dimecres, 29 de juny de 2011

El Pere de la cullera i el Pere de la filadora

De vegades, quan era menut, a casa una amiga molt amiga de la meva mare em posaven un disc amb una cançó popular que no m’agradava gaire, tot i que qui la cantava era la Guillermina Motta:

–Ai, Pere, Pere,
quina son m’agafa,
me’n puc anar a dormir?
–Fila, fila, fila,
encara és molt d’hora,
fila, fila, fila,
que és lluny el matí.

–Ai, Pere, Pere,
ja he filat la llana,
me’n puc anar a dormir?
–Cabdella, cabdella,
encara és molt d’hora,
cabdella, cabdella,
que és lluny el matí.

–Ai, Pere, Pere,
ja està cabdellada,
me’n puc anar a dormir?
–Teixeix-la, teixeix-la,
encara és molt d’hora,
teixeix-la, teixeix-la,
que és lluny el matí.

–Ai, Pere, Pere,
ja he teixit la llana,
me’n puc anar a dormir?
–Cus-la, cus-la, cus-la,
encara és molt d’hora,
cus-la, cus-la, cus-la,
que és lluny el matí.

–Ai, Pere, Pere,
ja l’he ben cosida,
me’n puc anar a dormir?
–Ara ja és de dia,
ja despunta l’alba,
i amb la llum del dia,
ja no cal dormir.

La Motta llavors em feia força gràcia: la trobava divertida i, a més, l’havia vista un dia com cantava a Collbató i aquestes coses quan ets xicotet et marquen. Però la cançó... Perquè el tal Pere hi apareixia com un tipus molt poc comprensiu, cruel, una mena d’ogre esclavista. Jo demanava a l’amiga de la mare: «Per què no la deixa anar a dormir?» I ella em deia: «És només una cançó per passar l’estona, no t’amoïnis.» Però es veu que jo no ho veia prou clar. Un cop vaig demanar a l’amiga de la mare si sabia el nom de la filadora, i ella em va dir rient per sota el nas que no el sabia, que era tan pobreta i tan desgraciada que no se’n coneixia ni el nom.

També a l’escola dues vegades –que jo recordi– em van cantar al pati, nens i nenes fent rotllana al meu voltant, una cançó que encara m’agradava menys que la de la filadora:
Pere de la cullera
macarró fregit,
anques de granota
i cul eixerit!

Pere de la cullera
va anar a la professó,
es va cagar a les calces,
ai mare quina pudor!

Crec que en comptes de «anques de granota», en la primera estrofa, deien una cosa diferent, em balla pel cap alguna cosa de «tomàquet», però no me’n recordo. Aquesta variant d’aquí dalt és una que he trobat ben bé per xamba. En la majoria de versions hi ha una tercera estrofa que parla de «buscar bolets» fent rima amb uns «calçotets» –mira que ens agraden les coses marronoses– que no em sona gens.

La segona vegada que em van cantar la cançó –sense més motiu que el nom «Pere», jo ni m’havia cagat al damunt ni havia ensenyat el cul a ningú– em vaig rebotar, vaig assenyalar amb el dit un dels líders d’aquella colla i li vaig dir suposo que molt enfadat:

–El macarró fregit ets tu!!

Tothom va quedar molt callat, després vam riure plegats, jo vaig quedar ben satisfet de la gosadia, i es va acabar per sempre més la broma. Ja van veure que no m’agradava. A més, a partir d’aquell dia unes quantes nenes em van anar al darrere –o sigui, vaig esdevenir una mica líder.

Malauradament, l’any següent o l’altre em van canviar d’escola i es va acabar l’incipient lideratge.