria estat una bomba. Fins que algú li va suggerir que quan li vinguessin al cap aquelles idees tan brillants, fes l’esforç d’encendre el llum, agafar llapis i paper i escriure aquella idea. Ford ho va fer així una nit i l’endemà va trobar que a la tauleta de nit tenia un paperet escrit amb lletra tremolosa que deia: «Un noi coneix una noia.»

Però igualment cal fer l’esforç de l’exhaustivitat, perquè potser l’anècdota de John Ford és espúria.

I ja està. Espero no haver esguerrat cap vocació incipient. Ja he dit que per saber corregir bé cal paciència. Paciència sobretot al començament, per entomar garrotades i també per rebre coratjosament orientacions amistoses com ara aquestes.

* * *

Sobre la metodologia de la correcció, que jo conegui, no hi ha res més ben escrit, que sigui alhora sintètic, que el que va explicar Sílvia Senz al bloc De Editione (twt @DeEditione) ara fa prop d’un any: «Metodologia i deontologia de la correcció d’estil». Hi ha també materials, idees i bibliografia molt completes de la mateixa Senz, sobre qüestions coŀlaterals i/o especialitzades, als articles «Tipografia per a editors i correctors: què cal saber i on trobar-ho» i «Corregir (e-books) amb-sense paper». M’hi remeto.

I després, esclar, caldrà tenir en compte les indicacions concretes que ens hagi donat qui ens ha fet l’encàrrec, ja sigui la persona que ha escrit allò o bé la qui ho hagi d’editar o publicar. Qui mani, vaja.

I ara sí, de debò que ja està.

* * *

Nota final. Tota aquesta sèrie l’he escrita mirant d’evitar conscientment qualsevol tipus de masculins suposadament «no marcats». Espero que l’exercici no hagi comportat cap mena d’obstacle per a la comprensibilitat i la llegibilitat del text. Si algú l’ha trobat artificial abans de llegir aquesta nota, li agrairé molt que m’ho digui, sisplau.