dimecres, 22 de juny de 2011

Indignats de fa un segle








«A Barcelona la turba ha cremat convents, però l’altra turba conservadora durant els fets no hi va oposar resistència, i posteriorment va reclamar una duríssima repressió.»

(cf. Joan Maragall, carta a Francesc Cambó, 9 octubre 1909, a Obres completes I, 936a; citació presa d’Ignasi Moreta, El pensament religiós de Joan Maragall, tesi doctoral, 2008)

Aquests dies em demanava quins titulars i quines portades haurien fet els diaris actuals, cridaners com són, els dies de la Setmana Tràgica, els dies de la Revolució Francesa, els dies de «la caiguda de Constantinoble».

Perquè, és clar, si l’endemà d’unes quantes empentes, d’unes ruixades d’esprai i de quatre crits les portades dels diaris omplen tot el paper que tenen amb paraules com «INDIGNANT», «ASSETJATS»...

I és que després d’escriure «Indignant» amb lletres de pam i mig, què queda: «Val més plegar», «Horrorós», «Apocalíptic», «Infernal», «Suïcidem-nos»...?

El darrer 16 de juny, a més a més, tenies els diaris als quioscos, els colmados eren oberts, i les farmàcies, el metro i els autobusos funcionaven, no hi havia sang per terra, no hi havia esglésies destruïdes i ni tan sols sucursals bancàries una mica socarrimades. Ni contenidors ni papereres, com passa després de cada partit de futbol.

Ah, però és que les celebracions de les victòries o derrotes esportives no solen enganxar pel mig cap polític ni cap «temple de la democràcia»: només comerciants, gent que passava, veïns i veïnes del barri normals i corrents. És clar, quina bestiesa que he dit, no me la tingueu en compte, disculpes per la comparació.

Que sí, d’acord, que allò del 15 de juny no s’havia d’haver fet d’aquella manera, que els Indignats –nom propi, per mi, i per tant amb majúscula, encara que no estigui registrat en cap dependència oficial– haurien d’utilitzar sempre mètodes pacífics.

Però convé que els polítics sàpiguen que entre els Indignats n’hi ha moltes i molts que els van votar –a aquests, a aquells o a uns altres– i que no en tenen prou amb el dret de ficar una papereta dins una urna un dia de cada 1.461. I després contemplar com, mani qui mani, tot continua igual: els partits van fent les seves llistetes d’amiguets i amiguetes per d’aquí quatre anys, polítics imputats per corrupció seuen a les seves poltrones, no se sap quant ingressen ni els partits ni els amiguets i les amiguetes –quant tenien al compte abans de començar, ells o elles i les seves parelles, i quant hi tenen quan pleguen–, es prenen decisions que afecten a tothom de manera dràstica i no se’ns consulta, apugen els impostos sense haver dit res abans, alguns dimiteixen quan no guanyen les eleccions –no ens havien pas avisat que ho farien– però continuaran cobrant uns sous astronòmics pel simple fet de ser ex, els grans bancs «redueixen» beneficis –però continuen tenint milers de milions de beneficis– i l’estat els ha d’ajudar, pobrets, perquè no petin. I així mil.

Ja sabem tots que hi ha crisi, i que és global, i que les retallades són inevitables. Però tan difícil és fer uns gestos que demostrin que el que primer es retalla és el que afecta els mateixos polítics i els alts càrrecs, encara que aquesta despesa sigui la xocolata del lloro de tot plegat?

Tan difícil és que algú plegui si es demostra que ha mentit i amb aquella mentida s’ha presentat a les eleccions? Tan difícil és que l’escó de qui ha mentit o de qui és imputat o de qui plega per motius dolosos es quedi llavors buit, si la mentida s’ha dit en connivència amb els seus i la imputació judicial ha estat per fets que els seus coneixien per força?

També sabem que bona part de la crisi que patim aquí no és exactament culpa nostra –dels catalans–, sinó que prové d’una crisi global, mundial, i també, en part, d’un dèficit estructural en el qual estem instal·lats pel fet de viure dins un estat que ens espanya... vull dir que ens enganya... vull dir que ens escanya cada dia. (Tot i que també hi ha hagut molta gent aquí que es va aprofitar de l’onada de bonança espanyola i occidental i es va pensar que el totxo seria per sempre més una inversió profitosa i blindada, i vinga a comprar a crèdit, allò era xauxa.)

Bé, he hagut de dir tot això. El propòsit original d’avui era penjar només la frase de Maragall –fa cent anys que es va morir– i que cadascú rumiés pel seu compte, i ja veieu com hem acabat. Engegues el ventilador enmig del femer i passen aquestes coses, tothom esquitxat i tothom que fa pudor. Ecs. Disculpes.